Desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta.
L’Estripanitsfa honor al seu nom. És un blocaire desvergonyit del Baix Llobregat, comarca on impera el vici i la humitat per un igual. Va començar a “estripar” els seu blog el juny del 2007. Ja ens avisa que el seu blog és només per adults. Escriu relats encesos, de forma clara i amena. Sense parafernàlies. Ell va al gra. Com en aquesta orgia casolna.I s’agraeix. També fa enquestes per saber la salut sexual dels seus lectors. En alguns posts, ell n’és el protagonista. Com en aquella cita a cegues amb una blocaire desconeguda que ens va relatar fil per randa. A més, té una altra blog (L’Estriparaules) compartit amb una blocaire “calenta”, la Guspira, que algun dia també convidarem a llegir. La seva màxima és: “Sigueu autèntics i disfruteu de la vida, caram!”
Té més raó que un sant. I és que són dos dies...
Altres relats llegits al Racó del Blocaire Calent (ONA FM, 103.5)
6. "Mandra", de Llum de dona 7. "Cita a cegues", de Trina Milán
I VOSALTRES, veïns i veïnes, què espereu per enviar-me'n algun altr?
__________________________ L'Audio
__________________________ El text (li he fet algun retoc):
Un dissabte qualsevol
Arribo tard a la cita i, en tombar la cantonada, el guirigall que sento des del carrer m'avisa que ja em porten unes quantes cerveses d'avantatge. Ho confirmo quan, havent picat el timbre, sento unes passes irregulars que s'acosten i un barrabum a la porta que fa feredat. M'obre la Joana, amb una mà a la cara, i dient-me amb veu de fregall «Cagumlòstia, tio, he ensopegat amb l'estora i m'he cardat un bon meco amb la porta, però passa, passa, que em sembla que no ha estat res greu». Entro dins i quan camino passadís enllà tot buscant l'enrenou que omple tota la casa sento al meu darrere la Joana que torna a ensopegar i que amolla un reguitzell de renecs: «Hòstia divina de déu amb la puta estora dels collons!», i em ve a caure damunt l'esquena, fent-me trontollar, tot just quan entro al menjador. Han arrambat tots els mobles a les parets, deixant al bell mig un gran espai cobert de matalassos i coixins. La taula és plena de licors diversos que van del malta escocès al limoncello italià i, a sota, un parell de cubells amb gel plens de birres. De menjar, ben poca cosa, que ja s'ho deuen haver polit tot. Ara devem ser una dotzena, si fa no fa. La Joana, amb riure de trompa, m'empeny i em fa caure al damunt de l'altre gent. M'apalanco dues cervesa una rera l’altra. He de recuperar el temps perdut. Al cap de no res, piquen el timbre un altre cop. Abans que ningú altre pugui reaccionar, la Joana s'aixeca dient «ja hi vaig jo, ja hi vaig jo»!, i al cap de no res se sent un altre patatum i un altre reguitzell de renecs: l'estora, és clar! A uns quants els agafa un riure mig histèric que els fa caure uns llagrimots enormes galtes avall. La Joana retorna renegant tocant-se el turmell i al seu darrere hi ha algú que no es distingeix fins que ella es deixa anar al damut d'un matalàs. Palplantada sota el dintell, la nouvinguda ens saluda amb un «ei, hola a tothom» amb una veu que em resulta coneguda, de manera que alço els ulls i me la quedo mirant: diria que... sí, segur que és ella. Però quan fa?, sis o set anys, ben bé, si no més potser... Sí, és ella, l'Anna. Me la quedo mirant, badoc, fins que ella es fixa en mi, obre uns ulls com plats i, xisclant, se'm llença al damunt i esclafa els llavis damunt dels meus.
Xerra que xerraràs va passant l'estona i van caient les birres una darrera l'altra. Amb tanta txana coll avall, m'agafa pixera i m'aixeco tentinejant per anar al lavabo. En arribar, la llei de Murphy no falla, és ocupat: a dins se senten esbufecs mig ofegats, de manera que suposo que hi ha algú fent feina i que la cosa va per llarg. Recordo que l'habitació principal de la casa té lavabo propi i me n'hi vaig escales amunt. Sortosament és buit i puc buidar la bufeta a gust: estava a punt de rebentar i pixo durant una estona molt i mooooolt llarga. Un cop me l'he espolsat i esbandit a la pica, que un és polit de mena, surto cap a l'habitació i, oh, sorpresa!, al damunt del llit hi veig l'Anna a mig despullar: «vine carinyo, que a baix ja estan fent feina i jo m'avorria...» i jo, és clar, a bodes em convides, que me n'hi vaig sense dubtar ni un segon. Un cop nua del tot, em despulla mentre me la miro: els anys es noten però, pel meu gust, per a bé: la trobo més plena, més com a mi m'agraden les dones, els pits plens i un xic caiguts, uns malucs de corbes rotundes, el ventre un pèl arrodonit, el cul de ben agafar... se'm posa l'eina tibant i dreta i ella que la guaita, em mira als ulls, i diu rient «osti, tu, feia temps que no te la veia, eh?, et funciona ben bé com abans, hahahaha!», i s'hi abraona amb fruïció. En això també ha millorat: ja no la treballa amb desfici, com si tingués pressa, ara l'ensaliva ben ensalivada, passa la llengua amunt i avall, de la punta als ous i dels ous a la punta, se la posa boca endins, ben endins, mentre amb les mans m'agafa les natges per tal que no em tiri enrere. Em deixo caure al llit i m'hi ajec, i ella es capicula al meu damunt posant-me l'obertura de la seva clòtxina a la cara i jo que m'hi amorro mentre ella reprèn la feina amb la meva cigala. Recordo el gust dels seus sucs que ja em regalimen barbeta i coll avall perquè està xopa com mai l'hi havia vist i recorro el seu tall de dalt a baix, colpejant suaument el seu clítoris amb la punteta de la llengua. Allargo un braç per engrapar-li un pit, a l'hora que li llepo l'ullera del cul i ella s'enravena de plaer i s’eixarranca més encara per permetre'm treballar amb més comoditat. En posar-li jo un dit al cul, ella es recargola per fer arribar la seva mà a la seva figa, s'unta un parell de dits ben untats i també me'ls fica al cul. Redéu, quin gust! Ara tots dos ja hi som posats amb ganes: ens llepem, ens xuclem, ens toquem, ens follem els culs amb els dits, rítmicament, accelerant i reduint els ritmes per tal d'allargar el moment, ens follem els culs amb els dits, ens toquem, ens xuclem, ens llepem fins que, amb una barreja de xiscles i esbufecs, jo m'empasso els seus sucs i ella s'empassa els meus.
Ens hi quedem una estona, l'Anna i jo, ajaguts al llit, xerrant i rient dels vells temps: li dic que m'ha agradat més ara que l'últim cop que recordava i em respon que ella també m'ha trobat millor i penso que allò que diuen dels vins, que millor si tenen certa edat, deu valer també per a nosaltres. A la planta baixa, l'enrenou va en augment, de manera que decidim vestir-nos i anar a veure què passa, tot i que, sense dir-nos res, ja ens ho pensem. En arribar-hi, penso que malaguanyat el temps que hem esmerçat en vestir-nos: qui més qui menys està en pilota picada, qui més qui menys està cardant: parelles, algun trio i un inici de cadena humana també. Ara deu haver-hi una vintena de persones a la sala! La parella de la Joana, en Pep, pren l'Anna de la mà i se l'endú cap a un racó que ha quedat més o menys lliure i al cap de no res ja van per feina. Jo m'amido un xupito de malta, que les birres ja les han foses totes, i observo la situació atentament: a l'altra punta del menjador hi veig la Tina menjant-li l'entrecuix a una paia que no conec de res i com que és l'únic grup on no hi ha cap home, jo que sí i que em despullo de nou i m'hi atanso. Educat de mena, els demano si m'hi puc afegir i la que no conec de res (després he sabut que es diu Núria) allarga la mà, m'estira de la polla i se la posa a la boca. Esperant com esperava que em costaria un xic més tornar-me a posar a to, em sorprenc a mi mateix amb una trempera monumental, d'aquelles que fan època. La Núria no deu estar acostumada a més d'un treball a l'hora perquè, de tant en tant, quan la Tina deu feinejar en algun punt més sensible, es tensa tota i se li escapa alguna petita mossegadeta a la meva eina. Decideixo apartar-me'n perquè, al cap i a la fi, ja estic en condicions de fer la guerra pel meu compte, i em poso al darrere la Tina, que a quatre grapes segueix llepant-li la xona a la Núria, li temptejo la clòtxina amb la punta i, en trobar-la ben humida, envesteixo amb un cop de ronyons. La Tina gemega i es distreu del que estava fent, de manera que la Núria l'agafa pel bescoll, l'empeny cap endavant i li aguanta el cap per tal que no es separi del seu cony. La Tina, però, aconsegueix apartar-se'n un moment i em crida «pel cul, cabró, folla'm el cul!», així que m'unto un parell de dits ben untats amb els seus sucs i li humitejo l'ullera fins que em sembla que ja està bé i li enxufo pel forat estret: els seus desigs, són ordres, només faltaria... Costa una mica al començament i he de fer mitja dotzena d'empentes lentes i controlades però, després, un cop ha dilatat, el vaivé esdevé més rítmic i constant. Tot al nostre voltant són xiscles i gemecs de plaer i jo, que em pensava que sent el segon cop ho podria allargar a cor què vols, al cap de pocs minuts copso que estic ben bé a punt d'escorre'm. M'aguanto el que puc, però quan la Núria arqueja l'espatlla en ple orgasme i llença un crit agut, ja no puc més i em deixo anar, em buido dins l'ullera de la Tina, i els meus brams s'uneixen al concert que hi ha pertot.
Un Cardenal gripós ens va adreçar unes sentides paraules
La setmana passada vaig assistir al Congrés de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura (UICN), al Centre Internacional de Congressos de Barcelona, al recinte del Fòrum. La feina m’ho va permetre. I estalviar-me els 400 euros d’inscripció que costava accedir-hi. Collons! Aquests de la UICN són una multinacional de la conservació. Més de 7.000 congressistes i 900 conferències en un setmana. Un mareig, doncs.
A banda del congrés, s’hi celebrava el cap de setmana l’Assemblea quadriennal per renovar càrrecs. Una catalana, la Puri Canals. presidenta de Depana, l’entitat ecologista degana al nostre país –i crec que a l’Estat espanyol-, s’hi presentava a la presidència d’aquest organisme. Presidir-lo vol dir tenir molts milions de diners per destinar-los a projectes internacionals per a la conservació de la biodiversitat arreu del planeta. No és moco de pavo, doncs. Evidentment, no va sortir escollida.
Entre les moltes xerrades vaig ser-hi a la presentació de la “Red internacional de Escritores para la Tierra”. Ho van fer en un desangelat Auditori del CCIB (on hi caben 3.200 persones) i allí no érem més de 70. Es veu que l’organització cobrava 70 euros si volies venir de fora a escoltar els ponents. Hi havia el periodista José Luís Gallego, que feia les presentacions i de mestre de cerimònies, n’Ángel Juárez, president de l’entitat Mare Terra, Fundació Mediterrània, un dels fundadors de la Red; el periodista ambientalista Joaquin Araújo i el dibuixant Antonio Fraguas (Forges) que feia tàndem amb Araújo: mentre un parlava, l’altre dibuixava acudits. I com a convidat especial, Ernesto Cardenal.
Només veure’l em vaig emocionar. Els veïns amb més solera el recordareu com aquell capellà seguidor de la “Teoria de la liberació”, amic de Pere Casaldàligla. i ministre de Cultura amb el primer govern sandinista del FSLN a Nicaragua el 1979; uns anys on jo encara creia que les revolucions eren possibles. Uns companys de viatge que ara, altre cop al poder, li neguen el pa i la sal. I mantenen una política d’acusacions infundades. Coses de la política. (si voleu saber més, llegiu això). Amb la seva boina negra sempiterna i els seus cabells blancs desembullats, febrós i refredat, adoptava una presència fràgil i trencadissa que feia patir. Però la seva sola presència omplia aquella sala immensa.
La intervenció a duo d'Araujo i Forges
La RIET és un lloc de trobada , un fòrum de reflexió, una plataforma des de la qual es forja l’opinió i s’incentiva la sensibilitat ambiental de totes les nacions, mitjançant la creativitat de la paraula.Està composada per escriptors, científics, poetes i músics d’arreu del món. La seva força, com és diuen, és la paraula. Com les que escriviu vosaltres als blogs, Com aquestes de Thiago de Mello:
Estava nominat en tres de les modalitats (Carismàtic, Divertit i Comunitari, en aquest darrer cas per les Històries veïnals) però al final s'ha fet justícia i els Premis cat han quedat ben repartits. S'han atorgat per votació popular i han estat més de cent els participants. Déu-n'hi do! FELICITATS als ORGANITZADORS i als PREMIATS!
Fa temps el nostre Museu es va començar a engrandir amb aquell rentamans enculat digne de l'Hotel Axel. El recordeu? Ara, la Núria Aupi hi posa una altra peça de nivell que li faria costat en els serveis públics d'un monestir de clausura. Si n'hi haguessin... Els urinaris evangèlics, ideals per a monjos amb problemes de pròstata o per aquells irreverents (que en sou molts a l'escala) que us pixeu sovint en l'església! L'infern n'està ple de descreguts i apostates com vosaltres. Amèn.
Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:
Sembla mentida però ja podem cantar plegats "Alel.luia!" i lloar (si sou creients, que jo no) al Senyor. Jo prefereixo lloar al replà de l'escala i adreçar-vos a tots/es una abraçada solidària. Snif! I és que:
HEM ACABAT UN CADÀVER EXQUISIT!
(en majúscules ho dic)
I ha guanyat el que pujava, que el cadàver que baixa, encara està per l'esglaó..., bé, ella ja ho sap. Queda poquet i segur que el rematem aviat (espero).
El més curiós és que hem acabat el cadàver DESPRÉS de les deu Històries veïnals. I això que havia de ser rpaìd. Un pim-pma! Coi!, una mica mñes i el publico el segle XXII! I l'hem fet amb només una baixa (per volitalització!). Algú que s'ha anat a cerca el Zenit...Per cert, veig pocs comentaris a les Històries veïnals... Què no us han agradat? En fi, que encara que l'economia del país va de baixa i pagarem els de sempre, estic content: tinc un veïns/es que no em mereixo. Sou pistonuts!
La pregunta obligada és: ¿COMO ESTAN USTEDES? Amb ganes de fer una altra Tongada d'HV i de cadàvers? Jo, encara que siguem tres i el caporal, la munto. Ja sabeu...Serà que el veí no té daixonsis, per fer-ho!
Doncs vinga...! Queda oberta la veda! Des d'ara i fins el ...posem el 30 d'octubre (del 2008, s'entén!) us podeu inscriure a la Cinquena Tongada de les Històries veínals (anem pel Guinnes, ja ho veieu, oi?). Per fer-ho, m'envieu un email (elveidedalt@gmail.com) o em deixeu un comentnari al blog. Aniré posant en el blog aquells veïns i veïnes (i si no ho sou, també!, que aquí s'apunta qui vol!) que us incriviu. Per ordre d'arribada. I després, per Tots Sants, amb les castanyes, tanco la inscripció, faig el sorteig dels grups i ja us diré de què anirà el tema.
I ara prou rollete i anem pel cadàver ascendent. No sé què pensareu, però en alguns moments em quedo acollonido de com lliguen els versos (segur que no us heu xivat abans?). És que tot plegat té sentit!!!
Poso tot el poema sencer i després, per saber qui ha escrit cada vers, heu de mirar el número que hi ha al costat i que es correspon amb el del llistat final. Jo m'he atorgat el 00 (com la Damm Bier). La gracia serà veure com a partir del mateix vers "Aquest poema és un petit somni"sortiran dos cadàvers totalment difernts. Però no avancem aconteixements.
Cadàver ascendent (del 41 a l'1)
-que s'ha de llegir, tal com ve-
00. Aquest poema és un petit somni
40. de espadas que cortando suturan y sombras al sol.
39. La llum de la vesprada s’apaga i m’omple d’ombres
38. que cauen lentament i pesadament com una llosa
damunt dels records humits,
37. freds i desèrtics. Així el sento
36. el foc de l'estiu.
35. L'estiu esclata d’entre els seus plecs,
una rialla agosarada,
34. la flor del cirerer
deixa pas al saborós fruit rogenc
33. com el sol quan es pon a l'estiu darrera el llac salat,
32. com el mar d'onades bellugadisses,
31. d'un toc constant i dolç, com sap l'onada.
30. Entretant voleio distreta
29. sóc, almenys per ara, una realitat banal
ennuegada de dubtes,
28. que el meu desig és per la mirada.
27. Aquella mirada d'ulls foscos cada mati em penetra
mentre em bec el cafè amb llet
26. em xarrupo els llavis amb delit viciós.
25. Aguts sons d’una estranya cançó d’intensa passió
24. Fusionades en una abraçada eterna,
23. i recolzo la meva mà a la teva espatlla
22. sentint-hi tot el pes de l’edat i el desencís,
21. ofegant sense poder-ho evitar les meves il·lusions
20. com la lluna quan llepa les onades,
19. amb sal i sorra rebregades, que trenquen
grosses i petites a l'alba.
18. Bola de foc que no espanta la gent.
16. Molta gent. Milers de cares, però cap és la d’ella
15. que m'escorcolla amb una mirada per a mi insòlita,
14. desmesurada, implacablement irrisòria però per damunt de tot, mundana...
13. Però sovint les sensacions més vives estan desvestides de luxes
12. que envuelven, encienden, me alejan
de lo hirientemente hermoso.
11. "Formós" no em va tan bé.
10. No, més que bé, no t'enganyo.
09. Perquè sóc lliure, i tots els lligams que m’escanyen i ara trenco.
08. Tu saps que amb teu alè el meu esperit alimento
07. I amb malaltissa fam et devoro
06. cada gest de les teves mans, per fer-lo meu
05.alè que es glaça en abandonar els llavis, formant
04. colors llampants
03. y divinos.
Mostrando su belleza,
02.irresistible als teus ulls.
01. plens de mar, mirall del nostre món.
Veïns/es inscrits a la IV Tongada de les HV i al II Cadàver exquisit (per ordre d'inscripció)
Caliope és el nick sota el que s’amaga la Belen M.Una jove blocaire de Barcelona, apassionada isensible, que té un blog que d’aquí poc farà un any. Amb aquest temps ja s’ha fet un lloc en els “blocs calents” de la Catosfera. En el seu blog, que es diu “Caliope histories picants” aplega relats de caire eròtic, que a vegades es divideixen en diferents posts. Són el que ella anomena “Les històries picants de la Caliope”. La Caliope escriu històries amb escenes explícites; sovint de dues persones; fresques, desvergonyides, sense embuts. S’hi aneu a casa seva segur que sortireu ”calentons i contents” i amb ganes de rascar-vos allà on us piqui. És una dona oberta a noves experiències. No li agrada cridar ni que licridin; els colors l'apassionen. Ésllaminera, petonera, i voldria que tot fos plaent per tothom.Per ella, el bon humor i el sexe són coses que no han de mancar mai. Però si alguna vegada hi ha "sequera" la xocolata amb xurros no està malament!
Estàvem a Roma per Cap d’any. Era una escapada de comiat de soltera, el de la Memé, la Mercedes. Érem les de sempre, “les cinc de copes”, un sobrenom que ens havíem posat a la universitat, on ens havíem conegut feia anys.
Ara ja no érem aquelles xicotes eixelebrades. Estàvem prop de la trentena. Érem dones emprenedores, amb carreres i alguna tenia ja negoci propi. Però havíem decidit anar a Roma... a follar! Totes ja s’havien “estrenat”, però jo encara no. Feia dos dies que érem a la ciutat eterna, i... res de res! Niente de niente. Les meves amigues passejaven per Roma amb les seves conquestes penjades del bracet. Fins i tot la Memè havia lligat!
Avui tocava fer shopping per la nit de Cap d'any. En uns grans magatzems les vaig perdre. Mirant aparadors vaig trobar LES SABATES que buscava per la festa. Vermelles, amb un taló d'agulla de vertigen, tan elevats com el preu. Eren aquelles sabates que et fan caminar amb els malucs enlaire, i t’apugen la figura i la moral.
Vaig entrar a la sabateria, i em vaig trobar amb un dependent que em va rebre amb un somriure encantador. "Prego signorina", va dir. Quan va veure que no era italiana va preguntar si era espanyola, i jo vaig dir "de Barcelona". De seguida va passar a parlar un quasi perfecte castellà. Li vaig senyalar les sabates. Li vaig dir que eren per aquella nit. Aleshores em va fer passar a una mena de salonet amb un sofà on em va dir que segués. "Torno súbito!" i em va adreçar una mirada intensa i directa, als ulls.
Durant els cinc minuts que va trigar a tornar, vaig localitzar amb el mòbil la resta de les noies i vam quedar que elles anirien a l'hotel i que en un parell d'hores ens trobaríem per sopar al hall. "Punyeteres, ja sé que no fareu la migdiada, avui!" Llavors va aparèixer el dependent, amb una caixa petita i dues més d'allargades. Em va explicar que, abans de emprovar-me les sabates vermelles, em volia donar més opcions. Jo vaig dir que d'acord, i ell va obrir les dues capses més grans. Hi havien un parell de botes a cada una. Les dues amb talons altíssims, negres, precioses, i un dels parells eren el que la Teresa hauria qualificat de "botes de putón", d’aquelles que quan te les poses et puja l’adrenalina i et fan estremir tota, preparada per sortir "de caça". Era la sensació exacta que el segon parell em va donar.
Me les va mostrar i vam assentir alhora. Les va treure de la capsa amb cura, perquè jo les pogués veure bé. Vaig agafar una, feia olor a cuir. Mmmmmh! En Marco –així em va dir que es deia–, em va apropar un reposapeus. Es va agenollar davant meu, i amb delicadesa, em va agafar un peu i el va posar a sobre. Llavors jo vaig fer el gest d’anar a descordar les botes que duia posades, de tipus amazona, però ell em va fer que no amb el cap. “Laziame fere”. Amb el taló agafat amb una mà, amb l'altra va anar cap el començament de la cremallera. Els seus dits gairebé no tocaven la bota, però vaig sentir la seva escalfor. Va començar a baixar-la molt lentament, amb el cap cot, concentrat. Veure'l als meus peus em va excitar moltíssim i em vaig remoure una mica. Llavors ell em va mirar, vaig percebre el foc als seus ulls, sense cap tremolor a les mans. Quan la cremallera va baixar del tot, ell va ficar la mà per dintre de la bota, al mateix temps que estirava del taló. Ara sí que vaig sentir els seus dits, ferms i tendres a la vegada, agafant-me la cama i estirant la bota. "Mmmmh! Ostres!" L'escalfor de la seva mà passava directament al meu entrecuix. Tot seguit, va agafar la bota de putón i me la va començar a posar. Em va agafar el peu, acariciant els dits, empenyent perquè el peu entrés. Encaixava a la perfecció. Aquesta vegada amb les dues mans pujava la cremallera i anava ajustant la bota al voltant de la meva cama. Al meu entrecuix, tot eren humitats i palpitacions.
Aleshores va agafar un altre reposapeus, però enlloc de posar-lo a tocar de l'altre, el va posar uns trenta centímetres més enllà. Em va agafar l'altre peu i el va col.locar al damunt, de manera que jo quedava oberta de cames davant seu. Amb el gest la faldilla va quedar una mica tensa, deixant al descobert el tanga. En aquesta postura les olors del meu sexe van aparèixer intensament. En Marco va somriure i va començar a treure'm la bota, però ja no amb tanta delicadesa, sinó amb carícies deliberadament excitants. La seva mà va anar directament cap a la meva cuixa, i va anant pujant, fins que amb un dit va arribar a tocar el tanga i el va apartar. Jo ja estava sospirant, els malucs se’m movien rítmicament, i ell va ficar primer un dit, després un altre a dintre meu. Jo m'estava mossegant els llavis per no cridar de gust. A la botiga se sentien els clients. Ell va moure els dits per dintre i per fora, jo no podia més, m'anava a escórrer en qualsevol moment. De cop va parar, es va posar les meves dues cames a les espatlles i va fer lliscar el tanga fins que va quedar penjant del taló de la bota. Es va treure el seu membre erecte. I així, sense més preàmbuls, em va començar a penetrar amb precisió, apassionadament, una vegada i una altra. Notava que m’arribava l'orgasme.
Ell no parava, continuava amb força, notava com m'omplia; cada cop més endintre, cada cop més fort. Jo m'estava fent sang alls llavis, per no xisclar, embogida de plaer. Ell es va començar a escórrer i jo, amb ell. En acabar, ens vàrem estirar al sofà, respirant ben fort.
«No sóc innocent, què us he de dir. Però tampoc sóc culpable.
Sóc un més i alhora ho sóc tot, perquè al cap i a la fi, tot ,es redueix a mi.» (p. 135)
Una història macabra basada en uns fets reals, esdevinguts a la Barcelona de la segona dècada del segle vint. Un inspector de policia del Raval, en Moisès Corvo, home solitari, cínic, putero, taciturn; afeccionat a la lectura de novel.la negra (el Lestrade de Conan Doyle, poli com ell, és el seu referent); s’enfronta –tot i els pals a les rodes dels seus caps– a uns esdeveniments que tenen la ciutat de Barcelona atemorida la tardor de 1911. Arreu es comenta que un monstre, un vampir que xucla la sang de les víctimes, apareix per la ciutat segrestant nens. Molts són fills de prostitutes que no denuncien els casos. Però a poc a poc, altres víctimes de gent humil se sumen a les estranyes desaparicions. Alguna mort inexplicable també ajuda a alimentar el mite diabòlic.
L’anar i venir de Corvo a la recerca de pistes ens fa passejar per carrerons del Raval i indrets d’una ciutat ja desapareguda: tavernes del carrer Balmes, l’Hospital d’Infants al carrer Consell de Cent, el teatre La Pajarera Catalana o l’Arnau al Paral.lel, el prostíbul de luxe El Xalet del Moro, el Casino de l’Arrabassada, la Maternitat, guardabarreres al carrer Calàbria,...; i d’altres carrers que encara mantenen part del seu passat més calavera: Escudellers, Cid, Arc del Teatre, Corders, Raurich, Tres Llits, Lluna o Ponent (on vivia la Mala dona, l’Enriqueta Martí) o negocis coneguts: la pastisseria Massana, la joieria Dalmau,... Una ciutat convulsa, la d’aquells anys: «A la Rosa del Foc, tothom va a la seva, uns miren de tenir teca per dur-se a la boca, altres omplen les butxaques i en fan ostentació; pidolaires que dormen en una taverna intrigant perquè no tenen un mal llit on caure morts, rics que viatgen a San Sebastià per fer un bany medicinal a la platja; hi ha qui no parla amb ningú per por que es descobreixi el seu secret, hi ha qui ho xerra tot cercant la companyia». (p. 67)
Dues originalitats de l’obra. Està escrita per un membre de la policia científica dels Mossos d’Esquadra. Això és nota en alguns detalls que documenten l’obra (arxius fotogràfics i dactilars aleshores incipients; precisions sobre malalties mentals que s’apuntaven en aquells any; o descripcions metòdiques de necrologies forenses).
La segona peculiaritat, la més rellevant a nivell literari, és que el narrador omniscient de l’obra és la pròpia Mort. En majúscules. Com a El séptimo sello, de Bergman. «Sóc home, sóc dona, sóc vent i paper; un viatjant, un caçador i una mainadera [...] Jo ho sóc tot i puc ser a tot arreu.»(p. 9). És a través d’ella que els personatges es van obrint al lector. A vegades sembla ben bé una crònica periodística e que llegim. La relació que té amb el protagonista, en Corvo, és ben especial. Molt aconseguit el diàleg final; que no us descobreixo.
La narració enganxa. Els diàlegs estan ben travats; cosa que dóna ritme a la història. Els secundaris (malfactors, metges forenses, la comunitat gitana, policies, familiars de l’Enriqueta, prostitutes,...) recolzen perfectament els dos pols oposats de la trama: la lluita entre “el bé”, en Moisès Corvo, que no deixa d’estar esquitxat per la hipocresia social imperant, però contra la qual no pot fer res) i “el mal”, l’Enriqueta Martí; un personatge depravat, viciós, malaltís, esquizofrènic, manipulador i autoritari digne d’estudi psiquiàtric, que viu permanentment sobre el fil tallant d’un deliri de grandesa aberrant i psicòtic i a qui, com sempre, el seu orgull acaba per malmetre. Però a costa de molta sang innocent. Realment la protagonista fa por: «Coneixedora que ningú més li sortirà al pas, perquè no hi ha ningú que faci el que ella fa» (p. 67) Entremig d’aquesta lluita de contraris, d’aquesta persecució, les canonades pudents del poder que sustenten la societat afloren en moments donats deixant en evidència la hipocresia social imperant. Com ha estat sempre.
Una fet sí que m’ha cridat l’atenció. Els diàlegs entre els policies amics són en català, com tota la novel.la; però quan s’adrecen al seu cap, en José Millan Astray (és el futur militar facciós i legionari? No ho tinc clar...), ho fan també en català, tot i que aquest ho faci sempre en castellà; com deuria ser en la realitat. Un bilingüisme tàcit en el cos de policia? Ho dubto...
L’obra ha guanyat el I Premi Crims de Tinta de novel.la negra, d’intriga i policíaca. Dóna la nota.
Amb l'actual psicosi que envaeix alguns veïns de l'Eixample temorosos de Déu i de veure caure el temple expiatori de la Sagrada Família (i casa seva de pas) sobre les seves testes -com temia aquell cabdill gal de qui ara no recordo el nom-; algun artista espavilat i graciós ha fet aquesta al·legoria al pas de l'AVE pel seu subsòl (per cert, l'altre dia el vaig agafar per anar a la capital hispànica i en vaig sortir amb una calipàndria de colló de mico (atxís!): aneu abrigats que tenen l'aire condicionat a tota bufa!)
Alcem-la tota, germans!, qua així serà més a prop del cel.
Una gentilesa d'en Pere, de Saragatona (per cert, ja heu participat en les seves Transformacions?, ja va cap a les 300; tot un rècord guinnes de la catosfera!)
Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:
Entrades
.JPG)
.jpeg)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
