23 de setembre de 2008

De lectura (48): El azul de la virgen, de Tracy Chevalier


Afirmaba categóricamente que la manera de decir las cosas
es más importante que lo que se decía.» (p. 46)
«Mayo es el mes de la lluvia, de las lágrimas,
y noviembre el mes de los muertos.» (p. 217)

Fluixota.

Som a finals del segle XVII, en el moment de les cruentes guerres de religió entre catòlics i protestants. El rerafons de la nit de Sant Bartolomé (on es van passar a coltell a milers de catòlics a la ciutat de París, el 1572) arribarà també a una regió rural remota del Midi francès, les Cevenes. Allí, una família protestant –els anomenats hugonots–, han de fugir lluny del perill i la mort certa. El seu deambular els durà a la Suïssa calvinista. Entre ells està Isabelle de Moulin, a qui anomenen La Rousse, pels colors dels seus cabells. L’acompanyen el seu marit, Etienne Tournier, la sogra, Hannah i dos fills petits, Jacob i Petit Jean. Enrere queden amics i familiars. El color del cabell li va canviar de cop i volta, per un reflex del sol que li va tocar mentre observava extasiada la verge pintada en una absidiola de l’església del poble. Familiars i amics la veuen des d’aleshores amb freda i hostil inadversió, tant per l’estranya metamorfosi com pels seus coneixements de medicina natural i la seva perillosa devoció a la verge –figura mal vista pels calvinistes- de qui sempre li ha atret el color blau intens del vestit que llueix en la pintura. D’aquí el títol del llibre.

Aquests temors es traspassaran a la seva filla petita, Marie, qui hereta el color pèl-roig i serà protagonista, a despit seu, de la tragèdia familiar.

Quatre-cents anys més tard, una parella nord-americana s’instal.la a Lisle-sur-Tarn, prop dels escenaris que va conèixer els Moulin i el Tournier. La dona, llevadora de professió, que es diu Ella Torner, comença a experimentar sensacions estranyes i a tenir somnis reveladors, relacionats amb el color blau, que l’empenyen a investigar sobre els orígens de la seva família. «Hay una voz..., no, dos; una habla francés, la otra llora, un llanto de verdad histérico. Todo ello en medio de la niebla, como si el aire fuera muy denso; como agua. Y al final el ruido sordo de un golpe, como una puerta que se cierra. Y sobre todo está el azul por todas partes.» (p. 75)

Conceixerà un bibliotecari, en Jean Paul, que l’atrau irremeiablement. El triangle amorós està servit. «Era extraño: no me di cuenta de lo unidos que habíamos estado hasta que nos encontramos muy lejos el uno del otro» (p. 204). Sembla que hi ha un misteri que va quedar per descobrir i que Ella traurà a la llum. Quan més a prop des seus orígens familiars es troba, quan més a prop de descobrir el secret familiar que ha estat amagat durant segles, més s’allunyà del seu present i del seu passat immediat.

Una història doble que amb quatre-cents anys de diferència, conflueixen en un moment donat de la trama. En certa mesura es tracta de dues novel·les en una sola, on les dues protagonistes –dues dones, com sol ser habitual en les novel.les de Chevalier–, han d’enfrontar-se contra una realitat que els és adversa: l’entorn i la incomprensió familiar, Isabelle; el marit i l’entorn del poble francès on resideix, Ella.

Les dues històries funcionen independentment però en paral.lel. Hi ha un joc de pistes que fan veure com Isabelle i Ella són com dues ànimes bessones. Ambdues tenen una lluita interior, tenen amants, tenen dubtes. Ara un capítol dedicat a una època, ara un capítol de l’altra. Al final, evidentment, coincideixen les dues trames i s’estableixen lligams previstos. Però sempre hi ha uns misteri que no es resoldrà fins al final i que el lector intueix per les elipsis de la trama. Un Bíblia retrobada tindrà un paper crucial. Ella sabrà que ha arribat al seu destí. En un moment donat haurà d’exclamar: “Je suis arrivée chez moi, n’est pas?»

M’ha agradat reconèixer en la narració, indrets que conec d’alguns viatges que he fet a la regió de les Cevenes: Mende, Florac, el Tarn, Mont Lozère, i sobretot, le Pont de Montvert. Però Chevalier és narradora de personatges; no de paisatges. El seu estil, que ja vaig conèixer en La noia de la perla (novel·la molt més rodona que aquesta) o Ángeles Fugaces, es deleix pe les el.lipsis. Juga amb trampa, ja que no ensenya al lector totes les cartes. És aquest que ha d’anar preveient un desenllaç que al final no el sorprendrà.

És una novel·la correcta, res de l’altre món, tampoc. Per seguidors devots de la Chevalier.

Podeu llegir més sobre l'ore i l'autora en aquest excel.lent dossier del Club de Lectura que va fer la Bibiotecla Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

Cèlia ha dit...

Jo me'n fio molt del boca-orella i, amb tants i tants llibres que queden per llegir, millor cercar un altre...

Isabel Romana ha dit...

Tu reseña me ha hecho desear leer este libro. Parece realmente interesante e intenso. Lo tendré muy en cuenta. Saludos cordiales.

Viatger ha dit...

Et dono la raó, veí, una lectura entretinguda, res de l'altre món i que vaig llegir ja fa uns anys , com molt d'altres, després del de la noia de la perla.

Rita ha dit...

M'agraden les teves ressenyes... Fins i tot quan són fluixots! ;-)
Gràcies!

khalina ha dit...

Estar bé tenir ressenyes d'altres, i saber una mica d'un llibre encara que no tinguis encara temps de llegir-lo

Arare ha dit...

Em sembla que no el legiré pas. Però, com sempre, moltes gràcies per la ressenya, és genial.
nanitttt