De calents i contents ( 25 ): Reecontre 1 (Ell)

Tornen els relats calents a dues mans. Aquest cop començo jo, ell, el veidedalt. I la setmana que ve, seguirem amb la versió d'ella; una altra veïna. La història d'un reencontre. Què succeeix quan et retrobes amb algú que fa anys que no veus i en qui havies posat el futur a les seves mans? No ho sé... O sí. Aquí, intentem explicar-ho. El foc encès de dos cossos per qui no han passat els anys en la veu voluptuosa de dos monstres de la locució radiofònica. Avui li toca llegir al mestre Vigó.

I la pregunta que us faig... qui serà "ella"? Quina veïna m'haurà fet la rèplica? Alguna pista hi ha en el text... Monsieurs, faites vos jeux! S'accepten apostes.

I la segon pregunta és: ningú més m'envia relats calents per llegir a la ràdio? Que estic sec!

Aquí l'audio.




Aquí el text

NOTA: A la ràdio, l'inici de l'audició és diferent del text. Es menja una mica, per fer-la més curta. La resta és idèntica al text.

Reencontre

Ell

«La nostra és una història feta de miratges. Com un tren de llarga distància que no saps quan s’aturarà. En aquell comiat sabíem que hi anava un “fins aviat” implícit. El que no podíem imaginar és que fos fins cinc anys més tard. I ara, en retrobar-nos de nou, cara a cara, ens ha agafat amb un pes feixuc a les espatlles que hem volgut alleugerir. Tot això i molt més em ve a la memòria mentre et tinc aquí, al meus davant, de genolls, mentre acarono un bosc ombrívol on s’amunteguen els records...»

Vaig anar a la festa a contracor. Ara penso què hauria estat de nosaltres si no m’hagués deixat convèncer a darrera hora pel Manel. “Vine, home; hi seran les germanes Canals. Ja saps que amb una o altra sucarem segur”. No pensava sucar amb cap de les dues perquè això implicava que l’endemà al matí, amb els llençols rebregats als peus, em vindria aquella sensació de fastig terrible. De desassossec irrespirable. I un buit immens als palmells. Vaig ser insolent amb elles quan van venir a rebre’m, contentes de retrobar-me després de tants dies sense veure’ns. No em veia amb forces per tenir més aventures després de la Joana. Encara tenia la ferida oberta. Em vaig desempallegar secament d’elles i vaig decidir fer un tomb abans de girar cua cap a casa. Per això, veure’t al fons del jardí, mentre vagarejava amb un gintonic a la mà, mirant de gairell els rostres de la colla de cretins que havien convidat les amfitriones, em vaig dur la sorpresa de la nit. La primera de les que vindrien més tard.

“Sílvia! Déu-meu! Quina alegria! Si farà...!” Dos petons de rigor, un a cada galta; mentre ens abracem, tímidament al principi; d’una manera vigorosa i sincera, tot seguit. “Deixa’m que et miri... Si fa que no et veia... cinc anys, oi?” Cinc anys! Hosti...! “Sí estàs igual... d’esplèndida. Coi! Millor que mai!” I era ben cert. El teu no era un cos voluptuós, però irradiaves una àuria que encegaves a qui s’apropés. La lluïssor dels teus ulls, d’un virolat encens, palplantats damunt un somriure amplíssim et definien tothora. La morenor de la teva pell i la foscor d’eben del teu cabells feien creure a més d’un que eres d’origen caribeny. El carallot que estava al teu costat feia gestos inequívocs per voler ser presentat. Me’l miro de reüll i encaixo la mà que m’ofereix, sol·lícit. Donant la mà a una persona m’adono de seguida de quin peu calça. M’ofereix tan sols els dits, somorts, caiguts, mentre deixa anar un “Encantat” aflautat que sona més fals que un duro sevillano. Aquest paio és fet de peix bullit, concloc. No treu la vista de la mà de la Sílvia que em té agafat el braç, acaronant-me’l, com si fos un illot enmig una tempesta. La miro i li llegeixo el neguit als ulls. Hi ha complicitats que no s’obliden. “He vingut amb el Manel. T’agradaria saludar-lo...?” És l’excusa perfecta. “Ara te la torno, no passis ànsia...” menteixo, en girar-me. El noi sembla fer el gest de seguir-nos però la meva mirada gèlida l’atura en sec. Potser no és tan beneit com imagino.

Mentre la Sílvia avança amb tot el cos repenjat al meu braç em diu que el paio estava a punt de declarar-se-li... “I això ja ho van fer algú una altra vegada, oi?” deixo anar, de cop. S’atura en sec. I em fita d’aquella manera que traspua l’ànima. Amb aquells ulls oceànics on t’hi negaries sense recança. I afegeixo: “Segurament no et convenia... Érem massa joves...”, abaixo el cap.

Busquem un racó prop les escales. “M’han passat moltes coses en aquest temps, saps? Sabies que vaig estar vivint a Itàlia dos anys?” Xerrem animosament de les nostres ocupacions actuals; de les amistats comunes, dels vells projectes mai acomplerts... “Sortim d’aquí?”, faig. “Sí. Però m’hauràs de fer de xofer de nou...”. “El darrer cop que et vaig veure, algú altre conduïa el vehicle...”., deixo anar. Sempre parlo a destemps. Un mur de pedra seca s’alça entre nosaltres, de cop. Em deixa anar el braç. I em mira airada, amb gest esquerp. És evident que no vols parlar del passat, ara. Ells ulls... No puc amb aquests ulls.

La tinc massa a prop com per no desitjar-la. Les dones mai m’han fet por i amb elles acostumo a iniciar el joc de la seducció sense gaire giragonses, com un paó desvergonyit. Si responen a la meva crida, doncs bé, seguim. Si no, a una altra cosa. No m’agrada esforçar-me més del necessari. Però amb la Sílvia és diferent. Ho era abans i ho és ara. El seu ulls em reten. M’electritzen. Acoto el cap i em fixo en els seus pits. Duu un escot generós. Intueixo el seu panteix sota els sostenidors. M’hi abocaria a ulls clucs ara mateix. Vesteix amb un gust exquisit. Sempre ho ha fet. Una faldilla fúcsia, llarga, a joc amb una brusa de doble caiguda que combina negre i gris. Unes sabates sense gaire taló. Em poso davant seu i aturo el pas. Li prenc les dues mans mentre abaixo la mirada. “No em vas trucar mai més...”. La nit ens embolcalla els records. No hi ha lluna i el carrer és mig fosc. Passa un cotxe a prop nostre amb la música estrident. Es gira un aire fresc que li alça els cabells rinxolats. Se’ls aguanta fent-se una cua damunt l’espatlla. Observo les arracades d’argent que destaquen a tocar del coll. M’excita aquest simple gest. Giro el rostre.

“Fa fred. Anem a fer una copa? Conec un bar a prop...” Hipòcritament, en la pregunta va implícita la intenció. Però em respon que prefereix escoltar música a un lloc tranquil. No deixo passar l’oportunitat: “Encara tinc el disc de la Williams, recordes? Ara fa temps que no l’escolto...”

És el senyal inequívoc. Ja no calen més subterfugis ni dreceres. M’atanso i li beso els llavis. Una simfonia d’olors em traspua el cap. Hi ha aromes que resten inalterables al moll de l’os. Aquella sentor humida, de fruits de bosc em trasmuda molt temps enrere; als escenaris de la felicitat perduda. “No has canviat el perfum. Jo en canvi...”. D’acord, no parlarem del passat. La llengua torna a buscar-me la boca. Melosa i tèbia. Ara ja no és tendresa. És una ànsia afamada la que ens devora els llavis. Les dents topen entre si, ansioses, goloses. Les llengües s’entortolliguen en un combat d’iguals. La mans febroses s’entrecreuen sota les jaquetes. Ens busquem el cos a la recerca d’un temps perdut que sabem que no retornarà. Xoc de trens sense topalls. Un fred que ve de lluny ens embolcalla i acceptem una rendició llargament ajornada.

Al cotxe, hem fet tot el trajecte muts. La mirada fixa al davant. Li acaricio les cames i els genolls amb una mà la mà lliure. Al semàfors, besos rampelluts, breus, tranquils. Juga amb els meus blens de cabells. Em diu que tinc canes. “Una per cada ferida de guerra...” Rius. I em ressegueix el perfil de la barbeta. No me’n puc estar. “Com està en Claudi?”, indago, sense més espera. “En Claudi...? Claudicat!”. Podria dir-li que ho sento, però callo per resposta. En els fons, seria hipòcrita dir que no me n’alegro. Arribem a casa. Deixo el cotxe al garatge.

La pujada a l’ascensor torna a ser un combat de llavis encesos, Li refrego els pits. Li alço la faldilla, cercant les natges. Entrem a casa. Abans, la pregunta que intuïa. “No —responc. Fa temps que vaig deixar d’esperar... Fins avui mateix”. Sembla que els ulls se’t posen vidriosos. Jo, fa temps que faig esgotar totes les llàgrimes. T’acompanyo cap el menjador. Els teus ulls violetes encenen la cambra.

Vaig a l’aparell de música. No em costa trobar el disc. Premo el play i em deixo caure al teu costat. “Vols prendre res?” T’abraço i et juro que en aquest gest hi poso tot el pes d’una fúria continguda. No sé perquè, però imagino que la nostra trobada em farà mal, ho sé. T’ho dic. “No, no ho dic per riure. Demà quan no hi siguis..., què faré?” Em fas callar de nou.

Ens traiem les peces de vestir de forma apressada. No has perdut destresa en descordar botons. Jo t’alço la brusa pel cap. Una arracada s’hi queda presa. “Ja la recollirem després.” T’estiro sobre el sofà. Et trec els sostenidors, per sota, sense desfer els gafets. I dos pits amplíssims vénen a omplir-me l’horitzó. “Déu-meu, com els enyorava”. Són besos de fill pròdig els que diposito sobre els teus mugrons. T’alço la faldilla. Els meus dits toquen el teu sexe per sobre la roba interior. El blanc t’hi escau. Una humitat m’acull i em fa abocar-m’hi de cop. Separo la vora del tanga amb un dit i et llepo la petxina mística. Aquesta és també una olor que sempre associes a algú. I el teu és un gust de tarongina salpebrada. Tremoles tota i noto com se t’inflen els llavis. Els majors. La meva llengua és un sanefa encesa que va deixant meandres de foc pels plecs del teu cos. Els meus dits, llapis de colors on signar una treva. Ressegueixo a cegues una escultura que ja havia dibuixat en mil combats. Reconec velles juntures a la pell i l’escalfor dels racons obscurs m’acullen de bell nou. Són escenaris coneguts, velles trinxeres. Ets una bruixa, que opera sortilegis als meus designis. Te’m desfàs als dits mentre gemegues uns mots que no sé si em pertanyen. Sóc feliç de veure’t morir als meus braços i sota el pes de la meva saliva. El meu cap entre les teves cames. I ja no és en tu, sinó en mi, que et justifiques.

Després d’aquest primer orgasme et deixes caure, retuda, lliscant avall, fins caure de genollons, davant per davant. Em treus mitjons i pantalons. Em separes les cames. Em mossegues el fal·lus erecte per sobre els calçotets. Me’ls abaixes tot seguit. Hores d’ara el meu sexe és una far que busca vaixells a la deriva. Imagino el que m’espera i tanco els ulls. Noto com em beses i m’engoleixes tot. D’una manera estudiada. Dolcíssima. Imagino les moltes fel·lacions que hauràs fet aquests anys. I em maleeixo a mi mateix per pensar-ho. Amb quin dret ho faig, em dic? “Sílvia...” Em fas callar de nou. Toques amb la llengua la punta del prepuci. I la seva humitat et fa lliscar els llavis sexe avall. Sóc un hostatge que no demanarà rescat. Et duus un dit als llavis. Te l’humiteges a pleret. I me’l duus a l’anus. Vols endinsar-te al forat fosc. Sense permís ni recances. I mentre em pressiones suament la cova; suament també vas engolint-me el sexe. “Sílviammm....” Amb la mà lliure t’ajudes a mantenir erecte el penis mentre amb l’altre barrines dins la meva cavitat. Ja és un pal de paller on podria recolzar tot el meu passat, tots els meus temors. Tires el cap enrere mentre em masturbes sense contemplacions. Amunt i avall. Em fites delerosa. Mous la mà sense presses. Intento desfer-me del teu fermall però m’atures en sec. Véns i tornes. Treus el dit del cul, mitja ungla tan sols i me’l beses. M’eixarranco, sol·lícit, benevolent. La música m’embolcalla l’ànima. Potser sí que encara em queden llàgrimes en algun lloc recòndit de l’oblit.

“Deixa que jo també...” Em talles. I hi tornes. Tornes a besar-me el sexe, l’engonal, les cuixes. D’aquella manera que tan em plaïa. Del capoll als testicles. Dels testicles al forat fosc. Llepes i xarrupes. Tot és un reguitzell de besades. Engoleixes ara un, ara l’altre. El meu sexe és un caramel als teus llavis. El teu cap no para quiet. Ni les teves mans al meu cos. Vas i vens de la planta baixa al terrat. Jo et prenc el cap i t’acompanyo com un gos pigall en el trajecte. Tanco el ulls. És aleshores quan penso que la nostra és una història feta de miratges. Vull desfer-me en tu i per tu. Sóc cavall desbocat, sense estreps, a l’estampida. Tu ets el meu genet i jo no duc les regnes. “Sílvia. Sílvia...”.

Em fas incorporar. Et poses els sexe entre els teus pits marítims. I deixes caure un fil de saliva que des dels teus llavis es va esfilagarsant-se fins topar amb el cap del meu ceptre altiu. Pinyol tot salivat. Dolça metzina. Lubricat, te’l refregues amunt i avall entre els teus càntirs. El veig desaparèixer entre el teu clot. Com un espeleòleg caient dins l’avenc infernal. Són uns pits durs, tornejats, els teus. Fibrosos. Et prenc els mugrons i els vaig girar en sentit contrari un de l’altre. Et ressents. I gemegues dòcilment. Amb els palmells, et premo més fort les mamelles contra els meu sexe endurit. I tu no pares d’engolir-me’l al mateix temps. Ara sí que diria que ets una autèntica caribenya. “Sílvia..., em mataràs si segueixes així.”

Noto com m’arriba. Un fuet elèctric que em fa posar de puntetes. M’ajaus de cop. Em prems fort. Em correré dins la teva gola. Ho preveig. Et faig el gest d’alçar-te el rostre. Tu t’adones del motiu i em somrius. Fas que no amb el cap. Segueixes refregant-te el fal·lus entre els pits. I tornes a engolir-me’l. Estic a punt de morir de plaer. Serà possible que em donis avui el que sempre em negares abans? “Sílviammm..., me’n vaig.” No dius res. No pots dir res. Tot el meu sexe és una fera encerclada pels teus llavis. Ferit de mort. I jo no puc esperar més. Ja no vull aguantar més. Ja no puc cedir més. I em desfaig en un reguitzell d’espasmes, que procuro allargar fins l’extenuació... Noto com la llet topa amb el vel del paladar, mentre tens el sexe encara presoner dins els teus llavis i el teus pits. I em moro de gust, quedament.

Obres la boca i un suc lletós et regalima la comissura dels llavis. Et beso àvidament, assaborint coll avall el que abans era meu. Un gust agredolç i una olor que em reconec es mesclen amb un sentiment d’agraïment infinit... Ets la guspira que ha encès un mecanisme que creia apagat. I em demano per quan de temps. Potser el destí ha volgut mostrar-nos un nou meandre, per encegar-nos de nou. I una llàgrima ha vingut a trobar-me al fons dels ulls.

Aquests ulls de color violeta.

Els teus ulls.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: