De calents i contents ( 26 ): Reecontre 2 (Ella)

S'ha descobert el pastís...

Qui era la mitja llimona? Alguns/es vau apostar per la Violette (que per cert, està reclosa estudiant oposicions, si no, no entenc el seu mutisme). Però no! Quasi! Era la Violeta, amb qui vam tenir un "reencontre" de pes. I calent. Més aviat, diria que d'alt voltatge. Em va deixar esgotat. la xiqueta...

Ara us deixo la seva part; en la veu de la Brigite. Hosti! Si em posa calent a morir! És que sembla que ens veiés i tot! Vaig per una dutxa freda...

PS
No cal dir que, Violeta, ha estat un plaer..., literari i d'alçada.

Nota: el text original ha estat un pèl escurçat a l'inici per mor del temps radiofònic.


Aquí l'audio



I aquí, el text

Reencontre (2): Ella

«La nostra és una història feta de miratges. Com un silenci cridaner que no ha deixat de bategar al llarg dels anys i que ha insistit en confirmar que hi som els dos. El nostre comiat va sentenciar una separació inevitable, una situació insostenible. Però no imaginàvem que fos definitiva i que, al cap de cinc anys, el destí ens retrobaria de nou. Tot plegat em sembla estrany, però no fa més que confirmar la sensació de provisionalitat que m’envaïa des que ens vam acomiadar…»

Tenia ganes d’anar a la festa. Després de dutxar-me i depilar-me les cames, les aixelles i el pubis, vaig empastifar-me tot el cos amb crema hidratant de cogombre i tarongina. Vaig triar aquella faldilla fúcsia i vaig pensar que combinada bé amb la brusa de doble caiguda negra i gris. Mentre em cordava els gafets dels sostenidors, vaig somriure maliciosament davant el mirall. Em vaig acabar de vestir i em vaig perfumar amb la meva olor predilecta; me’n vaig posar una mica al melic…

Quan acabava de maquillar-me els ulls amb l’ombra violeta, va sonar el mòbil. Era en Jaume, que ja havia arribat i m’esperava al carrer dins el cotxe. Anàvem plegats a la festa. Ell estava entusiasmat amb la idea d’anar amb mi. Jo no tant…No tenia cap intenció d’embolicar-me amb ell aquella nit. Però vaig deixar-lo fer, interessada, sense buscar una alternativa millor. En Jaume, servicial, s’havia ofert encantat a acompanyar-me. I a la mirada se li notava una expressió immensa de felicitat...

Vam arribar en el moment oportú. Les germanes Canals ens donaren la benvinguda i ens convidaren a passar al jardí, on hi havia un munt de gent parlant i rient. En Jaume em va conduir cap al fons. Em mirava fixament amb un somriure fossilitzat a la cara, mentre m’oferia, molt amable, una copa. El meu esguard frisava dissimuladament per evitar el seu i tafanejar mentrestant la gent que hi havia darrera. De sobte, d’entre la colla de pallussos allà reunits, la mirada se m’il·luminà en veure’t tot vagarejant amb un gintònic a la mà i amb expressió expectant.

Vaig cridar el teu nom, absolutament sorpresa. “Sílvia!” em respongueres, obrint els ulls com plats. “Déu meu! Quina alegria! Si farà…!” Ens vàrem abraçar tímidament al principi, després de donar-nos els dos petons de rigor. Tot seguit, però, jo et vaig abraçar vigorosament. Et vaig mirar encantada d’haver-te retrobat després de… “Cinc, cinc anys”, vas respondre segur del que deies. Cinc anys. Semblava que fos ahir… Aquests darrers anys t’havien regalat un encant afegit. Havies madurat, tenies més canes, però el teu esguard seguia comunicant una lluïssor que et delatava. Ràpidament et vaig agafar pel braç i vaig començar a acaronar-te’l, buscant recer.

La nostra mirada i la nostra expressió van quedar il·luminats per la sorpresa del retrobament. En Jaume, que estava al meu costat, va anar canviant de cara i se’l començà a notar força incòmode. No deixava de mirar com la meva mà t’acaronava el braç… Per educació et vaig presentar en Jaume, “És un amic que feia molt de temps que no veia”. Tu te’l vas mirar de reüll i li vas donar la mà sense gaire entusiasme. “Encantat”. Però a la mirada jo et reconeixia una complicitat que s’oferia a salvar-me de la situació indesitjable. M’endevinaves el neguit a la cara. I, tot seguit, em preguntares si havia vist en Manel. Davant la meva negativa, em convidares d’anar a trobar-lo per a saludar-lo. Li vas dir al Jaume que tot seguit tornaríem…

Sortírem apressats del jardí. “Ostres, noi! Has vingut en el moment precís… Crec que estava a punt de declarar-se’m…” Tot d’una, m’arribava amargament el record de quan m’ho demanares, ara fa uns quants anys. Aleshores jo t’havia dit que no; que no podia comprometre’m d’aquella manera, per molts motius. En aquell moment vas sintonitzar amb el meu pensament i vas deixar anar, secament: “I això ja ho van fer una vegada…” Et vaig respondre, desagradable: “I vaig dir-te que no. Ho recordo”. En silenci abaixares el cap… De mica en mica, però, vam tornar a reprendre la conversa i anàvem acostant-nos a les escales. M’explicares que havies estat dos anys fora del país.

De cop em vas proposar de sortir al carrer. “Pensava que no m’ho demanaries mai”. Les expectatives van canviar de sobte. Marxar amb tu m’alegrà d’allò més. A més a més, sentia que no em calia donar explicacions a ningú. Et vaig mirar el cul, sense poder-ho evitar. El feies lluir tan bé, sota els texans… Portaves una camisa negra que t’esqueia. Eres alt i prim. Elegant. Ara tenies el cabell platejat. Els ulls grans i foscos, amb pestanyes llargues. Les mans, fermes i esveltes, em parlaven de nou des de l’altra banda, refrescant un munt de records que havien quedat gravats a la memòria…Em va cansar la teva insistència en demanar explicacions quan no calia o les teves traïcions sense cap fonament. Sí, tu te’m vas declarar, però jo era massa jove aleshores, i no podia acceptar la proposta. Necessitava acabar de forjar-me a mi mateixa, tot volant en llibertat. Malgrat tot, em seguia unint una debilitat inexplicable. El to greu de la teva veu em removia l’ànima (i l’entrecuix!). El tacte de la teva pell, del teu cos, bru i esvelt, em fonia ràpidament tots els sentits. Després de cinc anys sense veure’t, la teva presència em duia, repetidament, el record de la teva abraçada, de la teva olor, de la teva veu seduint-me a cau d’orella, de la teva rialla, escandalosa i franca…“No em vas donar mai cap mòbil”. No saps què respondre’m.

Sortírem de la casa. “Segueixo sense carnet, jo. M’hauràs de fer de xofer un altre cop”. La nit ens embolcallava els records. Caminàrem cap al teu cotxe. No ha havia lluna i el carrer era mig fosc. Va passar un vehicle a prop nostre, amb la música estrident. Prop teu sentia una olor que tan bé havia recordat al llarg d’aquells cinc anys. Em reconeixia excitada per la situació. Em vares proposar d’anar a fer una copa. “De debò ho vols?” Com que em demanares si tenia alguna alternativa millor, no podia deixar escapar l’ocasió; “Encara tens aquell disc de la Williams que et vaig dedicar?” Vaig entendre de cop que seria un bon dia per tornar a escoltar-lo.

Aquest era per tu el senyal de sortida. T’acostares i em besares els llavis. Així va començar a venir el teu sabor a glopades intenses, la teva olor guardada al record, el gust de la teva llengua juganera… Amb les mans et vaig agafar el cap, ensorrant els dits als teus cabells. Et vaig palpar el clatell i vaig anar baixant pel coll, arribant lentament a les espatlles, mentre tu em deies, després d’inspirar profundament: Vaig tornar a buscar la boca. L’ànsia havia sorgit, després de la tendresa, afamada en devorar-nos els llavis. Es produí un estrèpit d’intercanvi de llengües i saliva, les dents topaven entre si…Les mans començaven a entrecreuar-se sota les jaquetes. Ens buscàvem el cos en un intent febril de recuperar el temps perdut. Xoc de trens sense topalls.

Dins el cotxe, el trajecte l’hem fet en silenci, la mirada fixa al davant. Jo t’he anat acaronant els cabells amb el braç estès, sentint aquella suavitat que tant m’agradava...Tu, m’acaronaves les cames i els genolls amb la mà lliure. Aquest contacte em regalava de nou una excitació que em posava a to, preparant-me per la baralla que ens esperava. Cada vegada que el cotxe s’aturava ens besàvem de forma breu, amb tranquil·litat. De sobte em preguntes per en Claudi. Et responc, expeditiva, tancant el tema. Arribem a casa teva i aparques el cotxe. “Vius al pís de dalt encara?”

A l’ascensor s’inicia una lluita de llavis encesos. Em grapeges els pits. Jo, animada per la situació, t’engrapo el sexe. M’alces la faldilla i em tanteges les natges. Entretallats en la guerra de besos i fregaments, obres la porta i entrem. No me’n puc estar: “No hi ha ningú que t’esperi?” Em respons que fa temps que vas deixar d’esperar. “Fins ara...?” I m’enllaces amb l’afirmació: “Fins ja mateix”. Sento que em brollen algunes llàgrimes als ulls, m’emociono... Ens anem apropant al menjador. “Encara tens les cortines liles!”, exclamo, sorpresa.

Poses música. La nostra. T’estires al meu costat. “Et vull prendre a tu. Tot sencer”. M’abraces amb una força que expressa tota una fúria continguda des de fa temps. Tens por que et faci mal. “Seré dolenta”, t’avanço amb un mig somriure als llavis. “Potser demà no hi seré”. I et faig callar abans responguis. “Ssssssht! Ara és demà” dic, posant-te un dit als llavis. Vinyoli torna, amb la seva poesia, i ens abraça de nou...

En un afany delerós, ens traiem la roba. Destrament em descordes els botons. M’alces la camisa pel cap. S’hi enganxa una arracada. Cau al terra. De sobte, ens fueteja tot el temps perdut... M’estires sobre el sofà. M’arrenques els sostenidors sense desfer els gafets. Els meus pits es mostren generosament davant el teu esguard, sense deixar-te veure res més. Remugues fluixet; sospires. Em beses i em xucles els mugrons amb desfici, primer un, després l’altre. M’alces la faldilla i passeges els teus dits pel meu sexe, sobre les calcetes de blonda blanca. La humitat de la vulva mulla la roba i et sents convidat a amorrar-t’hi. Separes la vora del tanga amb un dit i em llepes delicadament la petxina. Començo a tremolar i el plaer se’m concentra als llavis majors i els infla com si anessin a rebentar... La teva llengua es passeja, juganera, deliciosament càlida i humida per tots els plecs. Primer pel sexe, puges pels engonals, pel ventre, pel melic,... per refer després el camí a l’inversa. Els meus dits acompanyen aquest recorregut lúbric, dibuixant tot de camins electritzants, sensuals...

Tanques els ulls, mentre et representes, receptiu, un mapa de sensacions diverses sobre aquesta geografia tantes vegades solcada. Resseguint un contorn esculpit en mil combats anteriors, d’escenaris coneguts en antigues trinxeres, domines els secrets més amagats del meu plaer, coneixent l’indret precís, la manera justa de llepar i l’estona necessària per desencadenar en mi una mort momentània. Els teus obscurs designis s’acompleixen i la bruixa que sóc es desfà a les teves mans. El plaer arriba fins al racó més amagat, en espasmes que viatgen des del clítoris cap al ventre... Finalment crido i les meves cames t’empresonen el cap amb una gran força. Em sento morir sota el pes dels teus llavis i la teva saliva...

L’orgasme em relaxa de tal manera que em deixo caure, extasiada, de genolls, davant teu... Et torno a grapejar el sexe, pel damunt dels pantalons; m’extasio momentàniament, sentint-ne la duresa. Et mossego suament sobre la roba. Noto el creixement del teu membre i l’estímul em segueix excitant. Em noto el sexe deliciosament lubricat. El joc comença, tot just, per a mi... Et descordo amb parsimònia. Et baixo els pantalons i te’ls prenc. Et torno a mossegar el fal·lus, aquesta vegada pel damunt els calçotets... Te’ls trec també. Veig llavors el teu far encès, a la recerca d’algun vaixell a la deriva. Tanques els ulls, assaborint d’avançada allò que saps que t’espera. Et passo els llavis maliciosos pel voltant de la fava; te la premo amb una força progressiva. T’engoleixo la tranca lentament i premeditada que assenyala obscena cap a mi. T’assaboreixo amb tota la dolçor que m’inspira el seu record dins la gola... Em dius el nom, gemegant de plaer. “Sssssht, no parlis”. El teu gland s’amolla a la cavitat del meu paladar, encaixant-m’hi, com fet a mida. Succiono, golafre, la llaminadura que tan generosament m’ofereixes. Reconec que d’entre totes les fel·lacions que he fet aquests anys, el teu membre m’inspira sensacions úniques i em transmet una connexió directa amb el plaer . La meva llengua et mulla el prepuci. Els llavis llisquen avall, fins al final del teu sexe, fermament arbrat. T’engoleixo, amunt i avall i insisteixo, aturant-me més estona a la base, per encaixar el gland a la meva gola, fins al fons de tot, quedant-me momentàniament sense respiració.

L’excitació em torna perversa i vull oferir-te més plaer. Em porto un dit als llavis. Me’l llepo. Te l’acosto a l’anus. Em vull endinsar al teu forat fosc... Ni tan sols te’n demano permís. Ja conec la resposta... A la vegada que et menjo el cogombre, pressiono suament la cova; remugues el meu nom, morint en l’agonia... Amb una mà et segueixo treballant el penis mentre que amb l’altra barrino dins la teva cavitat. La teva erecció és immensa. Et masturbo sense contemplacions, com posseïda per un desig obscur. Amunt i avall. Et contemplo amb deler. “Deixa’m recordar els vells temps”. Amunt i avall, vinc i torno...Trec una mica el dit del cul i te’l beso. T’eixarranques, embolcallat per la música...

Vols donar-me plaer també. “No. Ara no... Ara que t’he trobat no et deixaré tan fàcilment.” Et beso de nou el sexe, l’engonal, les cuixes que tant m’agraden. Et beso del capoll als testicles. Dels testicles al forat fosc. Et llepo, t’oloro i et xarrupo. M’esplaio en un seguit de besades inacabables i plaents. Engoleixo ara un, després l’altre. El meu cap no s’està quiet i les meves mans tampoc. Pujo i baixo, vaig i vinc de la planta baixa al terrat del teu gratacels. M’acompanyes el cap amb les mans. Et veig tancar els ulls i assaborir amb fruïció el moment de plaer. “Vine”, et dic, fent-te incorporar. Poso el teu sexe entre els meus pits i obro la boca maliciosament a fi que un fil de saliva caigui al damunt del teu membre. Una cop lubricat, començo a refregar-lo amunt i avall entre les meves sines. Em vols ajudar en la tasca i em pessigues els mugrons, que ara estan durs com una pedra. Els gires en sentit contrari, l’un de l’altre. Em ressento, gemego dòcilment. Llavors, amb els palmells, prems fort les mamelles contra el teu sexe endurit. Quan baixa, desapareix en el meu escot juganer. Quan puja, l’engoleixo tant com puc, i te’l colpejo al mateix temps amb la llengua. Remugues com des d’una altra realitat. Preveig que et moriràs als meus llavis.

La teva respiració s’accelera, anunciant la imminent explosió. Et premo fortament amb els llavis. Noto que estàs a punt d’escorre’t. Amb les mans fas el gest d’alçar-me. Però veient el motiu, et somric i no em moc... No et faig cas, i segueixo refregant-te el penis amb els pits. L’engoleixo de nou, com posseïda per una gran excitació que no em deixa parar ni posar distància. Sempre t’havia negat que poguessis ejacular-me a la boca, però avui..., avui serà diferent, després dels anys passats. Crides en silenci quan te’n vas... No puc contestar, perquè el teu penis ocupa tota la meva boca, omplint-la generosament. És com una fera encerclada pels meus llavis i assedegada per la meva saliva... Ferida de mort, sense retorn possible, els espasmes, breus, un darrere l’altre, fan brollar violentament la llet contra el meu paladar, mentre encara et tinc presoner entre les sines i la meva boca. Sé que has mort de gust. Somrius, en silenci... Mentre et miro, obro la boca. El suc lletós em regalima per la barbeta. Em beses i reculls, àvidament, la llet que abans era teva.

Et somric per la jugada del destí, que ens ha retrobat de nou. Serà aquest un retrobament definitiu? O tal vegada s’esvanirà de nou en un futur no llunyà? La incertesa de no saber-ho, ens aferra en una dolça i forta abraçada. I et veig els ulls vidriosos.

T’agafo les mans primes, de dits esvelts i llargs. Les oloro i les beso.

Les teves mans...

“Veí...”

@ Violeta, maig 2009

La part I : Reeencontre (I), del veidedalt

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: