8 de juny de 2009

De lectura (63): La Barcelona calenta, d'Elisabet Parra

Generalista.


A Barcelona, des del final de la Guerra civil, i fins l’any 1956 mantenir relacions sexuals amb prostitutes en locals tolerats era una pràctica habitual i legal. Barcelona era una ciutat desfeta després de la guerra. Per sobreviure, moltes mestresses de casa, noies desocupades, vídues de soldats,... van haver de lliurar el seu cos per poder menjar elles mateixes o els seus familiars. Ho explica la coneguda líder del moviment feminista radical Lídia Falcón, que era conscient com la seva mare ho va haver de fer per mantenir la família. Prostituir-se en aquells anys era legal si es feia de forma regulada i en les anomenades “cases de tolerància”. La doble moral catoliconacionalista del Régimen, permetia aquest locals alhora que creava el Patronato de Protección de la Mujer (per eradicar jovenetes de la vida “dissoluta”) i creava les Prisiones de Mujeres Caídas (precisament per posar-les fora de circulació, temporalment). No hem direu que l’eufemisme té el seu mèrit: “mujeres caídas...”. Collons!


Potser aquest és el rerafons més interessant de l’obra: que passaria avui dia si la prostitució fos una activitat regulada legalment, amb controls sanitaris i les dones –i els homes que la practiquin–, cotitzant dins la Seguretat Social i fent declaracions de renda! (bé, tots estem dins la SS avui dia). El decret de 1956 que va fer tancar prop de 90 prostíbuls i 42 cases de cites que aleshores havia a Barcelona (déu-n’hi do!), va donar ales als meublés, que avui en dia, són legió a la ciutat (coi, si en tenim un a l’escala del costat!); i va llençar al carrer dotzenes de dones “a fer el carrer”. I això encara dura.


El llibre d’Elisabet Parra és, en el fos, un compendi de ressenyes de lectures fetes sobre el tema. Un assaig que es llegeix fàcilment, molt ben estructurat i amb molts llocs comuns. Però res més. La bibliografia de consulta apareix al final de l’obra. Té una voluntat més d’entretenir que no pas d’aportar res de nou al tema.


Però sempre s’aprèn alguna cosa en els llibres. Jo, pe exemple, no havia sentit a parlar de La Tierra Negra, un local infame del Poble Sec, a peus de Montjuïc, on tenien cita els homosexuals i les putes més tirades. Segur que al blog La Panxa del Bou en deu haver parlat algun cop. O que després de la prohibició dels prostíbuls, en molts meublés de la ciutat demanessin reservar habitació mitjançant un codi secret: «per poder anar-hi, primer calia trucar per telèfon tot donant un sant senya que en Paco Villar –un erudit del tema (N. del V.)– desvetlla a Historia y leyenda del Barrio Chino (1900-1992): «Aquí del taller del gato que salta». També m’ha fet recordar el fet que durant el Congrés Eucarístic del 1952, molts prostíbuls i meublés van ser ocupats temporalment per acollir als milers de per pelegrins prèvia “desinfecció” moral (i física) dels locals per part de les autoritats eclesiàstiques.


En el llibre aprendreu a conèixer el modus operandi de les madames, de les governantes (no era el mateix), dels proxenetes, dels palanganeros, dels xaperos, de xulos i macarres, de proxenetes, de las pajilleres de cinema, dels “bujaronas” i de gateres. Per cert, algú sap com operaven les gateres?


Per les planes del llibre recuperareu històries i anècdotes llegendàries del móns sòrdid de la prostitució barcelonina i de la doble moral que durant tants anys van patir aquest país. L’autora ha entrevistat a algun personatge clau d’aquest món, com els propietari del restaurant Casa Amaya, que ho era també del famós prostíbul del costat (allí on encara al marbre del llindar de la porta es pot veure es forats fets per anys de talonejar-hi a sobre les putes mentre esperaven els clients): «“Donde antes habia jamonas, hoy cuelgan jamones”)», o la propietària del Bar London. Anècdotes com les de Joan Antoni Samaranch (conegut faldiller i mantenidor d’amants a mitja ciutat); l’origen del mot La Casita Blanca; l’assassinat encara no resolt de Camen Broto; els lavajes del carrer Robadors o de l’assalt el maquis Facerias al meublé Pedralbes; per dir-ne uns quants.


Llibre recomanable només pe aquells que us agradin els episodis foscos de la història de la ciutat.


Com a mi.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

6 comentaris:

romanidemata ha dit...

si almenys fos voluntari, que em sembla que no, com llavors són obligades per cimcumstàncies particulars, però avui hi ha un munt de màfies de "matons" que les maltracten i viuen a costa d'aquestes dones. Tràfic.

salut.

Emily ha dit...

Bé, són històries fosques que m'agraden. Quan vivia a BCN, la meva escala era la B i què hi havia a l'escala A?

Violeta ha dit...

Molt interessant, Veí.

El veí de dalt ha dit...

romaní,
tens raó

Emily,
a la A? La perdició!

Violeta,
de res.

Aurora City Directory ha dit...

Awesome! I have read a lot on this topic, but you definitely give it a good vibe. This is a great post. Will be back to read more! Please come visit my site Aurora Yellow Page Business Directory when you got time.

Louisville City Directory ha dit...

I am not much into reading, but somehow I got to read lots of articles on your blog.
Its amazing how interesting it is for me to visit you very often :)
Please come visit my site Louisville Yellow Page Business Directory when you got time.