De lectura (36) i de sopars blocaires: Democràcia a sang freda, de David Madí

“La pasta dels polítics està cuinada amb els ingredients de la societat:
és mediocre o brillant en la mitjana del que ho és la societat de referència;
honesta o corrupta com ho és la societat” (p. 212)

Està bé que els polítics escriguin llibres. Normalment no ho fan. O ho fan altres per ells. I solen ser soporífers. També està bé que teoritzin, analitzin i proposin. Vaja, en el fons és la seva feina, no? I si a sobre està ben escrit i indueix a la reflexió, més que millor. Per això em vaig llegir el llibre de David Madi, A sang freda. Per això i, és clar, perquè en Dessmond havia muntat un sopar tertúlia amb ell. I sempre cal anar net, afaitat i ben documentat a qualsevol cita, sigui amorosa o no...

El llibre comença ja disparant amb bala. Amb una al·legoria al general nord-americà Patton (d’aquí el dibuix de la coberta). Es declara enamorat del seu país, de l’exercici de la política i de les conteses electorals. Ell va ser el principal ideòleg del DVD “Confidencial.Cat”, una càrrega de profunditat a les darreres eleccions catalanes del 2006. El recordeu, oi? Si calia parlar del Tripartit, amb el DVD es fa fer abastament. Perquè en Madí serà moltes coses. Però no és cap ingenu: “El gran negoci dels mitjans no és la informació, sinó la influència”.

En les planes del llibre trobem perles per a molts dirigents del país: Miquel Sellarés (“conspirador fantasiós”), Joan Saura (“el capità enciam”), José Montilla (“Sancho Panza, o “Rasputin”), Pere Esteve (“traïdor”), Carod (“ganyota de Dorian Gray”), en Puigcercós (“que li agrada marcar paquet”), Josep Pique´(“Sísif”), Toni Bolaño (“amenaçador de periodistes”) que es contraposen amb lloances als seus amics: Raimon Juncosa, Quico Homs, Germà Gordo, ... La reiterada carta d’antinaturalesa que suposa el Tripartit, especialment des del govern de Montilla, és el blanc de la seva ploma enverinada. Jo diria que el motiu primer i final del seu llibre.

El llibre està dividit en tres parts ben difenreciades: una inicial, on explica els seu curt però intens periple polític (té 37 anys tan sols!), on exposa quins són i han estat els seus principis i màximes ideolòqiques. Una segona dedicada, en forma de dietari, a referir les principals campanyes electorals que ha dirigit, la del 2003 i la del 2006 (“la nit de l’1 de novembre –de 2006- a Catalunya es consumava un acte de democràcia a sang freda”,); i que tan mal gust de boca han deixat a molts nacionalistes.

L’home se’ns mostra com un anima machina de les campanyes electorals: “L’eslògan és el secret més ben guardat d’una campany a”; “cal saber quan clavar el missatge en el telenotícies”,... Per ell, a Catalunya només hi ha dos models a seguir. Un camí d’esquerres (liderat pel PSC) o el catalanisme (ells). “La resta, és poesia”. Més clar, l’aigua.

La seva aportació més original -i que ocupa la tercerfa part del llibre- és la teorització de la “dolça decadència”; etapa on segons ell, es troba avui dia Catalunya. Llegint-lo, més valdria que en féssim el hara-kiri directament. Madí, francòfon de formació, no es declara ni a favor ni en contra de la globalització. Senzillament hi som i punt. I caldrà que Catalunya sàpiga trobar en ella el seu lloc. El moment és crucial: ho apuntem amunt o ens diluïm per sempre. Un país que té un índex de natalitat pel terra, amb unes infraestructures de pena, una funció pública que clama al cel, una educació que cal agafar pels ous, un discurs immigratori que pot explosionar si seguim el model francès,...; necessita un sacsejada de xoc imminent. Ens mostra el cas d’Irlanda com un exemple a tenir en compte. I enalteix Artur Mas fins a nivells de deïtat.

Una darrera frase per recapacitar: “Els catalans estimen poc el risc”. És un atac directe a la línia de flotació, allà on tenim els ous o els ovaris. És evident que és una actitud provocativa, per remoure ànimes adormides. En això li dono tota la raó. A voltes sento vergonya aliena dels dirigents que ens governen. En els fons, és vergonya de com els hem posat on són. Per mi, la política no és un verí; si no una realitat necessària amb la que cal conviure. Però són ells, qui l’han de dignificar; qui l’enverinen.

__________________________________________

I el sopar, dieu? Ja ho han dit altres. Un èxit d’organització. Un plaer dels sentits. Un gran resultat. En Madí li agrada de xerrar i ho fa a borbollons, mesurant bé les pauses, els incisos i les idees-força. Estructura bé el discurs, Té fusta i presència de líder; és innegable. Una altra cosa és que estiguem d’acord amb el que diu. Però és innegable que et remou les idees. Algú, quasi, quasi, li va declarar l’amor etern...

I si a sobre d’això tens el plaer de retrobar en Dess i la Crue i de conèixer blocaires com en Chamb, en Mikel, en Roi, la Trini, en Safont, en Sort, en Jordi.... i d’altres que no recordo (el vi fa estralls) o no es van voler “desvirtualitzar”; què més vols, palomero?

I em sembla que això no acabarà aquí...Seguirem a l’aguait.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: