L'11 de setembre al twitter

Veig que els de 3cat24.cat  volen recrear via twitter  (etiqueta #11set1714.) l'11 de setmrbe de 1714 a partir de imaginàries "piuladisses" que podrien haver enviat alguns personatges històrics del moment.

Una iniciativa curiosa, en la qual col.labora en Dani Cortijo, d'Altres Barcelones i altres especialistes de la història de la ciutat (Alberto Garcia Espuche, Agsutí Alcoberro, Àngel Casals,... tal i com explica aquest vídeo.

Queden cinc dies...

(continuació d'aquí)

[una setmana després]

Rita: —Que bé trobar-se aquí de nou, oi?

Violette: —Sí, gràcies per avisar. Fa tant que no postejo que ja no sabia que existien els blogs!

Vida: —Quin gust saber de vosaltres!

Xexu:  —I nosaltres de vosaltres!

Laura T.:—Bé… Què heu pensat aquests dies?

Robertinhos: —Jo tinc una idea!

Arare: —Vomita.

Robertinhos: —Ara no em ve de gust, la veritat…

MK: —Vol dir que ens la diguis, tanoca!

Robertinhos: —Ah! Doncs proposo que li fem una festa sorpresa.

Eli: —Molt vist… I segur que ja s’espera alguna cosa.

­Paseante: —Qui? Ell? Ell només espera l’inspector d’hisenda que vingui a empaperar-l’hi el pis. Ja sabeu que no paga ni el paper higiènic, que el roba dels bars dels xinos!

Xurri: —I si li dediquem un escrit? El signem tots... Li farà ilu.

Paseante: —Massa kumbaià

Helena: —I una foto de tots? Amb alguna frase que faci al·lusió als cinc anys?

Amber: —Com la dels òscars aquells?

Rateta:—Sí. Bona idea!

Candela:—Uf! No he anat a la pelu i no tindré temps...

Gatot: —A tu no et cal, dona! I si a la foto sortirem tots a pèl!

Silver: —Vols dir despullats?

Gatot: —Vull dir sense roba.

Silver: —Ah..., pensava!

Té la Mà Maria: —Com els calendaris dels bombers! Sí senyor!

Carme Rosanas: —I que se’ns vegin el mitxelíns a totes! Nanai del paragüai...!

La meva perdició:—Dona! Ja posarem al Paseante davant de tot perquè us tapi...

Paseante: —A mi no m’enredeu! Jo només surto a les fotos d’esquena i de lluny!

L’Avi: —I si li deixem una ampolla de whisky cadascú en una panera?

Paseante: —Això, que agafi un pet i salti per la finestra!

Robertinhos: —Jo li regalaria un diccionari. A veure si no fa tantes faltes escrivint...

Nausica: —I una entrada a l’òpera?

Paseante: —S’adormiria... Ell, si no és el Perales o la Rocío Durcal, no va a enlloc.

Carme Fortià: —I un cap de setmana de turisme rural?

Paseante: —Això, al Pol nord... Que se’l mengi un ós.

Té la Mà Maria—Una planta de maria?

Globos: —Una planta teva?

Té la Mà: —No, dona! De Mariahuana, vull dir.

Paseante: —Si es mareja només amb la farigola...

Emily: —I un lot de discos de regetón?

Llum de dona: —I que ens tregui a ballar al replà?

Eli: —Si ho fa tan malament com amb les sabates vermelles, més val que no!

Paseante: —I ja teniu els peus assegurats?

Fra Miquel: —Un confessionari portàtil? Segur que tindria temps per ocupar

Ricderiure: —Te’l podria llogar a tu!

Emily:—I un abonament de tres nits al Regàs?

Duschgel: —I amb qui aniria?

Llum de dona: —Dona, que esculli!

Jordi Casanovas: —Sí, i què més!

Mafia mental: —Passeu-me-les que jo no necessito biagra com ell!

Patrinsky: —I una col·lecció facsímil dels inventos del TBO?

Paseante: —Massa elevat per ell...

Monyofiné: —Una nina inflable?

Gatot: —Ja en té tres!

Mercè C.:—Unes sabatilles d’estar per casa?

Quadern de mots: —Però si no para mai a casa!

Veidedalt: —(obrint la porta de l’entrada al bloc de pisos) Hola! Què hi feu aquí tanta gent? M’he perdut alguna cosa?

Cris: —Ejemm.... No, no res. Ens hem anat trobant mentre sortíem i la fèiem petar.

Yáiza: —Parlàvem de les vacances... Què tal tu?

Veidedalt: —Bé, bé...per Berlín i Escòcia...

Paseante: —I perquè has tornat? Ens vens a tocar la gaita, ara?

Veidedalt—Una altra cosa et tocaré, a tu....Hmmmm. Segur que no passa res? Ningú s’ha mort?

Paseante—No. Però si et vols morir ara mateix, ja tinc un epitafi pensat...

Veidedalt (Mentre fa el gest de pujar escales amunt. Ell és un esportista i mai agafa l’ascensor):—Ah! Per cert... M’oblidava...

Kika’s: —Què passa ara...? Mira que ets pesat!

Puji: — Abans que demanis res, ja et dic que no tenim un duro per la reforma del teu terrat.

Globos: —Jo ja t’he regat les plantes aquest estiu, eh?

Bocins de Lluna:—I jo t’he buidat la bústia de corres..., de factures. Les tens totes a dalt.

Viuillegeix: —I jo ja et vaig tornar el llibre aquell de Mujercitas....

Veidedalt: —No, no, no és res d’això... És que... Feu res el dia 11 de setembre?

Tondo Rotondo: —Anar a fotre una bomba a la seu del PP. A banda d’això, res més.

Cèlia: —Anar al Fossar de les Moreres, és clar!

Abogada (amb veu de no trencar mai un plat): —Per què ho dius?

Veidedalt: —És que...veureu..., em fa una mica de vergonya dir-ho...

Fanal blau: —Vols que anem a votar-te tots al Premis Cats?

Rits: —T’ha tocat la loteria?

Gatot:—Te’n vas del bloc per fi?

Candela:—Ens vols dir que ets gay?

Filadora:—Et cases?

Barbollaire: —Et suïcides?

Àmber: —Et fas anacoreta?

Paseante: —Les tres coses alhora...?

Veidedalt: —No. No! Resulta que...

La Xica: —Que què?

Veidedalt: —... que faig anys!

Tots/es: —Ooooooooooooooooooooooooooooooh!

Sra. Tiquismiquis: —Quants? Vuitanta?

Xexu: —Les arrugues no enganyen, nano.

Duschgel: —Jo ja fa temps que et veia desmillorat, nano...

Veidedalt: —Faig anys de blog, coi! Del Malerudeveure’t!

Paseante:—Doncs jo no m’alegru gens, de veure’t. Vés per on...

Veidedalt: —I pensava fer una festeta... Res de l’altre món, no penseu: una copeta, un pastís i llestos...

Víctor Pàmies: —I quant dius que és això?

Veidedalt: —El diumenge, 11.

Garbi24—Hmmmm, em sembla que tinc un sopar amb la parenta...

Albanta:—Ui! I jo una cita amb l’amant...

Six X: —I jo amb dos alhora...

Khalina: —Jo tinc un trasllat de pis...

L’Avi: —Jo he d’acabar uns dibuixos pel diari...

Elefreeland—I jo estic en un curset d’escriptura creativa...

Su: —I jo tinc un club de lectura que dirigir...

Jesús M. Tibau: —I jo sóc l’escriptor convidat...

Òscar: —Jo estic amb una festa infantil, amb els nens...

Eli: —I nosaltres tenim assaig de teatre...

Violette: —Jo tinc ple d’exàmens per corregir...

Zel: —A banda que hem d’anar tots a la mani, eh?

Joana Torres: —Jo estic fora tot el cap de setmana...

Lucrècia: —Jo tinc una cita a cegues aquell dia...

Fra Miquel: —Jo tinc un grup de catequesi a la tarda...

Emily: —Jo he d’estar a la cuina. Tinc un càtering l’endemà...

El porquet: —A mi, m’han convidat a una comunió...

Quadern de mots: —Jo estic de casament. Sóc el padrí...

Fons d’armari: —Els meus pares fan una trobada familiar amb tots els cosins...

Tarambana: —Jo he de preparar les classes de l’endemà...

Viatger: —Jo he d’anar a buscar una localització...

Flapi: —Jo començo vacances el dia abans. Sóc fora...

Dddriver: —Jo faig de DJ en una disco...

Cetina: Jo estic de viatge de negocis...

Júlia: —Jo he de fer una conferència sobre història del barri..

Thera: —Jo he de matinar molt l’endemà...

(Al final, tots acaben per donar una excusa o altra.)

Veidedalt: —Vaja! Quina mala sort. Doncs res... Ja ens veurem un altre dia... Ho deixo estar.

Paseante: —Ep, nao! Jo em quedo. No faig res. Puc venir?

(continuarà)

Diada d'Estellés

 

Jo aleshores tenia 16 anyets. Ara, amb 16 anyets ja t’has fumat cartons de porros; has grapejat a mitja classe i tens els dits gastats de teclejar el mòbil, escriure al twitter i jugar amb el pírcing del melic de l’amigueta de torn. Quan jo tenia 16 anys també érem joves i enamoradissos. Però també innocents. No incauts, eh? Senzillament, en sabíem menys... O tot era una mica més lluny, no tan fàcil. I als 16 va ser quan vaig descobrir la poesia. Ja ho vaig dir fa un any, però com que sovint em repeteixo com l’allioli, hi torno. I va ser de la mà de l’Estellés. Segurament els joves d’ara no deuen saber qui és l’Estellés [O sí? Un moment que vaig i li ho pregunto a la meva filla: (V., cridant des de l’estudi) “J., saps qui era el Vicent Andrés Estellés?” (J., des d’un aplicatiu del mòbil) “Un ciclista?” (V., resignat) “Justa la fusta!”]. No ho sap. Però  ho sabrà. M’ha llegit Martí i Pol i una mica Joan Margarit. Ha de caure per força algun dia. Segur...

Jo als 16 anys era miop, enamoradís i somiatruites. Còctel perfecte per no fotre un clau. Aquell curs vaig tenir sort de tenir una profe de català (tots tenim a la vida un/a professor/a que ens obre els ulls a alguna matèria) que ens va obligar a llegir —i comentar— un parell de llibres de poesia. Els elegits van ser l’Estellés i el Martí i Pol. L’Hotel París i Vint-i-set poemes en tres temps. Ho recordaré sempre perquè van ser els dos primers llibres de poesia que vaig comprar. I els primers poemes que vaig llegir a banda dels que obligava el llibre de literatura.  Els he (re)llegit sovint, després, amb el temps. I des d’aleshores he seguit amb la dèria. Aquells poemes (ara parlo del poeta de Burjassot) eren clars, durs, directes, quotidians, musicals.  Sabies que mai podries escriure d’aquella manera però sabies que ho intentaries. Com t’hagués agradat ser en les situacions que descrivia el poeta, i sentir-te com ell, com transmetia els pensaments i les situacions en els versos. Poc després vaig començar a escriure poesia. A intentar-ho, vaja... I mira com són les coses que és gràcies als blogs i el facebook que ara, fa poc, m’assabento que aquell Hotel París, existia de debò, però no en una ciutat europea com jo sempre havia imaginat (la Françoise del llibre m’havia enganyat), si no a la nostra estimada Tarragona, ciutat immortal, on va passar la seva nit de noces!

Per això, quan he vist que des de la catosfera se li volia retre un nou recordatori (una iniciativa de l’incansable paremiòleg Víctor Pàmies), m’he dit a mi mateix (mandrós com sóc), que l’Estellés s’ho val.  Si des del replà vam recordar en Joan Brossa i en Màrius Torres, que no faria jo per l’Estellés! La seva poesia senzilla, clara, rude, d’una quotidianitat cívica, amb una musicalitat salvatge, erotòmana diria; em captiva. Aquells que l’heu llegit ja sabeu de que parlo. Els que no, agafeu algun dels seus llibres. Hamburg, Recomane tenebres, Llibre de meravelles, Coral romput,... És possible que no us agradi. Però és impossible que us deixi  indiferents.

Jo tenia 16 anys. Ara en tinc uns quants més. Segueixo volent escriureu poesia, a cops. Segueixo volent fer d’Estellés. Millor us deixo un poema seu i millor acabem el post. (J. des de la cuina: “Ei!, ara que hi caic, l’Estellés no era un pintor del gòtic, pare?” (veidedalt, agafant Hamburg de la lleixa) “Exactament, filla: pintor de passions. Té, llegeix”.

                                   IV

De les lentes persistències d’afers silenciosos

de les fruites que cauen dels carros i es podreixen;

com qui agafa amb les mans les cendres d’un cadàver

i desfent l’estatura del silenci i l’espera

fa un munt qualsevol, vagament adorable.

He fet mal, cau el vespre darrere els cristalls bruts;

tots han sortit i són ara a les seus cases.

Jo dec seguir, encara, escrivint lentament,

no sé quantes vegades, unes úniques coses.

La tebior d’una aigua, els gargalls de l’esperma.

a: L’Hotel París. Els llibres de l’Escorpí, col. Poesia, 14; Ed. 62. Barcelona,  1979

Aquí, l'enllaç a tots els altres blocaires que han participat en la iniciativa 

Queden dotze dies...

 

(Al replà de l’escala, després d’una  reunió de veïns)

 [...]

Zel: —El veidedalt no ha vingut, oi? En sabeu res?

Gatot: —Deu estar a les Bahames, fent bronzo. 

Xurri: —Per cert... M’han dit que aviat farà anys...

El Porquet: —Quants? Seixanta-nou, potser?

Xexu: —Tan jove el veieu?

Viuillegeix:—Deu tenir prop els vuitanta,…

Xurri: —No, dona! Vull dir que farà anys de blog.

Zel: —Hòstia? I quants en deu fer, aleshores?

Cèlia: —Crec que dos…

Rateta: —No, dona, que ja va celebrar-los…

­Quadern de mots—Tres, doncs?

MK: —No. També ens ho va dir… No ho recordeu?

Joana Torres: —Doncs deuen ser quatre…

Llum  de dona: —Tampoc. Ja els  va celebrar. És més gran que això. En té cinc. Ho sé perquè vaig ser la primera en deixar-li un comentari ara fa... una eternitat!

Barbollaire —Cinc anys? No pot ser. Deuen ser cinc setmanes mal contades.

Gatot: —Doncs deu ser un carrossa…

Rateta: —Ja... Però no li ho digueu. El noi està  en hores baixes i està molt sensible…

Paseante (arribant tard, com sempre): —De qui parleu?

Òscar: —Del veídedalt…, el teu alter ego.

Paseante:—Del carallot? Quina us ha fet ara?

Júlia Costa:—Res. Que diuen que fa anys.

Yáiza: —Quin dia, per cert?

Xurri: —L’11 de setembre.

Victor Pàmies:—El dia de la caiguda de Barcelona el 1714?

Ricderiure:—El dia de la caiguda del Salvador Allende?

DDriver:—El dia de la caiguda de les torres bessones de Nova York?

Paseante: —A veure si cau ell, també, i tenim sort…

Emily: —Com ets! Si saps que en el fons t’estima més que a cap veïna!

Paseante: —Deu ser molt en el fons, que no ho troba...

Rateta: —I si li fem algun regal?

Paseante:—A qui? A ell? Però si aquest paio no diu ni bon dia pels matins?

Sra. Tiquismiquis: —Serà a vostè; perquè a mi bé que em saluda…

Bocins de Lluna: —I a mi m’obre la porta del carrer.

Robertinhos:—Serà per mirar-los la regatera d’aprop, senyores…Que en una altra cosa no s’hi fixa.

Six X: —No dic pas que no..., que a mi em fa un escàner sencer cada cop que coincidim a l’ascensor.

Gatot: —Senyora, jo a vostè li faria l’escàner, l’encefalograma pla i la radioteràpia sencera, si volgués...

Candela: —Mira... Unes acaben d’arribar i ja volen endur-se el gat a l’aigua...

Lucrècia: —Vostè no estava morta? No et disparis abans d’hora. Que si algú sap de marro en aquesta escala és una servidora...

Monyofiné: —I aquí tenen un alumne aplicat, senyores! Sóc tot seu!

Mercè: —I a mi em puja la correspondència.

Paseante: —Per xafardejar qui li escriu. Ho fa sempre.

Deric—A veure, veïns. Cinc anys  són cinc anys, no?! Jo ja hi he arribat i sé que no és fàcil.

Arare: —Cert. D’altres també hi hem arribat, molts d’altres ho han deixat i alguns ja hi arribaran...

L’Avi: —Esperem que el Rajoy no sigui d’aquests...

La meva perdició—És que això dels blogs va de baixa, oi?

Laura T.: —Serà pel putu feisbuk?

Pratinsky: —O pel Google+?

Miquel: —Culpa del Mourinho, segur...

Puji: —Sigui com sigui, cinc anys són cinc anys...

Uendos: —Qui els tingués!

Paseante:—Voldràs dir cinc anys dient bajanades…Això sí que és per celebrar!

Garbi24: —Doncs a mi m’agrada celebrar les efemèrides.

Nausica:—Recordeu que el pobre bé es va inventar allò de les Històries veïnals…I alguns no hem fallat des d’aleshores!

Paseante: —Quatre relats per arreplegats avorrits…

Mafia Mental: —I va fer campanya perquè col·laboréssiu amb relats del “Calents i contents”.

Paseante: —Així no havia de comprar-se revistes guarres.

Tarambana: —I va muntar allò del blocaire invisible pels nadals, un parell de cops, amb mi. No direu que era una bona pensada.

Paseante: —Bestieses de somiatruites.

Té la Mà Maria: —I allò dels objectes del Museu Blocaire Friky! Mira que havien d’estranys. Sempre em diu que li enviem més!

Paseante: —Mira, aixà no t’ho discuteixo: friky ho és una estona, el paio!

Cris: —I allò de 13, Rue de Blogville, amb els veïns de l’escala! Va ser divertit!

Eli: —I tant! A mi em va encantar!

Rateta: —I a mi!

Helena: —I jo vaig xalar fent les fotos...

Paseante: —Collonades de happyflowers

Elefreeland—I allò del Blogs, llibres i roses per Sant Jordi, no era bonic?

Paseante: —És clar! Com que ningú li regala mai res, així tenia llibres...

Carme Fortià:—I ens va convocar a moltes per l’equip aquell de futbol de Maleruveïnes FC, recordeu?

Paseante: —Puta enveja cotxina del meu equip! Sort que el vaig enviar a Colmenar a aprendre castellà!

Arare: —Almenys, nosaltres jugàvem gratis!

Su: —Doncs a mi m’agraden les seves ressenyes a “De lectura”

Paseante; —Però si només llegeix el Marca i el Cuore! No veieu que se les copia de El Mundo!

Duschgel: —Com ets... A mi, un cop, em va dedicar un meme!

Silver: —I a mi un altre!

Emily: —I a mi!

Xurri: —I a mi…

MK: —A mi no… (encara)… snif!

La Xica de Reykiavik—Segur que en té un de pensat…, dona!

Carme Rosanas: —És un bon jan. Ell sempre ha participat als meus Personatges itinerants…

Macabeu: —I a algunes endevinalles de les meves!

Duschgel: —I als meus bloggeros con voz!

Jesús M. Tibau: —I als meus jocs literaris!

Antaviana: —I a les meves endevinalles!

Viatger: —I a les meves, de racons de Barcelona, també!

Lucrècia: —Jo tinc les seves mans!

Nouchamb: —Si tingués el seu compte corrent...

Vullunfestuc —I diuen que l’han nominat al Cats d’enguany?

Paseante: —Segur que ja us ha subornat, oi? Típic d’ell...

Fons d’armari: —L’altre dia vaig sentir a dir que posava el pis en lloguer… Que tocava el dos, vaja...

Paseante:—Segur que no paga res des de fa mesos.  Deutes de jocs, segur! Si no alguna cosa pitjor!

Kika’s:  —Però si el pis és seu!

Flapi: —Jo encara no l’he vist.

Globos: —Ni jo!

Rits: —Jo sento enrenou sovint. Però darrerament, poc. Algú sap on para?

Tondo: —Jo, al principi, creia que el seu pis era un puticlub! No parava d’entrar-hi gent!

Striper: —I tant! Sempre parlant de dones i cardàncies!

Cetina: —És que el noi ha vist moltes pelis, em sembla...

Palimp: —No, home! És que és un noi llegit...

Paseante: —De tebeos y corintellados...

Jordi Casanova: —I viatjat...

Gabriel: —Ara diu que ve d’Escòcia...

Josep Braut: —Què li escou què?

Emily: —Al millor, si li fem una festa, no se’n va…

Anna: —Us recordeu d’aquelles festasses que feia, ja fa temps?

Khalina: —Collons, jo crec que vaig acabar a la banyera amb no sé qui!

Albanta: —I jo en un menage à trois amb tampoc recordo qui!

Trio d’Asos: —Nosaltres no érem, eh?

Striper: —I jo amb els calçotets d’un altre al cap!

Candela: —Doncs jo crec que mai havia fumat tanta maria!

L’Avi: —Ni jo begut tants whiskys! I gratis!

Fra Miquel: —Jo encara carrego amb els pecats comesos. Crec que no hi ha prou penitències per fer-me perdonar...

Lady Griselda: —Allò eren uns altres temps…

Núria Aupí: —Aissh...Temps de vins, blogs i roses….

Rateta: —Bona idea això de la festa. No tindrà tan de glamur com la gala aquella dels “òscars” que vam fer, però potser estarà bé... Com allò de les sabates vermelles de cap d’Any!

Thera: —Organitzem una reunió veïnal per la setmana que  ve i en parlem…?

Amber: —Val, posaré una nota  a la bústia a tots dient dia i hora, sobretot als que no són aquí avui; a veure si s’apunten…

Commuter: —Bona idea! Molts són de vacances encara.

Abogada:—Ell no hauria de saber-ho, és clar...!

Paseante: —Ara mateix pujo a dir-li...

País Secret: —Et caparé si ho fas!

Paseante: —Ja serem dos: ell i jo!

MK: —I jo trucaré als que van deixar Blogville fa temps...Al millor, s’animen i tornen...Una festa és una festa!

Rateta: —No t’oblidis de la Violette! La trobem tant a faltar...

...—I el Clint, què, eh?

...—I la Cruella!

...—I la Deja Vie!

...—I la Metamorfosi!

...—I l’Atikus

...—I l’Ònix

...—I la Vida!

...—I l’Anna!

...—I la Rita!

...—I l’Euria!

...—I la Jo Mateixa!

...—I la Déja Vie!

...—I l’Alatrencada!

...—I el Pd40!

—I... Buf! N’hi ha tants i tantes!

(continuarà)

De la carpeta del veí (22): Conte d'estiu

Per la Zel, en homenatge, en el seu quart aniversari

Conte d'estiu 

 

­

…Dos, tres, quatre,…i cinc; xof!

—Ara tu.

…Un, dos i…; xof!

—T’he tornat a guanyar!

Sempre igual. No hi havia manera. Ella sempre ens guanyava. Tant era si ho fèiem a llençar còdols de platja sobre el mar per veure quants bots feien sobre la superfície plana, com a pescar crancs de riu o a pujar a la branca més alta dels alzinars que envoltaven el poble.

Era desperta, directa, àgil. Inquietant. Desimbolta. Inassolible.

—Jo, quan sigui gran vull ser com tu —li deia, acceptant la derrota.

—Jo no seré mai gran!

I mentre ho deia, prenia la bicicleta i arrencava a córrer, corriol avall; sense saber prémer els frens ni voler evitar els sots que trobava al seu pas. Impossible encalçar-la.

—Tonto l’últim!

I l’últim, solia ser jo.

Així eren els estius a l’Empordà. Temps de jocs, rialles i confidències.

Era una ànima solitària. No venia mai amb la colla, però sempre apareixia quan menys t’ho esperaves. Vivia tot l’any als afores, en un mas aïllat, prop el penya-segat, a tocar del far. Els seus pares n’eren els masovers. Tenia la pell colrada pel sol i la sal de mar dibuixada als llavis, molsuts; i un ulls infinits que semblaven abastar-ho tot. Els cabells curts li conferien un aire de masculinitat que no pretenia amagar. El primer dia que la vaig conèixer va venir a trobar-nos a l’espigó on érem tots el de la colla, buscant crancs, estels de mar i garoines. No cal dir que, pixapins com érem, ens espantàvem de les picossades i les punxades que rebíem en agafar-los.

—Us heu de ficar dins l’aigua si els voleu trobar. Us veuen venir d’una hora lluny!

Ella ja en duia un saquet ple i no va tenir cap neguit en repartir el botí amb nosaltres. No hi era mai, però sempre apareixia quan menys l’esperaves. La trobàvem als prats on jugàvem a pilota o enlairàvem estels; les nits de lluna plena quan fèiem fogueres a la platja i encadenàvem cançons a la guitarra; a les barraques els dies de festa major; les nits de ball populars a la plaça dels oms; voltant per la cabana que havíem aixecat amb fustes robades; al cementiri de cotxes on solíem amagar-nos per fumar els primers porros i beure els combinats; a sota el far on esperàvem sortir el sol... Sempre se’ns afegia sense demanar permís. Ella en feia cas omís de mirades receloses. Quan les nostra xerrameca l’avorria, senzillament s’alçava i se n’anava. Mai deixava que ningú s’hi apropés més del compte. Les noies de la colla no la podien sofrir. “Vols dir que va algun institut?”, “Jo crec que és òrfena”; “Has vist quins cabells que duu?”, “Mai l’he vista amb faldilles...”. En canvi, els nois, la desitjàvem en silenci.

Una nit, a les acaballes de l’estiu; quan els dies es fan pesarosos i alguns companys ja feien maletes, la vaig trobar ran del camí que duia al far. Havíem quedat que ens trobaríem allí amb tota la resta per fer els darrers glops de comiat de l’estiu davant els primers raigs de sol.

—Esperes algú?

—No. Però podries ser tu el motiu...

Vaig veure clarament que em prenia el pèl.

—Potser t’has perdut? —vaig fer, per seguir a la seva alçada.

—Sí. I no trobo el camí de ca l’àvia. M’ajudes a buscar-lo?

Per seguir el joc, vaig deixar la motocicleta recolzada en un garrofer i vam passejar pels marges dels camps de gira-sols, ja assecats, a punt de ser recollits. Un ruixat de capvespre havia deixat un cel encès d’estels sense lluna. I un garbí humit s’aixecava des de la costa, embolcallant la nit. De cop, un soroll de branquillons i un mussol va emprendre el vol davant nostre, sortit del no-res. Li havíem espantat la presa. De l’ensurt, se’m va agafar a l’espatlla amb les dues mans.

—Creia que no tenies por de res, tu.

—Tan sols de créixer...

Vam atansar-nos a la bassa que era a prop. Vaig encendre un cigarret i li vaig oferir una pipada. La nit era plàcida i la frescor intensa. Rauc de granotes i udols de tórtores al brancam dels oliverars... La vaig veure tremolar lleugerament.

—No tens fred?

—Vine, t’ensenyaré un secret.

Em va prendre de la mà i, davant meu, m’arrossegà a la barraca on era el motor de la bomba d’aigua que regava els camps, amb aspersors amagats per l’herbei. Era una construcció senzilla, de parets arrebossades, amb una porta de ferro i una finestra de fusta al cantó oposat. Va posar la mà sota una de les teules del sostre i en tragué una clau.

—I això?

—Sé on la guarda l’amo. A vegades he vingut a ajudar-lo amb el tractor.

Entràrem. Tot era fosc.

—I ara?

—Duus foc, oi?

Amb l’encenedor, va apropar-se a una lleixa a mitja alçada. Va saber trobar dues espelmes que van il·luminar l’estança. La maquinària de la bomba era en un racó i la resta de l’espai l’ocupaven eines de camp i bidons de gasoil. Caixes amb sacs, una lleixa amb estris de cuina i una màrfega a terra completaven l’escenari adust.

—Vaja..., aquí et deus amagar més d’un cop, oi? No hi deus amagar l’àvia?

No va respondre. Rere unes caixes va treure una ampolla de whisky. Va fer un glop sec i me la va passar.

—No dius que tenies fred? Té.

Vaig fer un glop llarg. Potser era el primer cop que estàvem sols; un tant a prop de l’altre. Vaig veure en els seus ulls un esguard que no vaig saber intuir. Ara que em fitxava, duia un vestit amb una faldilla florejada a mig genoll. Vaig voler veure en el seu somrís un desig obscur i antic.

—Vindràs al far? Hi anem tots a veure...

—Ho vols de veres...?

Va ser ella qui duia la iniciativa. Va prendre’m per la cintura i m’apropà el cos, amb la mà rere el clatell. Jo li treia un pam d’alçada i li veia aquells ulls melosos on m’hi hauria negat si m’ho demanava. Els seus llavis tenien un gust a herba humida i llúpol torrat. Em va fer ajupir i em va conduir la meva mà al seu pitram. Els tenia petits, però ferms. M’hi vaig abocar a cor què vols. Buscava amb ànsia el gafet que alliberava el pits del seu reclòs. Ella reia de la meva maldestresa i em deixava fer. A la fi, veient que no me’n sortia, em va ajudar a deslliurar-se els sostenidors. Jugava amb els seus mugrons erectes i li besava els pits, sense saber què més fer, tímid a iniciar noves recerques. La llum espurnejant de les espelmes tenyia el seus cabells d’un roig tornassolat. Em va empènyer enrere i em va fer estirar sobre una manta de tacte aspre i ressec que va treure d’una caixó. Em va llevar el jersei i em va abaixar els pantalons. Una erecció inajornable no amagava la combinació de nervis i indecisió. No m’importava.

—És el primer cop, oi?

—I tant que no, què et penses? —vaig respondre, ofès.

Em va tornar a empènyer enrere amb la mà al pit, i va llevar-se el vestit per damunt el cap. Va lliscar per sobre el meu cos; avall, fins empresonar-me el sexe amb els seus llavis molsuts. Jo em volia fondre. Sentia una humitat que espurnejava al baix ventre. El sexe se m’enduria i una pell de préssec m’encerclava el cos. Si seguia així no em podria contenir. La vaig empènyer cap als meus llavis i vaig deixar que s’acomodés sobre meu. Vaig entrar en una cavitat humida que no veia, però que encaixava ben endins. Vam cavalcar plegats, en una dansa on ella era el timoner i jo el grumet. Va acompanyar-me en el balanceig, amb un zel que demostrava una perícia llargament assajada. Les cames se’m van trencar de plaer i era com si la meitat del cos volgués enlairar-se amunt; presa d’aquella sensació d’ofec que em cremava per dins i per fora. En el punt àlgid, no vaig ni saber cridar. Ella ho va fer per mi. En obrir els ulls vaig trobar els seus que m’escrutaven i reien sols.

—Per què m’enganyes....?

—Perquè mai em vas ensenyar abans...

La vaig besar de nou. I vam deixar que la nit ens agombolés en un nou viatge. Però ara era jo el mariner intrèpid que sabia com desplegar el velam. Van passar les hores. Clarejava. Vam estar molta estona abraçats, muts, amb la manta cobrint-nos la nuesa; retuts de dibuixar-nos el cos amb els llavis i encendre mots malaltissos a cau d’orella.

—Demà passat tornaré a ciutat –vaig dir, a la fi.

—No et veure més, doncs?

—L’estiu vinent, potser.

—A mi també m’agradaria fugir lluny d’aquí. Algun dia. Aviat... Ben lluny.

­—Quan siguis gran?

—Jo no seré mai gran... Ja ho saps.

I en dir-m’ho, reia d’aquella manera que podia encabir—hi tota l’eternitat estant.

Però no hi hagueren més estius. Ni més hiverns.

Els anys van passar. Els paisatges van ser uns altres. Els companys, també. Anàvem creixent i la colla s’anà disgregant en parelles que s’alternaven, ara uns, ara uns altres. Algunes encara perviuen, fidels a la monotonia d’un pacte tàcit segellat amb càrrecs en despatxos oficials heretats de pares o sogres complaents  i juntes d’accionistes de firmes d’advocats. Amb alguns antics companys seguim trobant-nos en sopars informals, tancant locals d’oci d’amors furtius; sortint els caps de setmana en bicicleta o navegant en vaixells a ports avorrits, de tant atracar-los. Jo mateix vaig caure en un d’aquests dissorts fa temps. I em vaig alliberar fa ben poc. Sense ferides ni plors per ambdues parts. De petits, havíem après a ser ànimes civilitzades i no fer escarafalls en el dol. Ni en el propi.

Ara, avui, anys després, amb el pèl grisós, torno a visitar els paisatges de l’adolescència. Els canyissars del riu són ara un carrer urbanitzat de fanals mig fosos. La masia del penya-segat, un hotel de luxe tancat fora de temporada. La bassa, encegada sota un centre comercial on treballa mig poble. Els camps de gira-sols, un camp de golf que deuen regar altres aspersors a hores convingudes.

Ja no queda rastre de la cabanya on vaig ser home per primer cop.

He preguntat per ella al bar del poble, on he anat a fer un mos. Els billars i futbolins són ara un annex de taules rodones on s’apinyen noves fornades d’estiuejants anodins. Ja no hi ha cinema. I la plaça dels oms, on vam ballar abraçats una darrera nit, és avui un pàrquing encimentat, rebullit per un sol que hi cau a plom. Algú m’ha fet saber que ella és ara la mestra del poble. Una escola rural integrada on tira endavant una dotzena d’infants de diferents edats.

L’he anat trobar on suposava seria en aquella hora del capvespre: a la cala del far, gaudint del sol de mitja tarda. Hi havia mitja dotzena de nens corrent al seu voltant. Els ulls no mentien. Eren els seus. Dos bessons, de no més de cinc anys, se li enfilaven per les cames i els amanyagava el cap.

Vaig atansar-m’hi a poc a poc; com si en cada passa refés els anys que feia que no ens vèiem.

No havia perdut el seu somrís. Ni aquella pell colrada de nit foscant. Em veurem arribar, va incorporar el cos amb un gest dubitatiu, com incrèdul i sorprès... Al moment vaig recordar aquell foc als llavis i unes genives blanques que reien pertot. Encara duia la mitja melena, de pèls rebels.

—Has tornat...

Jo duia dues pedres a les mans. I una derrota rere meu.

En arribar a la seva alçada, vaig llençar una pedra al mar.

“Un, dos,...”; xof!

—Deixa’m a mi —i em va prendre l’altre còdol de la mà.

“Un, dos, tres, ...quatre,...; xof!”

—He perdut pràctica. Però t’he tornat a guanyar...

En aquell moment vaig pensar que aquell era un bon lloc on deixar-se arrelar. Ara mateix. Per sempre.

Jo, ja m’havia fet gran.

I ella, no havia fugit.

© elveidedalt, agost 2011

PS  

Gràcies, Zel, per deixar-me entrar al teu blog en el mes del teu aniversari. Un mica, has estat la culpable que encara tingui ganes de seguir escrivint. Saps, jo també d'aquí poc en faré cinc. Una eternitat! I cada cop em sento més gran... Una mica, t'imagino com la del conte. Espero que t'agradi.