De lectura (46): L’home dibuixat, de Manuel Baxauli

(Els dedico la ressenya a les dues meitats del "Llegeixes o què !?", que fan una unitat de destí en l'universal dels blocs literaris.)

«Temia que l’oblit fos el silenci. L’oblit no és cap lloc». (p. 199)

«Els anys m’han revelat, però, que cap escriptor, ni cap editor, ni cap crític, ni (santa innocència!), cap polític inverteix temps, ni energia, ni diners en projectes que no apunten, directament, a l’engreix de la seua pròpia vanitat o de la seua pròpia butaca.» (p.84)

Hipnòtic.

«Ignore que serà de mi després d’aquesta cita». (No heu escollit mai una novel·la per la seva primera frase?). És una d’aquelles frases captivadores amb les que comencen certs llibres, com aquest. Ja no dic “aquesta novel·la”, perquè no sé si el que he llegit se li pot titllar així. Suposo que sí; perquè bé hi ha uns personatges, una trama i un desenllaç; però és ben bé que estem davant una obra peculiar, original; parsimoniosa, críptica, difícil. Implicant. Hipnòtica. Ideal per a guanyar el Premi Salambó 2008; un premi que no guanyaria mai el Zafón, segur.

El protagonista de L’home manuscrit (una autobiografia?) creix amb la lectura; va forjant-se a mesura que passem planes. Cronològicament i literàriament. «Tot el que un escriu és suc autobiogràfic, legitima defensa, crit metoditzat» (p. 12). El protagonista va trobant, com per atzar, des de la seva adolescència en els llocs més inversemblants, un textos que sembla que el cridin directament a ell. Fets per a ell. Però qui els escriu? Qui i què fa que els trobi? Què volen dir-li?

Estem davant un llibre que literaturitza la literatura. Podríem dir que és un experiment literari sobre la literatura? En podríem dir, metaliteratura, doncs? Com aquell que diu metafísica? En podríem dir, sí. I potser ens quedaríem igual. Perquè jo no sóc filòsof ni crític literari.

La novel·la s’inicia amb el 40è aniversari del narrador. Fent memòria d’Ell; d'ell mateix. Així s’anomena, prenent distància amb el narrador: “Ell”, i no “Jo”.

Al llarg de la seva vida ha tingut quatre revelacions. Orfe als 15 anys, manté una relació especial amb els morts. Hi dialoga. El que ell anomena Intervencions. Com quatre revelacions. La primera narració al troba al seu poble natal, als 12 anys, en els plecs d’una Bíblia, que agafa de la biblioteca pública del poble. Tot una premonició: el llibre i l’indret. El text es titula, com no, “Orígens”. Tres anys més, ja orfe de pares, trobarà uns textos escrits en les parets d’una far abandonat, a Galícia. Un altre lloc amb reminiscències literàries per antonomàsia (heu llegit, El faro del fin del mundo, de Verne; La pell freda de Sánchez Piñol, o L’illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortés). Es titula “Saviesa”. Allí ens parla dels morts i retroba morts properes, com el seu germà gran, morts als pocs mesos de néixer. La Tercera, un relat que escolta a la ràdio, “Passió”. I la Quarta, a Viena (un ciutat nostàlgica per definició), a la consulta d’un dentista. Es diu “Èxode”. «Passem mitja vida anhelant i maquinant el futur, i altra mitja recordant el passat.» (p. 109) És evident que en cada un dels quatre relats es va inserint la l’acció, hi transcriu més que una història: hi transcriu la seva mateixa història. «Tota creença: una claudicació.» (p. 86. El desigs sexuals, les pors, la fugacitat del goig, els viatges, els diàlegs familiars, les amistats, les referències amb la mort,...

Són relats críptics; que semblen parlar d’ell i de la seva trajectòria vital; passada i futura. Textos torbadors; que l’obliguen a interrogar-se. A saber estranyament elegit? Ell dialoga amb Escriptor, a qui cerca en diferents indrets sense mai trobar-lo. «Els infeliços imanten la dissort» (p. 35). Potser és a Ell mateix que es busca. Per això cal que s’inventi una entrevista. Potser és el que fan tots els escriptors. Escriure sobre si mateixos i inventar-se un personatge, a qui retornen indefectiblement i de forma reiterada. Hom, en el fons no por parlar si no és d’un mateix. Això li vaig sentir dir al poeta Martí i Pol una vegada.

Tot és un viatge que el retorna als seus escenaris de joventut, Sueca; la platja. El seu Santuari. Allí hi rescriurà el seu Dietari. És com un retorn a l’inici. «Som cadascú de nosaltres, la suma de persones que hem sigut» (p.179). Allí és on fa els 40 anys. Una edat idònia per fer parada i fonda, oi? Com es veu algú que es mira al mirall, en aquesta edat? Com es pot veure en un mirall que reflecteix allò que es veu en el mirall? En un cantó, l’Hoste. En l‘altre, l’Escollit; Ell. Una realitat somiada, que esdevé realitat perquè és Ell qui la somia. Perquè allò que Ell ha anat trobant al llarg dels anys és el que Ell mateix ha escrit. I tanquem el cercle. Llegim, doncs, com l’autor té una diàleg de tu a tu davant nostre. Nuesa literària en estat pur. «Ets una de les possibilitats que tenia de ser distint de com he sigut.» [...] Ets d’alguna manera el que hauria volgut ser» (p. 157). L’Hoste i l’Escollit es retroben. Un ja sap el seu passat. Ara l’altre serà el seu futur. Joc de miralls, doncs. «Però tu i jo som, a partir d’ara, incompatibles, perquè tu i j som, ja un sol individu Protagonitzaré, sol, el meu futur» (p. 158)

Més curiositats? La utilització de fotos, volgudament fosques, indefinides, salpebrant el text. I l’ús del text en negatiu (blanc sobre pàgina negra!) en els diàlegs entre els espectres, els esperits que habiten a casa de la platja, Villa Carmen. Genial el recurs! Això dels llibres cada vegada s’assembla més als blogs. O els blogs, a un llibre!

Tots aquests fragments son els que transcriu en el seu Dietari, Un diari que algú haurà de salvar de l’oblit. Però això ja forma part del desenllaç; i no es tracta d’aixafar la guitarra. Podríem dir que la novel·la és com una autojustificació cap el lector de l’ofici d’escriure. És una baixada als inferns del propis fantasmes. «Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou no hi ha literatura.» (p. 92)

Llegeixo a la contraportada que L’home manuscrit és una obra sobre algú insatisfet del seu passat que, des d’un present lúcid, el refà i en recrea el futur. Potser sí. Jo no ho he sabut veure del tot. Potser sóc mal llegidor (que no lector). És cert que el llibre de Baxauli és ambiciós i complex, en la posada en escena. I t’hi perds, a voltes.

És una reflexió imaginativa, original, corprenent; seductora, sobre el fet d’escriure; aquest cuc que ens remeou a alguns per dins. No et pots quedar indiferent: l’acabes o el deixes a mig llegir. Busques arribar a entendre el perquè de tot plegat. I no saps si ho has assolit, al final. Segurament a molts ens agradaria retrobar una Villa Carmen, una llar pròpia on entaforar tots els nostres malsons.

El llibre acaba com comença. És un cicle indefectible, doncs. La literatura ens redimeix dels nostres pecats. Els que en tingueu, és clar.

A mi, pecador conspicu, em redimeixen els blogs. Els vostres.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: