De lectura (64): Tot un caràcter, d’Imma Monsó

Avorridot.

La Júlia Ares és una dona enèrgica, decidida, hiperactiva, provocadora, cínica, segura de si mateixa. Té dues filles: la Glòria, la gran;, que viu al EUA amb el seu marit Edgar i els seus dos fills petits, Zoe i Edgar; i la petita, que també es diu Júlia, opositora a una plaça d’advocada, i que viu amb ella. El seu marit la va abandonar just en néixer la segona filla.

La veu de l’obra és la de la filla, que ens va mostrant les diferents situacions que comparteix amb la mare, on veu totalment superada a la seva voluntat: “...més dues filles bruixes i desagraïdes, una de les quals (jo) s’havia quedat aparentment a cuidar-la i acompanyar-la com a subterfugi per preparar unes oposicions mentre vivia com una reina” (p. 14). La Júlia “era de petita una nena obsessiva, autònoma, dotada de molt bona memòria, més aviat introvertida, inconformista...(..però) no estava superdotada per a re en especial” (p. 35) En contra, la germana gran sempre ha sabut posar-se al nivell de les diatribes de la mare, responent-la amb la seva mateixa medicina.

La mare és tot un caràcter. Vol ser estimada sense demostrar amor a ningú. Vol ser entesa amb poques paraules. No li agrada que la sobrevalorin. o mira mai al passat (“la mamà no feia res que no fos pel futur”, p.37). Sovint canvia de criteri sense motiu aparent. No li agrada parlar d la mort. No sap donar afecte (“amenaçava de restar-nos afecte si en sumava d’una altra banda”, p. 49). La soledat era el medi en el qual se sentia més còmode. Per ella tothom té la culpa d’alguna cosa. (“el món era una relació de culpes i no havia absolutament res que no fos culpa d’algú o altre”, p. 118). És d’aquelles persones que quan hom hi va, ella ja hi torna. Per ella “cal ser el primer en tot, si no més val que et suïcidis” (p. 14).

Una "arrecada"de dona, vaja. I què té més aquesta novel·la? Doncs el contrapès que davant la simfonia d’experiències de la mare, hi posa els soliloquis de la narradora. Sembla que en algun moment hi haurà algun trencament, algun canvi que justifiqui que es mantingui la lectura. Arriba cap el final; quan la filla creu que no ha heretat ni l’exuberància ni el carisma ni la simpatia atroç de la mare, i gairebé d’improvís, acaba per assemblar-s’hi. Potser perquè qui realment era l’espècimen “estrany” no era la mare, si ella mateixa.

L’essència de l’obra és entendre els vincles psicològics entre mare i filla des dels ulls d’aquesta. “Jo era l’única persona del seu entorn que no era destinatària de la seva simpatia, sinó una més de les seves inventives” (p. 70). Segurament molts cops els pares –jo mateix– hem fotut algun moc als nostres fills, sense motiu: “no tens criteri”, “tens sang d’orxata”, “ets un dropo”... però collons! La dona que ens descriu la novel·la és d’hòstia supina. Et posa de mala llet i tot! I és clar, a la filla també li donaries un calbot si la tinguéssiu al davant. ” Jo mai he pogut dir una cosa com “au, va!”, i continuo sent incapaç de dir-la” (p. 155). En aquest sentit, doncs, estat en escrit. Però res més.

I per tot això calia escriure més dues-centes planes? Crec que no. Sincerament, us la podeu estalviar. Ja vaig ressenyar un altre llibre de la Monsó (Un home de paraula) que sí em va agradar. Un altre que també va ser molt celebrat (Millor que no m’ho expliquis) em va deixar bastant fred. Crec que tardaré temps en llegir res més d’ella.

Però ja sabeu que el millor és no fer-me gaire cas...

___________________

Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: