De lectura (37): La veus del Pamano, de Jaume Cabré

“Als cementiris trobarà la història dels pobles, congelada.”

Sempre he pensat que en el món de la novel.la hi ha pamflets, llibracos i llibrots. I que hi ha pocs que es puguin anomenar llibres. I entre aquests, hi ha els que s’escriuen en minúscula i els que ho fan en majúscules. Els que anomeno LLIBRES, amb totes les lletres en caixa alta, els reservo a les obres mestres (com la que algun dia escriurem tots junts, oi?) L’obra que ens ocupa és del segon tipus. La mà destre de Jaume Cabré ens porta pels fils d’una història polièdrica feta d’odis, desamors, lluites i rancúnies. Un poble fictici de l’Alt Pirienu, Torena, és l’escenari principal. I els esdeveniments, perfectament versemblants que s’hi esdevenen, tenen lloc entre els convulsos anys de la Guerra civil i la llarguíssima i duríssima postguerra. Una història on tots sabrem llegir entre línies, la nostra història. Perquè les misèries i les virtuts del microcosmos de Torena són perfectament traslladables a les misèries i virtuts de tot un país: el nostre.

És un d’aquell llibres on costa entrar-hi; però un cop a dins, no el deixes. Dens, profund, i senzill alhora, magistralment ben escrit (considero Cabré un dels millors escriptors catalans del moment) i amb un domini excels dels recursos estilístics. Només algú que els domini pot permetre’s el luxe, per exemple, de mesclar, en un mateix diàleg, dues –o tres– situacions que s’esdevenen en temps diferents i amb personatges diferents. I no et perds, us ho ben asseguro.

La història comença com acabarà: amb la desaparició física d’uns papers compromesos que poden tergiversar la història oficial dels guanyadors. Perquè aquesta, amics, és una novel·la de guanyadors i vençuts. D’herois i miserables. Però quins són uns i altres?

No puc fer-vos una ressenya àmplia del llibre (696 pàgs.!), però sí uns tasts. Tina és la mestra d’un poble del Pirineu que prepara una exposició sobre l’ensenyament al món rural durant la postguerra. Observa l’enderroc de l’antiga escola de Torena i descobreix un dietari ocult d’un mestre, l’Oriol Fontelles; mort en estranyes circumstàncies pels maquis els anys quaranta. La nova descoberta que llegirà en aquestes planes, l’angoixa d’un home superat per les circumstàncies que li ha tocat viure, posen cap per avall totalment la història oficial del poble. Una història que cal preservar de totes totes. En certa manera, el periple de la Tina em recorda molt el millor llibre que he llegit de Manuel Vázquez Montalban: Galíndez. Una lliçó de com funcionen els ressorts del poder i la força de la inquietud humana per recuperar la memòria històrica. Us el recomano. Però tornem al que ens ocupa.

Aquesta història es creuarà, en intensos flash-backs, amb la història de l’Elisenda Vilabrú, la vertadera capitost del poble de Torena. Una dona formidable, feta a ella mateixa (“quan hom té la veritat està obligat a no deixar de fer mai el que ha de fer”), vivint al seu mas, la casa Gravat, amb un doble objectiu: venjar la memòria del seu pare i el seu germà morts per anarquistes a l’inici de la Guerra i de muntar un imperi comercial per llegar al seu fill, en Marcel, un tarambana sense escrúpols. I la seva especial vinculació amb Valentí Targa, alcalde falangista del poble, l’aquiescència del terror en una la lluita sempiterna amb el tinent Marcó, cabdill del maquis.

I entremig, altres històries van bastint una teranyina de relacions interpersonals que constitueixen la força de la novel.la; fils oberts que s’aniran trobant i entrellaçant a força de diàlegs que avancen els esdeveniments. Unes, són les coetànies a la Tina: la seva malaltia; el seu fill Arnau, que decideix fer-se monjo de Montserrat; l’engany amorós del seu marit, Jordi, amb una companya d ‘escola; les entrevistes amb aquells que van conèixer l’Oriol;... I d’altres coetànies a l’Elisenda: el seu ascens social; les relacions amb Valentí Targa; els seu amant Quique, amic del seu fill; la relació submisa i platònica del seu xofer Jacinto; la seva serventa -la veu de la consciència- Bibiana, i sobretot, la seva vinculació amb l’Oriol Fontelles i l’obsessió per a la seva beatificació i la perseverança en mantenir del gran secret.

Aquest personatge és el nexe d’unió entre les dues dones i de les diferents situacions que les envolten (els maquis, els falangistes, els nens del poble, els seus habitants,...) i el que demostra una major atenció psicològica per l’autor. Perquè tots som i hem estat una mica Oriol Fontelles en la nostra vida: ensems, covards i herois. “La guerra m’ha fet sortir durícies a l’ànima.”

I entre les dues històries principals el rol de l’església, l’explotació comercial d’unes muntanyes isolades pel negoci immobiliari i de la neu, i el paisatge. El paisatge en el llibre és pertot present. És “la veu del Pamano” , el riu que passa prop del poble del qual només se sent la seva remor quan la mort hi és aprop. Un llibre pel de símbols, doncs.

Moltes coses, oi? La gràcia de tot plegat, és fer-ho amb una cadència i una música pròpies. L’estructura en capítols breus i uniformes hi ajuda, i deixa que el lector vagi lligant caps a mesura que avança la trama; cap un final segurament previst i previsible, però obertament inquietant i volgudament commovible.

Una petita joia. No us el podeu deixar perdre.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: