De la carpeta del veí (9): La vella i la noia

Para Antígona, hacedora de sueños

"Potser hi ha un cert presagi en els crits que, del llit estant, m’arriben somorts des del carrer. Aquest matí, en despertar-me, la veu quotidiana em deia que avui trobaria la raó del meu desassossec. Surto de l’estança que tinc llogada al barri vell i baixo, sense ni rentar-me, els graons de l’escala. M’atanso al mercat que un cop per setmana s’instal·la a la plaça. És tard i una corrua de gent es belluga en un desordre tàcit.

Estem al pic de l’hivern i el sol, tímid, amb prou feines escalfa els racons més ombrívols. Sóc nou al barri i cada cop se m’apareix com un nou escenari. Passejo d’esma per parades, valorant qualitats i preus. Davant per davant, sento veus que s’alcen en un combat desigual, reclamant l’atenció dels desvagats. La gent passa rabent i ensopego sovint amb els seus embalums. Tots menteixen, i jo em deixo agombolar pels seus preàmbuls. Futileses.

Al final de la llarga corrua hi ha una vella que sembla mirar enlloc. Al seu costat, dempeus, una nina –la seva néta?– va recitant, salmòdicament, en una lletania monocorde, productes i preus. Són els foragitats del cercle. Els pàries de la terra. Fa feredat de veure’n els peus descalços i els esparracs del que, antany foren vestits balders... I en canvi, la mirada de la nina és vivíssima, sota un atur velat que em cisella; els cabells esbullats, caient-li en sanefes impossible sobre les espatlles primes, els pits menuts. Em fa vergonya, però reconec una erecció que em neix a l’entrecuix. Ni em somriu quan li adreço un gest inequívoc al seu gènere. La vella em mira sense mirar. És cega. Ara m’adono del fet i em retiro inconscient, un pas, avergonyit de la descoberta. Senyalo sense presa unes verdures, terroses, que jeuen maldisposades en safates adustes. Són realment repelents; rugoses, però en la seva lletjor està el seu encant. És un transsecte sense mots. I en el gest del bescanvi sembla com si l’Eternitat s’aturés en la mà estirada de la noia. Em sotgen de cop i volta, tots els neguits que fa temps m’agombolen. Toco lleugerament el seu palmell en dipositar-hi tres monedes que no atansen ni la meitat del preu que em demana. La vella li pren ràpid i acota el cap, en una afirmació implícita. És cega, no sorda; i el tràfec dels diners li accentua l’ànim. Però en aquesta escena ningú ha obert els llavis. Em sento trist i brut alhora i giro cua, vers el meu reducte.

Retorno a la cambra. Fa dies que no airejo llençols ni faig dissabte. Una mandra atàvica fa temps que jau per les parets i m’impedeix obrir finestres i deixar que un aire fred trenqui la solidesa dels àcars que empolseguen l’ambient. Però ara tinc gana. He pujat corrents els graons fins dalt el pis només amb una certesa. No vull més que preparar-me un àpat frugal, amb l’estranya convicció que potser serà la darrera menjada. Poso aigua a bullir al fogons. La pica és plena de plats bruts que ja no endreçaré.

I mentre em duc la forquilla als llavis, en aquest gest trivial, sé que aquest acte té una fatalitat intrínseca. M’aboco als records que fa temps vaig oblidar. Volgudament pretèrits. Caducs. Recordo l’esquena anònima que fa dies va dibuixar uns plecs al matalàs. Procuro evocar uns peus freds i una mans crispades sobre un pit minúscul. El mateix pit que deu tenir la venedora? El fred als peus de la vella? Hi ha una successió d’imatges que s’apareixen al mirall i no n’encalço cap. Miro per la finestra, una simple escletxa barrada a la paret. Recordo una olor de brou, un tacte rugós als dits, uns sorolls de plors, uns paisatges emboirats, un gust de tarongina als llavis.

Em duc les mans a les temples i em quedo fixa’t en un passat dolorós i recent. Tan sols els últims crits dels venedors al mercat i una ànsia al pit em retornen, de cop, a la realitat fingida. És real el que veig o és tan sols un somni que ara transcric? Rera l’envà, sento discutir els veïns. Ell és vigilant nocturn; ella caixera. Tenen trobades ocasionals, breus i intenses; com si cada embat fos el darrer. M’alço. Els seus crits em diuen que hauré de morir prest. Perquè no hi ha res més trist que voler-se etern. Fa temps que vaig arrencar els darrers fulls del calendari. No hi ha vaixells de retorn. Ni rades on refugiar-se de la tempesta. Em deixo anar, doncs; sense subterfugis.

Baixo corrents els graons. Necessito el seu perdó abans de partir. Però el paisatge és inconnex. Els venedors tanquen els darrers tràmits i aixequen els seus taulells gastats. Una dona m’ofereix el seu cos a un preu irrisori. Em sap pobre. Però no hi ha rastre de la nena ni la vella. Tan sols el cercle polsegós de la caixa de fusta on jeien i una lleu olor nostàlgica a l'ambient. I un plor convuls em ve a sotjar els pulmons i em sacseja el pit. No fumo, però em vindria de gust un darrer cigarret.

Sento com algú se m’atansa ràpid pel darrera i em clava el fibló. Endins. Ben endins. Tenia una esperança vague i la vaig deixar a fugir. A consciència. Caic de genollons a terra.. I mentre tanco els ulls sé que ningú vindrà ja a llevar-me la pols dels llavis.

I un plat es refredarà a la taula.

Fins que, de nou, un altre Espectre torni a ocupar la meva estança i el cercle recomenci, de bell nou, com una sínia impertèrrita. Atàvica."

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: