De cinema (deu): Mamma Mia!

Mai m'han agradat els muscials. (Potser salvaria el West Side Story i prou). Això que a mitja pel.lícula l'actor o actriu es posi a ballar i/o cantar com qui no vol la cosa; amb somriure profidèn als llavis o posat melangiós, m'ha semblat, sempre, fora de lloc. Serà que jo només canto en la dutxa i en la intimitat del moment. O bé canto "les quaranta" de tant en tant a algun veí/ïna poc diligent. (Que coi passa amb el cadàver exquisit, einh?)

Per això anava amb certa aprensió a veure Mamma Mia. I mira per on, que encara em vaig emocionar i tot... (M'estaré tornant un "carrossa"? "Si ja ho ets, pare!", em deia la filla a qui vaig acompanyar, en sortir de la sala). En fi, cria corbs...

La peli -basada en el musical homònim- té una trama insubstancial: una xicota joveneta i molt bufona que es casarà (als vint anys!) amb una altre xicot jovenet i molt bufó (però qui coi es casa tan jove avui en dia? Ni déu!), decideix convidar el seu pare a la boda. El curiós del cas és que no sap qui és, i la seva mare -que duu un hotelet a una illa grega- mai li ho ha volgut dir. La noia un dia descobreix una dietari de joventut de la mare on descriu tres sengles polvos (a la peli es diuen "punts suspensius", que quecos....!) que va tenir just vint-i-un anys enrera en cosa d'un mes, amb tres sengles xicots del més hipppiós que et podies tirar a la cara (eren els anys seixanta, és clar!) Penseu, però, que el lloc on viu la mare permetria fotre un polvo cada tres dies; collons!: quina illa més paradisíaca!

La noia convida als tres possibles pares d'amagat de la mare . I quan els tres paios es presenten a l'illa sense saber el motiu de fons, ja la tenim liada. Qui serà el papà? El que ara és arquitecte? El que ara és un broker de les finances? El que és un aventurer rodamón? Us estalvio els tripijocs i els malentesos de vodevil que es succeeixen partir d'aleshores. Previsibles, però divertits. El final, evident, és un happy end.

El que em duu a escriure el post és que em coneixia totes els cançons dels ABBA (us ho he dit que tota la peli està basada en el text de les seves cançons?) i, és clar, jo, el rei de la pista de ball de la disco a l'època que es ballava musica-disco, me les sabia totes! Però fins avui no he entès la lletra al cent per cent -la peli és subtitulada quan canten-. I caram tu!, si tenien missatge i doble lectura i tot algunes! Quines coses!

En fi, només recomanable pels nostàlgics dels setanta, pels amants del Pierce Brosnan (nenes, no sé què coi li veieu al paio aquest) i avorrits un dijous a la tarda en general. L'actuació de la Meryl Streep no està del tot malament, tot i que és evident que sobreactua i a vegades, de manera histriònica. Ara bé, l'escena musical amb les dues amigues la nit del comiat de soltera, representant "Whos' that girl?"no té desperdici. Jo, ja m'hi veia disfressat així i fent el paripé... Un musical que, com toca avui dia, té a voltes més aire de videoclip.

En fi, quedeu avisats/des, Mammosos meus!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: