El poema de la setmana (5): Rainer M. Rilke

M'agrada agafar, de tant en tant, antics llibres que he llegit (els de poesia, només) i passar fulls a l'atzar a veure què caram hi havia anotat. Sí, jo sóc d'aquells que guixo els llibres. Ho sento pels puristes de la cosa impresa. Ho faig a llapis; però els guixo amb comentaris personals; amb signes que només jo entenc -fàcils de deduir, tanmateix- i amb expressions de rebuig, jocoses o d'admiració. Vaja, me'ls comento a mi mateix. I n'extrec frases que escric en papers que després sempre perdo. I com que la memòria no és el meu fort; així em va. Bé. Si algú ve després i veu les anotacions, no pateixo gaire: prou feina tindrà en entendre la meva caligrafia! I si ho entén, doncs per això estan els llibres, no?, per comentar-los. Per ser deixats, manllevats i perduts.

He anat, doncs, a la lleixa on guardo la secció poètica -no és tan gran, tampoc us penseu- i la mà m'ha anat directa Rilke. Un tal Rainer Maria pels amics. Ve, se n'ha anat la mà i l'esperit, que feia dies que en volia parlar: ja sé que no sou beneits (sense dièresi, no beneïts, que és ben diferent, oi?).


No he llegit gaire coses de Rilke (en cara em barallo amb "Les elegies de Duino"); però aquest llibret seu "La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke", traduit per Carles Riba (un altre dels grans; però dels díficils) em va commoure al seu moment. Jo tenia 20 primaverals anyets quan el vaig llegir (vaja, abans d'ahir, em vinc a referir) i sempre m'ha quedat un gust agredolç en recordar-lo. És com amb els primers amors, oi? Sempre els recordes, encara que no els entenguis. (I és que costa entendre les dones, tu!). A més, quan vaig saber poc després que Joan Vinyoli se sentia deixeble de Rilke i que també l'havia traduït, des d'aleshores sempre l'he vist amb beenvolença. I és que Vinyoli, si no ho sabíeu; és el meu number one. D'ell sí que tinc l'obra completa i em sé alguns versets de memòria i tot...

Bé, al que anàvem. Són escassament cinquanta planes aquest llibret. Pels que sapigueu alemany (jo no hi entenc un borrall) es una edició comparada. La traducció de Carles Riba és impecable. Com va fer amb "L'Odissea", que d'aquesta sí que un dia també us en parlaré. O dels poemes de Kavafis, que també. Un referent en el món homosexual; com molts d'altres. Què ho farà que molts grans poetes ho hagin estat? El meu també ponderat Gil de Biedma ho era -(un poeta clavat al Resines, segons la Candela). I l'Auden, i en Lorca, i en Rimbaud, i en Cernuda, i..., en fi, molts. Un dia hi podria dedicar un post: sexe i poesia. Jo opino que és una bestiesa això de la major sensibilitat femenina en relació a la masculina, i una certa preponderància dels homosexuals pel que fa a certes arts. En conec algun, sí. Però tant ho són els homes com les dones de creatius Tot és qüestió de formació, de context cultural, d'una certa predisposició i molta feina. I en això, estem a la par, els dos sexes. No en d'altres, ja ho sé.

Continuem. Quin paio aquest Riba!, sabia de tot: grec, llatí, alemany, francès, anglès, ...suposo que se li posarien els pèls de punta si hagués vist com el seu nét, el Pau, es disfressava de pubilla catalana en aquella inovidable "Noia de porcellana" a Canet Rock (ja sabeu que també em va la bena rockera-nostàlgica, ...) Bé, no divaguem: Rilke i la seva poesia, dèiem.

En aquest cas és prosa poètica. O poesia en prosa; que mai he sabut distingir una cosa de l'altra; Baudelaire ho va voler establir així en els seus "Petits poemes en prosa". Buf! Baudelaire, otro que tal! Però jo no he sabut escatir-ho mai. Ja, ja ho sé: "Veí, te'n vas per les branques que és un contentu? Centra't, collons! Ho sé. Com El baró rampant aquell, oi? Perdoneu. Acabo ja.

El llibre, deia, explica els vaivens d'un adolescent corneta, hereu de la baronia de Langenau, a les ordres de l'exèrcit austrohongarès de l'emperador Leopold. Com a corneta era el responsable de dur l'estendard del batalló. Entra en combat amb els turcs pels volts de 1663 en terres hongareses. En una mateixa nit coneixerà l'amor (l'espiritual i el físic) en braços d'una jove noble casada i li esdevindrà la mort, a l'endemà. I això Rilke, fent una alegoria al seu avantpassat, ho explica amb un lirisme i una intensitat tals que em van frepar en el seu moment. Segons sembla, Rilke l'escrigué d'una tirada, en una sola nit també. Redéu, que diria l'Avi!

Us n'extrec un fragment. Un episodi que jo, anys després, vaig redescobrir i saber interpretar. Però aquesta, és una altra història, que ara no ve al cas. Diu:


"La cambra de la torre és fosca.
Però ells es fan claror a la cara amb llurs somriures. Palpen davant d'ells com uns cecs i troben l'altre com una porta. Gairebé com infants que tenen basarda de la nit, s'estrenyen l'un dins l'altre. I amb tot no tenen por. No hi ha res que sigui contra ells: cap ahir, cap demà; perquè el temps s'ha esfondrat. I ells floreixen de dins les seves runes.

Ell no demana: "El teu marit?"

Ella no demana: "El teu nom?"

Sí, s'han trobat a fi d'ésser un nou llinatge l'un per l'altre.
Es donaran cent noms nous i tornaran a llevar-se'ls, com qui lleva una arracada."


A mi em va encantar en el seu moment i m'encanta fer-vos partíceps. Espero no haver estat plasta ni pedant.

En fi; anem a fer el sopar que es fa tard... Bona nit.