Escriue en temps digitals (segona part): les paraules del veí

Tal com vaig prometre, transcric el discurset que vaig fer el dimecres 10 de setembre a la Tecla Sala. Només per a malalts de blog i del veïnat.

______________________________

Bona tarda,

En Malerudeveure’t, que és el meu blog, s’alegra de ser aquest vespres aquí amb tots vosaltres.

I el veídedalt, que sóc jo, s’alegra també de compartir veïnat amb aquests veïns de taula. Els acabo de conèixer fa poca estona però és evident que ja ens lliga una amistat indestructible. “Lo que la red ha unido que no lo deshaga el hombre”. No seré jo el primer en fer el salt...

Tinc deu minuts de glòria i anirem per feina. El títol del col.loqui és “Escriure en temps digitals...”; buf! això sona a pel·lícula èpica, com “El amor en tiempos de cólera” de García Marquez. També es podria haver dit així aquesta xerrada. Perquè escriure potser és també un acte d’amor (altruista?, onanista?) i els temps actuals, per molt digitals que siguin, són temps ben revoltats...

En fi, jo voldria fer un parell de comentaris, explicar el que i el perquè dels meu blog i deixar sobre al taula tres preguntes per al col·loqui posterior. I quan dic “deixar sobre la taula”, vull dir literalment això [en aquest moment trec tres targetons enganxats a sengles espelmes amb el número 1, 2 i 3, (N. del A).]

Comencem, doncs..., què és Malerudeveure’t?

La definició que podem llegir a la capçalera del meu blog és explicita: “Desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta”. Més clar, l’aigua? Bé,...si l’aigua és la del Llobregat que passa a prop d’aquí, potser si que cal un aclariment....

El meu blog, va néixer de casualitat, com a blog literari: jo volia bàsicament penjar ressenyes dels llibres que llegeixo habitualment i comentar-les amb qui volgués; i també per penjar escrits propis. Com no va ser la meva sorpresa que, a poc a poc, anava rebent comentaris i més comentaris.

Però de mica en mica, i així es va anant complicant la cosa i han sortit molt més fronts de combat: un museu d’imatges frikis, un seguit d’escrits de caire eròtic; i —el motiu pel qual estic aquí—: les Històries veïnals.

Primer pregunta: un blocaire és un escriptor? [aquesta pregunta li passo a la Neus Arqués]

I què són les Històries veïnals?

Aquest és un blog nascut d’una idea, si no original,que almenys jo no havia vist a Internet.

Dic que no és original perquè jo ja la practicava fa anys amb una colla d’amics (gent de malviure tots ells), que ens apleguem en el col.lectiu PROGULA. Per cert, el nom és inventat i no té res a veure amb la cultura gastronòmica. Poc després de ser legalitzats (és evident que la Llei d’aquest país no funciona), vam descobrir que Progula vol dir, en rus, “absentisme laboral” o “sense permís”. Unes qualitats que s’adien molt amb els seus membres. Precisament, vam fer un llibre que aplega les històries pornohumorístiques que escrivim. Aquí us l’ensenyo. Per cert, està a la venda; si algú passa després per caixa,,, Però no derivem....

La idea va ser convidar al “veïns del blog” que em visitaven a participar en una aventura que volia demostrar que realment fem Literatura 2.0. (o sigui “literatura dos punt zero”) A vegades no sé si és “Literatura punto g”, o “Literatura punt seixanta-nou”. Però vaja,... La idea és fer relats conjunts a quatre mans entre gent que no es coneix de res. Faig llençar la idea fa un any i fins ara s’han apuntat uns 58 blocaires.

Vaig muntar la primera tongada l’abril del 2007. Un cop els veïns van dir que volien participar, els vaig atorgar un número i vaig fer un sorteig agrupant-los de 4 en 4. I així fins a quatre tongades. En total, hem fet ja més de 40 relats o Històries veïnals. Les podeu veure en el blog homònim.

Segona pregunta: si els blocs són literatura 2.0, fins on juga el paper de l’autor i fins on el del comentarista... Escrivim per nosaltres o pels que ens llegeixen? [aquesta pregunta li passo a la Marcella]

Deia que n’he fet quatre tongades. Una novetat és que, a partir de la tercera tongada amb els blocaires inscrits, a mesura que ho feien, els atorgava un número pel qual havien de fer un cadàver exquisit. Ja sabeu el que és, oi? El primer de la llista escrivia un vers i l’última paraula d’aquest verns la passava al segon, el qual havia de fer un vers i passar-li al tercer, i així fins el final. Els versos sencers els rebia només jo que anava confegit n el poema. Mal m’està dir-ho però han sortir uns poemes collonuts. Ja sabeu que els que m’escolteu esteu tots convidats.

Hi ha altres exemples de blogs literaris participatius al que s’ha anomenat la Catosfera, aquest submón literari català dins la xarxa d’Internet. Precisament fa uns mesos es va publicar un llibre amb aquest títol “La catosfera literària”, en el qual també vaig tenir la sort de participar. Serien:

• Transformacions, que duu Saragatona: han fet ja 257 transformacions a partir d’un text original de la Mercè Rodoreda.
• Personatges itinerants, on una desena de blocaires s’inventen uns personatges, munten una història i van alimentant-la. També h ha una versió o un blocaire penja un poema que es continuat per un altre.
• Relats conjunts, cada blocaire fa un escrit a partir d’una imatge. Hi participen uns 40 cada cop. Hi ha una vintena de relats conjunts.
• 
  

I tot això aquest muntatge per què?, pensareu. I ja acabo. Doncs senzillament, perquè em diverteixo. Per riure i passar-m’ho bé. Espero que els que em segueixen, també, No vull sentar cap càtedra. No vull ser referent de res. El fet de mantenir el blog m’obliga a pensar idees i noves propostes. Com sorprendre i com fer participar la gent.

Llegir-ne d’altres crea uns vincles difícilment explicables als que no són blocaires. Hi ha una certa addició en tot plegat. La tercera i última pregunta, amb la que tanco les intervencions i poden servir per obri el debat se la deixaré al moderador de la taula: “Tot això és greu, doctor?”

Tercera, i última, pregunta és: i tot aquest “tinglado”dels blocs i de la literatura virtual, tot això, té futur? [i aquesta, li passo al Palimp]

Aquí ho deixo. Moltes gràcies.

PS

Per cert... voldria recordar que avui mateix, en aquesta hora de nocturnitat i alevosia, fa dos anys clavats un servidor va iniciar el seu blog. Dos anys justos que celebro amb vosaltres. Palimp, passa’m aquesta espelma amb el “2” que l’encendrem i bufarem plegats.

El veí bufant l'espelma amb un 2. (Foto gentilesa de M3zk4l).

(Neus): i el desig, veí?,

(Veí): mmmh, ...; millor no l’explico...)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: