De cadàver exquisit (2): ha guanyat el que pujava...

Sembla mentida però ja podem cantar plegats "Alel.luia!" i lloar (si sou creients, que jo no) al Senyor. Jo prefereixo lloar al replà de l'escala i adreçar-vos a tots/es una abraçada solidària. Snif! I és que:

HEM ACABAT UN CADÀVER EXQUISIT!

(en majúscules ho dic)

I ha guanyat el que pujava, que el cadàver que baixa, encara està per l'esglaó..., bé, ella ja ho sap. Queda poquet i segur que el rematem aviat (espero).

El més curiós és que hem acabat el cadàver DESPRÉS de les deu Històries veïnals. I això que havia de ser rpaìd. Un pim-pma! Coi!, una mica mñes i el publico el segle XXII! I l'hem fet amb només una baixa (per volitalització!). Algú que s'ha anat a cerca el Zenit...Per cert, veig pocs comentaris a les Històries veïnals... Què no us han agradat? En fi, que encara que l'economia del país va de baixa i pagarem els de sempre, estic content: tinc un veïns/es que no em mereixo. Sou pistonuts!

La pregunta obligada és: ¿COMO ESTAN USTEDES? Amb ganes de fer una altra Tongada d'HV i de cadàvers? Jo, encara que siguem tres i el caporal, la munto. Ja sabeu...Serà que el veí no té daixonsis, per fer-ho!

Doncs vinga...! Queda oberta la veda! Des d'ara i fins el ...posem el 30 d'octubre (del 2008, s'entén!) us podeu inscriure a la Cinquena Tongada de les Històries veínals (anem pel Guinnes, ja ho veieu, oi?). Per fer-ho, m'envieu un email (elveidedalt@gmail.com) o em deixeu un comentnari al blog. Aniré posant en el blog aquells veïns i veïnes (i si no ho sou, també!, que aquí s'apunta qui vol!) que us incriviu. Per ordre d'arribada. I després, per Tots Sants, amb les castanyes, tanco la inscripció, faig el sorteig dels grups i ja us diré de què anirà el tema.

I ara prou rollete i anem pel cadàver ascendent. No sé què pensareu, però en alguns moments em quedo acollonido de com lliguen els versos (segur que no us heu xivat abans?). És que tot plegat té sentit!!!

Poso tot el poema sencer i després, per saber qui ha escrit cada vers, heu de mirar el número que hi ha al costat i que es correspon amb el del llistat final. Jo m'he atorgat el 00 (com la Damm Bier). La gracia serà veure com a partir del mateix vers "Aquest poema és un petit somni" sortiran dos cadàvers totalment difernts. Però no avancem aconteixements.

Cadàver ascendent (del 41 a l'1)

-que s'ha de llegir, tal com ve-

00. Aquest poema és un petit somni

40. de espadas que cortando suturan y sombras al sol.

39. La llum de la vesprada s’apaga i m’omple d’ombres

38. que cauen lentament i pesadament com una llosa

damunt dels records humits,

37. freds i desèrtics. Així el sento

36. el foc de l'estiu.

35. L'estiu esclata d’entre els seus plecs,

una rialla agosarada,

34. la flor del cirerer

deixa pas al saborós fruit rogenc

33. com el sol quan es pon a l'estiu darrera el llac salat,

32. com el mar d'onades bellugadisses,

31. d'un toc constant i dolç, com sap l'onada.

30. Entretant voleio distreta

29. sóc, almenys per ara, una realitat banal
ennuegada de dubtes,

28. que el meu desig és per la mirada.

27. Aquella mirada d'ulls foscos cada mati em penetra

mentre em bec el cafè amb llet

26. em xarrupo els llavis amb delit viciós.

25. Aguts sons d’una estranya cançó d’intensa passió

24. Fusionades en una abraçada eterna,

23. i recolzo la meva mà a la teva espatlla

22. sentint-hi tot el pes de l’edat i el desencís,

21. ofegant sense poder-ho evitar les meves il·lusions

20. com la lluna quan llepa les onades,

19. amb sal i sorra rebregades, que trenquen

grosses i petites a l'alba.

18. Bola de foc que no espanta la gent.

16. Molta gent. Milers de cares, però cap és la d’ella

15. que m'escorcolla amb una mirada per a mi insòlita,

14. desmesurada, implacablement irrisòria però per damunt de tot, mundana...

13. Però sovint les sensacions més vives estan desvestides de luxes

12. que envuelven, encienden, me alejan

de lo hirientemente hermoso.

11. "Formós" no em va tan bé.

10. No, més que bé, no t'enganyo.

09. Perquè sóc lliure, i tots els lligams que m’escanyen i ara trenco.

08. Tu saps que amb teu alè el meu esperit alimento

07. I amb malaltissa fam et devoro

06. cada gest de les teves mans, per fer-lo meu

05. alè que es glaça en abandonar els llavis, formant

04. colors llampants

03. y divinos.

Mostrando su belleza,

02. irresistible als teus ulls.

01. plens de mar, mirall del nostre món.

Veïns/es inscrits a la IV Tongada de les HV i al II Cadàver exquisit (per ordre d'inscripció)

• 40. AntígonaLa cólera de Aquiles
• 39. Anna Tarambana
• 38. L'Avi
• 37. Carme Fortià (Entre somnis i realitats)
  
• 36. Júlia Costa (La panxa del bou)
• 35. La rateta Miquey ( Els pensaments de la raTeta Miquey)
• 34. Té la Mà Maria
• 33. Violette Moulin
• 32. Sol Solet
• 31. Carles (Nausica)
• 30. Alatrencada
• 29. Trina Milán (Platxèria)
• 28. Striper (Striper d'històries)
  
• 27. Déja vie
• 26. Gatot X (La cuca al cau)
• 25. Cèlia (Transparència)
• 24. Cau de llunes (La dona del mirall)
• 23. Elizq (Imtage si paraules)
• 22. Xurri (Post-its sacados de la papelera)
• 21. Palito de las orejas
• 20. The silver blue sea(L'altra cara de la lluna)
• 19. Cruella (Melicotons al sementer)
• 18. Raquel (Ara plou)
• 17. Zenit RAM
• 16. Puji (La Cullerada)
• 15. Duschgel (Gel de ducha)
• 14 Joana (Llum de dona)
• 13. Roberthinos
• 12. Andrea (Lobo 0026)
• 11. Lady Griselda (Prosopopeia)
• 10. Matamorfosi (El meu espai x)
• 09. Zel (Ara mateix)
• 08. Arare (Des del meu mar)
• 07. Clint (A tot bloc)
• 06. Carme Rosanes (Col.lecció de momnets)
• 05. Anna (Biblosfera)
• 04. Euria (Vist i no vist)
• 03. Gaby (Diario de una mujer aburrida)
• 02. Jesús M. Tibau (Tens un racó dalt el món)
• 01. Núria Aupí
• 00. El veí de dalt

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De calents i contents (3/2008): Unes botes fetes a mida

Caliope és el nick sota el que s’amaga la Belen M. Una jove blocaire de Barcelona, apassionada i sensible, que té un blog que d’aquí poc farà un any. Amb aquest temps ja s’ha fet un lloc en els “blocs calents” de la Catosfera. En el seu blog, que es diu “Caliope histories picants” aplega relats de caire eròtic, que a vegades es divideixen en diferents posts. Són el que ella anomena “Les històries picants de la Caliope”. La Caliope escriu històries amb escenes explícites; sovint de dues persones; fresques, desvergonyides, sense embuts. S’hi aneu a casa seva segur que sortireu ”calentons i contents” i amb ganes de rascar-vos allà on us piqui. És una dona oberta a noves experiències. No li agrada cridar ni que li cridin; els colors l'apassionen. És llaminera, petonera, i voldria que tot fos plaent per tothom.Per ella, el bon humor i el sexe són coses que no han de mancar mai. Però si alguna vegada hi ha "sequera" la xocolata amb xurros no està malament!

La podeu trobar a http://caliope.blogspot.com

Unes botes fetes a mida

La banda sonora:

I ara el text

Estàvem a Roma per Cap d’any. Era una escapada de comiat de soltera, el de la Memé, la Mercedes. Érem les de sempre, “les cinc de copes”, un sobrenom que ens havíem posat a la universitat, on ens havíem conegut feia anys.

Ara ja no érem aquelles xicotes eixelebrades. Estàvem prop de la trentena. Érem dones emprenedores, amb carreres i alguna tenia ja negoci propi. Però havíem decidit anar a Roma... a follar! Totes ja s’havien “estrenat”, però jo encara no. Feia dos dies que érem a la ciutat eterna, i... res de res! Niente de niente. Les meves amigues passejaven per Roma amb les seves conquestes penjades del bracet. Fins i tot la Memè havia lligat!

Avui tocava fer shopping per la nit de Cap d'any. En uns grans magatzems les vaig perdre. Mirant aparadors vaig trobar LES SABATES que buscava per la festa. Vermelles, amb un taló d'agulla de vertigen, tan elevats com el preu. Eren aquelles sabates que et fan caminar amb els malucs enlaire, i t’apugen la figura i la moral.

Vaig entrar a la sabateria, i em vaig trobar amb un dependent que em va rebre amb un somriure encantador. "Prego signorina", va dir. Quan va veure que no era italiana va preguntar si era espanyola, i jo vaig dir "de Barcelona". De seguida va passar a parlar un quasi perfecte castellà. Li vaig senyalar les sabates. Li vaig dir que eren per aquella nit. Aleshores em va fer passar a una mena de salonet amb un sofà on em va dir que segués. "Torno súbito!" i em va adreçar una mirada intensa i directa, als ulls.

Durant els cinc minuts que va trigar a tornar, vaig localitzar amb el mòbil la resta de les noies i vam quedar que elles anirien a l'hotel i que en un parell d'hores ens trobaríem per sopar al hall. "Punyeteres, ja sé que no fareu la migdiada, avui!" Llavors va aparèixer el dependent, amb una caixa petita i dues més d'allargades. Em va explicar que, abans de emprovar-me les sabates vermelles, em volia donar més opcions. Jo vaig dir que d'acord, i ell va obrir les dues capses més grans. Hi havien un parell de botes a cada una. Les dues amb talons altíssims, negres, precioses, i un dels parells eren el que la Teresa hauria qualificat de "botes de putón", d’aquelles que quan te les poses et puja l’adrenalina i et fan estremir tota, preparada per sortir "de caça". Era la sensació exacta que el segon parell em va donar.

Me les va mostrar i vam assentir alhora. Les va treure de la capsa amb cura, perquè jo les pogués veure bé. Vaig agafar una, feia olor a cuir. Mmmmmh! En Marco –així em va dir que es deia–, em va apropar un reposapeus. Es va agenollar davant meu, i amb delicadesa, em va agafar un peu i el va posar a sobre. Llavors jo vaig fer el gest d’anar a descordar les botes que duia posades, de tipus amazona, però ell em va fer que no amb el cap. “Laziame fere”. Amb el taló agafat amb una mà, amb l'altra va anar cap el començament de la cremallera. Els seus dits gairebé no tocaven la bota, però vaig sentir la seva escalfor. Va començar a baixar-la molt lentament, amb el cap cot, concentrat. Veure'l als meus peus em va excitar moltíssim i em vaig remoure una mica. Llavors ell em va mirar, vaig percebre el foc als seus ulls, sense cap tremolor a les mans. Quan la cremallera va baixar del tot, ell va ficar la mà per dintre de la bota, al mateix temps que estirava del taló. Ara sí que vaig sentir els seus dits, ferms i tendres a la vegada, agafant-me la cama i estirant la bota. "Mmmmh! Ostres!" L'escalfor de la seva mà passava directament al meu entrecuix. Tot seguit, va agafar la bota de putón i me la va començar a posar. Em va agafar el peu, acariciant els dits, empenyent perquè el peu entrés. Encaixava a la perfecció. Aquesta vegada amb les dues mans pujava la cremallera i anava ajustant la bota al voltant de la meva cama. Al meu entrecuix, tot eren humitats i palpitacions.

Aleshores va agafar un altre reposapeus, però enlloc de posar-lo a tocar de l'altre, el va posar uns trenta centímetres més enllà. Em va agafar l'altre peu i el va col.locar al damunt, de manera que jo quedava oberta de cames davant seu. Amb el gest la faldilla va quedar una mica tensa, deixant al descobert el tanga. En aquesta postura les olors del meu sexe van aparèixer intensament. En Marco va somriure i va començar a treure'm la bota, però ja no amb tanta delicadesa, sinó amb carícies deliberadament excitants. La seva mà va anar directament cap a la meva cuixa, i va anant pujant, fins que amb un dit va arribar a tocar el tanga i el va apartar. Jo ja estava sospirant, els malucs se’m movien rítmicament, i ell va ficar primer un dit, després un altre a dintre meu. Jo m'estava mossegant els llavis per no cridar de gust. A la botiga se sentien els clients. Ell va moure els dits per dintre i per fora, jo no podia més, m'anava a escórrer en qualsevol moment. De cop va parar, es va posar les meves dues cames a les espatlles i va fer lliscar el tanga fins que va quedar penjant del taló de la bota. Es va treure el seu membre erecte. I així, sense més preàmbuls, em va començar a penetrar amb precisió, apassionadament, una vegada i una altra. Notava que m’arribava l'orgasme.

Ell no parava, continuava amb força, notava com m'omplia; cada cop més endintre, cada cop més fort. Jo m'estava fent sang alls llavis, per no xisclar, embogida de plaer. Ell es va començar a escórrer i jo, amb ell. En acabar, ens vàrem estirar al sofà, respirant ben fort.

Del taló de la bota encara penjava el meu tanga.

@ Caliope

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (49): La Mala Dona, de Marc Pastor

«No sóc innocent, què us he de dir. Però tampoc sóc culpable.

Sóc un més i alhora ho sóc tot, perquè al cap i a la fi, tot ,es redueix a mi.» (p. 135)

Una història macabra basada en uns fets reals, esdevinguts a la Barcelona de la segona dècada del segle vint. Un inspector de policia del Raval, en Moisès Corvo, home solitari, cínic, putero, taciturn; afeccionat a la lectura de novel.la negra (el Lestrade de Conan Doyle, poli com ell, és el seu referent); s’enfronta –tot i els pals a les rodes dels seus caps– a uns esdeveniments que tenen la ciutat de Barcelona atemorida la tardor de 1911. Arreu es comenta que un monstre, un vampir que xucla la sang de les víctimes, apareix per la ciutat segrestant nens. Molts són fills de prostitutes que no denuncien els casos. Però a poc a poc, altres víctimes de gent humil se sumen a les estranyes desaparicions. Alguna mort inexplicable també ajuda a alimentar el mite diabòlic.

L’anar i venir de Corvo a la recerca de pistes ens fa passejar per carrerons del Raval i indrets d’una ciutat ja desapareguda: tavernes del carrer Balmes, l’Hospital d’Infants al carrer Consell de Cent, el teatre La Pajarera Catalana o l’Arnau al Paral.lel, el prostíbul de luxe El Xalet del Moro, el Casino de l’Arrabassada, la Maternitat, guardabarreres al carrer Calàbria,...; i d’altres carrers que encara mantenen part del seu passat més calavera: Escudellers, Cid, Arc del Teatre, Corders, Raurich, Tres Llits, Lluna o Ponent (on vivia la Mala dona, l’Enriqueta Martí) o negocis coneguts: la pastisseria Massana, la joieria Dalmau,... Una ciutat convulsa, la d’aquells anys: «A la Rosa del Foc, tothom va a la seva, uns miren de tenir teca per dur-se a la boca, altres omplen les butxaques i en fan ostentació; pidolaires que dormen en una taverna intrigant perquè no tenen un mal llit on caure morts, rics que viatgen a San Sebastià per fer un bany medicinal a la platja; hi ha qui no parla amb ningú per por que es descobreixi el seu secret, hi ha qui ho xerra tot cercant la companyia». (p. 67)

Dues originalitats de l’obra. Està escrita per un membre de la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Això és nota en alguns detalls que documenten l’obra (arxius fotogràfics i dactilars aleshores incipients; precisions sobre malalties mentals que s’apuntaven en aquells any; o descripcions metòdiques de necrologies forenses).

La segona peculiaritat, la més rellevant a nivell literari, és que el narrador omniscient de l’obra és la pròpia Mort. En majúscules. Com a El séptimo sello, de Bergman. «Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera [...] Jo ho sóc tot i puc ser a tot arreu.» (p. 9). És a través d’ella que els personatges es van obrint al lector. A vegades sembla ben bé una crònica periodística e que llegim. La relació que té amb el protagonista, en Corvo, és ben especial. Molt aconseguit el diàleg final; que no us descobreixo.

La narració enganxa. Els diàlegs estan ben travats; cosa que dóna ritme a la història. Els secundaris (malfactors, metges forenses, la comunitat gitana, policies, familiars de l’Enriqueta, prostitutes,...) recolzen perfectament els dos pols oposats de la trama: la lluita entre “el bé”, en Moisès Corvo, que no deixa d’estar esquitxat per la hipocresia social imperant, però contra la qual no pot fer res) i “el mal”, l’Enriqueta Martí; un personatge depravat, viciós, malaltís, esquizofrènic, manipulador i autoritari digne d’estudi psiquiàtric, que viu permanentment sobre el fil tallant d’un deliri de grandesa aberrant i psicòtic i a qui, com sempre, el seu orgull acaba per malmetre. Però a costa de molta sang innocent. Realment la protagonista fa por: «Coneixedora que ningú més li sortirà al pas, perquè no hi ha ningú que faci el que ella fa» (p. 67) Entremig d’aquesta lluita de contraris, d’aquesta persecució, les canonades pudents del poder que sustenten la societat afloren en moments donats deixant en evidència la hipocresia social imperant. Com ha estat sempre.

Una fet sí que m’ha cridat l’atenció. Els diàlegs entre els policies amics són en català, com tota la novel.la; però quan s’adrecen al seu cap, en José Millan Astray (és el futur militar facciós i legionari? No ho tinc clar...), ho fan també en català, tot i que aquest ho faci sempre en castellà; com deuria ser en la realitat. Un bilingüisme tàcit en el cos de policia? Ho dubto...

L’obra ha guanyat el I Premi Crims de Tinta de novel.la negra, d’intriga i policíaca. Dóna la nota.

I aquí podeu escoltar una entrevista que li va fer l'amic de "L'illa dels llibres"

Feu-li la fitxa.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Del Museu del Disseny Friki (15): Alcem la Sagrada Família!

Amb l'actual psicosi que envaeix alguns veïns de l'Eixample temorosos de Déu i de veure caure el temple expiatori de la Sagrada Família (i casa seva de pas) sobre les seves testes -com temia aquell cabdill gal de qui ara no recordo el nom-; algun artista espavilat i graciós ha fet aquesta al·legoria al pas de l'AVE pel seu subsòl (per cert, l'altre dia el vaig agafar per anar a la capital hispànica i en vaig sortir amb una calipàndria de colló de mico (atxís!): aneu abrigats que tenen l'aire condicionat a tota bufa!)

Alcem-la tota, germans!, qua així serà més a prop del cel.

Una gentilesa d'en Pere, de Saragatona (per cert, ja heu participat en les seves Transformacions?, ja va cap a les 300; tot un rècord guinnes de la catosfera!)

Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:

1. El gosset plomall (del Veí de Dalt)
2. La maleta sonora (de Té la Mà Maria)
3. La discoteca amb rodes (de Roy Marphille)
4. La bici "empalada" (o que "em pedala?") (de Roy Marphille)
5. El rentamans enculat (de Zel)

6. El senglar sintètic (pel Veí de Dalt)
7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8. Les mans dorades (de l'Arare)
9. Les teles-filmines (de Viatger)
10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)
11. La tele-aixella (de Roy Marphille)
12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)
13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De Calents i contents (2/2008): Papers cubans, de la J. Torres

La Joana, que és de Mataró, s’autodefinieix amb tres adjectius: mare, feminista i sociata. Una joia, vaja. Podríem afegir que és una dona tranquil·la, però amb caràcter i decidida, potser massa i tot, però ja li agrada que això se sàpiga. Enamorada de Cadaqués, del País Basc i dels seus fills. És apassionada (potser tant com el relat d’avui?) i defensa el que creu amb contundència. Li agraden les escultures de Botero. Dona pacífica, odia les curses de braus i la violència de gènere. Va començar en això dels blogs el març del 2006 per parlar de les coses de la vida que li són més properes i que més la commouen. Segur que si aneu, hi trobareu una dona amb les idees clares. La podeu trobar al blog homònim Joana Torres

Aquí teniu l'arxiu en audio.

I ara, el text sencer:

Papers cubans

Ahir havia de passar-te una informació per escrit. Per telèfon no trobàvem la manera de quedar al despatx, així que t'he preguntat si estaries a casa. Avui a la tarda tenia dues reunions i entre l'una i l'altra m’hi passaria. Em comentes que perfecte; solament havies de signar uns papers.

M'has obert la porta amb aquest somriure tan teu, que a mi em posa neguitosa. És un somriure ampli i deliciós. Veure els teus llavis i desitjar besar-los és tot u.

Em demanes que entri. Et segueixo pel passadís. Duus uns texans que et marquen un cul esplèndid i una samarreta cenyida, de licra, d'aquestes que deixen veure el teu cos perfecte. Vestit i tot s'intueix tot el que amagues sota la roba.

Anaves descalç. He pensat que no era bona idea haver vingut sola... M'has ofert un cafè que he acceptat de seguida. Ens hem assegut a l’únic sofà de la sala d'estar. T'he assenyalat on havies de signar. No hi havia dubte que feia poc que havies sortit de la dutxa: els cabells encara humits, feies olor de crema hidratant, a massatge i estaves acabat d’afaitar. Deliciós, he pensat, alhora que, involuntàriament, deixava anar un sospir... Tu t'has adonat i m’has somrigut. M’he posat vermella com un pebrot a l’instant.

Quan m'has retornat la carpeta amb les cartes signades, sense jo esperar-ho, m'has agafat el cap i m'has donat un llarg, llarguíssim petó; humit i apassionat, com solament tu saps donar-los. Petons lents, dolços i saborosos.

Quan he pogut respirar de nou, les teves mans buscaven els meus pits. He pres els teus dits i m'he dit jo mateixa que això no podia seguir així; necessitava saber què era fer l'amor amb tu. Feia massa temps que m’escalfaves i no arribàvem enlloc.

Així que, en un atac de decisió que en altres situacions m’hagués semblat impropi, t'he empès cap el sofà. T’he posat l’índex en els llavis i t'he demanat silenci. Res de precs, ni promeses, ni paraules falses. Solament volia passió. Això és que volia...

M'he agenollat sobre la catifa. T’he fet abans un altre petó. T’he descordat els pantalons, a poc a poc, botó a botó. Amb cada nova obertura notava com la teva erecció anava creixent. Els teus ulls tancats i els teus llavis premuts em deien molt clarament com estaves d’encès . Però jo volia molt més que això..., volia cremar-te, deixar-te sense alè.

T’he abaixat els camals fins els peus. Amb la mà et frego lleugerament el membre, per damunt els boxers. Mossego tendrament la roba al seu damunt. El noto ben tibant, enravenat.

M'has demanat que no fos dolenta, que estaves molt excitat. Però jo volia ser dolenta i que notessis com et desitjo. Abans i ara. És un desig animal i ardent. T’he abaixat els boxers i no he deixat que em toquessis. Avui vull donar-t’ho tot, donar-me tota; molt i ben fort, vull estar en tu i ser tota per tu. M'has suplicat que m’aturés, però no he cedit. Havia somiat moltes vegades en aquest moment i vull que sigui tal com era en les meves fantasies solitàries.

T’has tret la samarreta i t’has quedat ben nu, assegut al sofà, cremant i expectant. En silenci. He pessigat els teus mugrons mentre em treia la camisa i els sostenidors. He pogut veure la impressió que t'han causat els meus pits, grans; amb els mugrons ben encimbellats; com dues xeringues. Me’ls he agafat amb les dues mans i els he posat un a cada costat del teu membre. Et tinc presoner. M'ha encantat veure el seu balanceig; notar com estava de calent, estrènyer’t contra ells. Així, amb el teu penis entre els meus pits i jo de genolls davant teu, he començat a xuclar-lo, a llepar-lo, a succionar-lo.... Estàvem tots dos molt excitats. M’has agafat els pits i jugaves amb els mugrons mentre et feia un cubana en tota regla amb llepada incorporada que et posava frenètic.

Estrenyies els meus mugrons amb força i et balancejaves. Vigilaves que el teu membre no s'escapés ni dels meus pits ni de la meva boca He baixat una mà entre les meves cuixes. He decantat lleugerament les meves calces i he pogut comprovar la meva excitació. Amb una mà, sense deixar-te anar el membre, he agafat un mocador de paper de damunt la taula i l'he preparat. He seguit tocant-me el clítoris i xuclant el teu membre.

M'has avisat que t'anaves a córrer. Fins i tot en aquest moment te’m mostres com un cavaller. No t’he volgut deixar lliure. T'he mirat als ulls i he intensificat la meva succió. Al poc, ens hem corregut junts, tu dins la meva boca i jo tocant-me amb els meus dits.... M'ha encantat el teu sabor agredolç... He escopit en el cleenex tot el que m’ has deixat anar. Sense alçar-me, m’he begut un glop de cafè, ja refredat...

M'has agafat el cap i m'has fet un petó al front, com un infant... M’he aixecat. He anat al bany. Em demanaves que no m'anés, que volies més, que podies donar-me molt més. Després de recompondre'm la roba i els cabells, t'he dit que no podia, que m'esperaven, però... que volia més, que pensava tornar, i que pensava "cobrar-me" el deute.

M'has acomiadat, tot nu, davant la porta. Ni jo mateixa podia creure'm deixar-te així.... calent encara. He arribat a la reunió de l’oficina pels pèls, ben acalorada, les cames com un flam, però satisfeta i amb un immens somriure d’orella a orella. Admeto que m'ha costat concentrar-me. Quan acabi, veig que hauré de fixar dia i hora per a moltes cites.

I una d'elles serà la que tindré amb tu.

@ Joana Torres

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Els C@ts estan al caure...vés que no t'enxampin...

Ei veïns!, que els premis que es van empescar el Xexu i companyia estan a punt de tancar barraca. Encara podeu votar si no ho heu fet. I si no ho feu per un servidor -que ho entendré-, feu-ho per algun veí del replà, que segur que tindrà sempre sal i oli per vosaltres.

PS Suposo que els guanyadors faran una festeta, oi?

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Del Museu del Disseny Friki (14): El pallasso piltrafa

Es un avió? És un cohet? És Superman? És una guardiola? No! És un pallasso! Tot i que jo el definiria coma "piltrafa". Si no té ni mans, el pobre!

Un regal del Josep, ui, perdó!, Jesús M. Tibau; que remenant pels racons dels seu món ha trobat aquesta joia del disseny friqui. M'assegura que és de vidre i que té una funció "aparentemt" decorativa...Ara enteneu perquè hi ha artistes incompresos?

Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:

1. El gosset plomall (del Veí de Dalt)
2. La maleta sonora (de Té la Mà Maria)
3. La discoteca amb rodes (de Roy Marphille)
4. La bici "empalada" (o que "em pedala?") (de Roy Marphille)
5. El rentamans enculat (de Zel)

6. El senglar sintètic (pel Veí de Dalt)
7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8. Les mans dorades (de l'Arare)
9. Les teles-filmines (de Viatger)
10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)
11. La tele-aixella (de Roy Marphille)
12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)
13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

D'HV i cadàvers. Acabem ja?

Veïant, tots i totes,

ens queden dues breus aportacions literàries (una és la meva, que per educació em reservo el darrer ) per tancar les 10 Històries veïnals que vam començar ... un mes d'abril! (collons!, som lents, lents, eh? I us heu comentat poc, també...) i ens queden uns quants esglaons -tant amunt com avall- per tancar els dos cadàvers exquisits en dansa. A aquest pas, el cadàver ja ha estat ressuscitat tant de cops que crec que el tindré amorrat al piló impertèrritament anys i panys. Tot i així, quan el publiqui, us fareu creus. No em puc creure que no us ensenyéssiu els versos els uns als altres. Si el poema té sentit i tot! Ni Vinyoli ho faria millor!

Feu apostes: qui acabarà abans?, els que han de matar el cadàver amunt, els del cadàver avall, o les dues HV que resten per tancar?

Aquest post, doncs, és per donar la darrera empenta (amical) a aquells veïns i veïnes que heu d'enviar-me el vostre vers, o enviar-me el darrer tros de relat. Ja sabeu que quan em puja la mosca al nas surto al replà a fotre quatre crits...pero no mossego.

Un cop acabat tot plegat, i si abans no m'enterro en els fonaments (algú ha pescat el joc literari?), podríem començar la Cinquena Tongada de les Històries veïnals. Que imagino les tindrem acabades pel Nadal...del 2069!

Per què...entenc que voleu seguir fent-les, oi?

O NO?

Doncs vinga, a tota bufa...!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (48): El azul de la virgen, de Tracy Chevalier

Afirmaba categóricamente que la manera de decir las cosas

es más importante que lo que se decía.» (p. 46)

«Mayo es el mes de la lluvia, de las lágrimas,

y noviembre el mes de los muertos.» (p. 217)

Fluixota.

Som a finals del segle XVII, en el moment de les cruentes guerres de religió entre catòlics i protestants. El rerafons de la nit de Sant Bartolomé (on es van passar a coltell a milers de catòlics a la ciutat de París, el 1572) arribarà també a una regió rural remota del Midi francès, les Cevenes. Allí, una família protestant –els anomenats hugonots–, han de fugir lluny del perill i la mort certa. El seu deambular els durà a la Suïssa calvinista. Entre ells està Isabelle de Moulin, a qui anomenen La Rousse, pels colors dels seus cabells. L’acompanyen el seu marit, Etienne Tournier, la sogra, Hannah i dos fills petits, Jacob i Petit Jean. Enrere queden amics i familiars. El color del cabell li va canviar de cop i volta, per un reflex del sol que li va tocar mentre observava extasiada la verge pintada en una absidiola de l’església del poble. Familiars i amics la veuen des d’aleshores amb freda i hostil inadversió, tant per l’estranya metamorfosi com pels seus coneixements de medicina natural i la seva perillosa devoció a la verge –figura mal vista pels calvinistes- de qui sempre li ha atret el color blau intens del vestit que llueix en la pintura. D’aquí el títol del llibre.

Aquests temors es traspassaran a la seva filla petita, Marie, qui hereta el color pèl-roig i serà protagonista, a despit seu, de la tragèdia familiar.

Quatre-cents anys més tard, una parella nord-americana s’instal.la a Lisle-sur-Tarn, prop dels escenaris que va conèixer els Moulin i el Tournier. La dona, llevadora de professió, que es diu Ella Torner, comença a experimentar sensacions estranyes i a tenir somnis reveladors, relacionats amb el color blau, que l’empenyen a investigar sobre els orígens de la seva família. «Hay una voz..., no, dos; una habla francés, la otra llora, un llanto de verdad histérico. Todo ello en medio de la niebla, como si el aire fuera muy denso; como agua. Y al final el ruido sordo de un golpe, como una puerta que se cierra. Y sobre todo está el azul por todas partes.» (p. 75)

Conceixerà un bibliotecari, en Jean Paul, que l’atrau irremeiablement. El triangle amorós està servit. «Era extraño: no me di cuenta de lo unidos que habíamos estado hasta que nos encontramos muy lejos el uno del otro» (p. 204). Sembla que hi ha un misteri que va quedar per descobrir i que Ella traurà a la llum. Quan més a prop des seus orígens familiars es troba, quan més a prop de descobrir el secret familiar que ha estat amagat durant segles, més s’allunyà del seu present i del seu passat immediat.

Una història doble que amb quatre-cents anys de diferència, conflueixen en un moment donat de la trama. En certa mesura es tracta de dues novel·les en una sola, on les dues protagonistes –dues dones, com sol ser habitual en les novel.les de Chevalier–, han d’enfrontar-se contra una realitat que els és adversa: l’entorn i la incomprensió familiar, Isabelle; el marit i l’entorn del poble francès on resideix, Ella.

Les dues històries funcionen independentment però en paral.lel. Hi ha un joc de pistes que fan veure com Isabelle i Ella són com dues ànimes bessones. Ambdues tenen una lluita interior, tenen amants, tenen dubtes. Ara un capítol dedicat a una època, ara un capítol de l’altra. Al final, evidentment, coincideixen les dues trames i s’estableixen lligams previstos. Però sempre hi ha uns misteri que no es resoldrà fins al final i que el lector intueix per les elipsis de la trama. Un Bíblia retrobada tindrà un paper crucial. Ella sabrà que ha arribat al seu destí. En un moment donat haurà d’exclamar: “Je suis arrivée chez moi, n’est pas?»

M’ha agradat reconèixer en la narració, indrets que conec d’alguns viatges que he fet a la regió de les Cevenes: Mende, Florac, el Tarn, Mont Lozère, i sobretot, le Pont de Montvert. Però Chevalier és narradora de personatges; no de paisatges. El seu estil, que ja vaig conèixer en La noia de la perla (novel·la molt més rodona que aquesta) o Ángeles Fugaces, es deleix pe les el.lipsis. Juga amb trampa, ja que no ensenya al lector totes les cartes. És aquest que ha d’anar preveient un desenllaç que al final no el sorprendrà.

És una novel·la correcta, res de l’altre món, tampoc. Per seguidors devots de la Chevalier.

Podeu llegir més sobre l'ore i l'autora en aquest excel.lent dossier del Club de Lectura que va fer la Bibiotecla Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Escriue en temps digitals (segona part): les paraules del veí

Tal com vaig prometre, transcric el discurset que vaig fer el dimecres 10 de setembre a la Tecla Sala. Només per a malalts de blog i del veïnat.

______________________________

Bona tarda,

En Malerudeveure’t, que és el meu blog, s’alegra de ser aquest vespres aquí amb tots vosaltres.

I el veídedalt, que sóc jo, s’alegra també de compartir veïnat amb aquests veïns de taula. Els acabo de conèixer fa poca estona però és evident que ja ens lliga una amistat indestructible. “Lo que la red ha unido que no lo deshaga el hombre”. No seré jo el primer en fer el salt...

Tinc deu minuts de glòria i anirem per feina. El títol del col.loqui és “Escriure en temps digitals...”; buf! això sona a pel·lícula èpica, com “El amor en tiempos de cólera” de García Marquez. També es podria haver dit així aquesta xerrada. Perquè escriure potser és també un acte d’amor (altruista?, onanista?) i els temps actuals, per molt digitals que siguin, són temps ben revoltats...

En fi, jo voldria fer un parell de comentaris, explicar el que i el perquè dels meu blog i deixar sobre al taula tres preguntes per al col·loqui posterior. I quan dic “deixar sobre la taula”, vull dir literalment això [en aquest moment trec tres targetons enganxats a sengles espelmes amb el número 1, 2 i 3, (N. del A).]

Comencem, doncs..., què és Malerudeveure’t?

La definició que podem llegir a la capçalera del meu blog és explicita: “Desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta”. Més clar, l’aigua? Bé,...si l’aigua és la del Llobregat que passa a prop d’aquí, potser si que cal un aclariment....

El meu blog, va néixer de casualitat, com a blog literari: jo volia bàsicament penjar ressenyes dels llibres que llegeixo habitualment i comentar-les amb qui volgués; i també per penjar escrits propis. Com no va ser la meva sorpresa que, a poc a poc, anava rebent comentaris i més comentaris.

Però de mica en mica, i així es va anant complicant la cosa i han sortit molt més fronts de combat: un museu d’imatges frikis, un seguit d’escrits de caire eròtic; i —el motiu pel qual estic aquí—: les Històries veïnals.

Primer pregunta: un blocaire és un escriptor? [aquesta pregunta li passo a la Neus Arqués]

I què són les Històries veïnals?

Aquest és un blog nascut d’una idea, si no original,que almenys jo no havia vist a Internet.

Dic que no és original perquè jo ja la practicava fa anys amb una colla d’amics (gent de malviure tots ells), que ens apleguem en el col.lectiu PROGULA. Per cert, el nom és inventat i no té res a veure amb la cultura gastronòmica. Poc després de ser legalitzats (és evident que la Llei d’aquest país no funciona), vam descobrir que Progula vol dir, en rus, “absentisme laboral” o “sense permís”. Unes qualitats que s’adien molt amb els seus membres. Precisament, vam fer un llibre que aplega les històries pornohumorístiques que escrivim. Aquí us l’ensenyo. Per cert, està a la venda; si algú passa després per caixa,,, Però no derivem....

La idea va ser convidar al “veïns del blog” que em visitaven a participar en una aventura que volia demostrar que realment fem Literatura 2.0. (o sigui “literatura dos punt zero”) A vegades no sé si és “Literatura punto g”, o “Literatura punt seixanta-nou”. Però vaja,... La idea és fer relats conjunts a quatre mans entre gent que no es coneix de res. Faig llençar la idea fa un any i fins ara s’han apuntat uns 58 blocaires.

Vaig muntar la primera tongada l’abril del 2007. Un cop els veïns van dir que volien participar, els vaig atorgar un número i vaig fer un sorteig agrupant-los de 4 en 4. I així fins a quatre tongades. En total, hem fet ja més de 40 relats o Històries veïnals. Les podeu veure en el blog homònim.

Segona pregunta: si els blocs són literatura 2.0, fins on juga el paper de l’autor i fins on el del comentarista... Escrivim per nosaltres o pels que ens llegeixen? [aquesta pregunta li passo a la Marcella]

Deia que n’he fet quatre tongades. Una novetat és que, a partir de la tercera tongada amb els blocaires inscrits, a mesura que ho feien, els atorgava un número pel qual havien de fer un cadàver exquisit. Ja sabeu el que és, oi? El primer de la llista escrivia un vers i l’última paraula d’aquest verns la passava al segon, el qual havia de fer un vers i passar-li al tercer, i així fins el final. Els versos sencers els rebia només jo que anava confegit n el poema. Mal m’està dir-ho però han sortir uns poemes collonuts. Ja sabeu que els que m’escolteu esteu tots convidats.

Hi ha altres exemples de blogs literaris participatius al que s’ha anomenat la Catosfera, aquest submón literari català dins la xarxa d’Internet. Precisament fa uns mesos es va publicar un llibre amb aquest títol “La catosfera literària”, en el qual també vaig tenir la sort de participar. Serien:

• Transformacions, que duu Saragatona: han fet ja 257 transformacions a partir d’un text original de la Mercè Rodoreda.
• Personatges itinerants, on una desena de blocaires s’inventen uns personatges, munten una història i van alimentant-la. També h ha una versió o un blocaire penja un poema que es continuat per un altre.
• Relats conjunts, cada blocaire fa un escrit a partir d’una imatge. Hi participen uns 40 cada cop. Hi ha una vintena de relats conjunts.
• 
  

I tot això aquest muntatge per què?, pensareu. I ja acabo. Doncs senzillament, perquè em diverteixo. Per riure i passar-m’ho bé. Espero que els que em segueixen, també, No vull sentar cap càtedra. No vull ser referent de res. El fet de mantenir el blog m’obliga a pensar idees i noves propostes. Com sorprendre i com fer participar la gent.

Llegir-ne d’altres crea uns vincles difícilment explicables als que no són blocaires. Hi ha una certa addició en tot plegat. La tercera i última pregunta, amb la que tanco les intervencions i poden servir per obri el debat se la deixaré al moderador de la taula: “Tot això és greu, doctor?”

Tercera, i última, pregunta és: i tot aquest “tinglado”dels blocs i de la literatura virtual, tot això, té futur? [i aquesta, li passo al Palimp]

Aquí ho deixo. Moltes gràcies.

PS

Per cert... voldria recordar que avui mateix, en aquesta hora de nocturnitat i alevosia, fa dos anys clavats un servidor va iniciar el seu blog. Dos anys justos que celebro amb vosaltres. Palimp, passa’m aquesta espelma amb el “2” que l’encendrem i bufarem plegats.

El veí bufant l'espelma amb un 2. (Foto gentilesa de M3zk4l).

(Neus): i el desig, veí?,

(Veí): mmmh, ...; millor no l’explico...)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: