De lectura (65): Les set aromes del món, de l'Alfred Bosch

Les plantes són com les dones (...)

Si tota la vida esperes la criatura perfecta,

et moriràs sense tastar-ne cap.” (p. 255)

Els que ens poden fer creure absurditats,

ens poden fer cometre atrocitats.

I en aquest terreny, la corona i el bàcul

s’enduen un lloc d’honor (p. 235)

Aquesta podria ser una novel·la històrica a l’ús. Però no l’és. Podria ser una novel·la de viatges. Però tampoc. Podria ser una novel·la d’amor. Menys encara. Perquè és, senzillament, una novel·la. I com a tal, té tots aquest ingredients. Explica una història narrada amb veus distintes; explica el viatge d’un personatge singular a la recerca del seu passat i del seu futur, i explica una pulsió constant per entendre un objectiu; tot per mantenir la tensió del lector. El gir final és la guinda del pastís.

Alfred Bosch ens fa viatjar a cavall del segle XVIII per les set aromes que antigament es deia que tenia el cafè. I ho fa magistralment al llarg d’un recorregut geogràfic que en porta per quatre continents i set regions ben dispars. I ho fa de la mà de Fèlix Dufoy, un jove, d’orelles punxegudes, cella partida i ulls ametllats, que va a al recerca del seu propi jo. Fill d’un predicador hugonot, que ha hagut de deixar la França nativa per les persecucions religioses que s’han endut la mare, tasta per primer cop una beguda que fa poc ha arribat a la capital britànica: el cafè que molts titllem com ”un xarop satànic”. Però l’olor d’aquest beuratge transforma el sentits d’aquest jove tímid i introvertit i l’empeny a fer un viatge iniciàtic a la recerca del millor cafè. I ho fa amb una particularitat: allà on el troba, no el tasta mai. Tan sols l’observa, l’ensuma, l’acarona, l’olora, ... embadaleix amb ell. És un viatge per enriquir el propi esperit.

Els personatges que anirà trobant Dufoy en el seu periple serviran perquè el lector entengui la seva personalitat. Uns personatges que sempre el bategen amb un nom diferent. Perquè diferent l’és als seus ulls. O potser és la relació amb Dufoy que confereix caràcter als seus replicants. Qui ho sap? Al Londres comercial, el pare de Fèlix li farà veure el cantó més sòrdid de la religió: “Buscar el paradís a la terra és cosa de necis” (p. 26), “El plaer mata l’ànima” (p. 49). A l’harem d’Istanbul, Hanna la grega parlarà del seu confessor estimat, Felis l’Effendi: “..quan a Felis, vaig saber que la riquesa del pelegrí solitari era el seu caminar, i que podien gaudir del seu pas, però no del seu destí” (p.80). A l’Aràbia feliç, el mercader Mustafà al Baqar patirà el dolor del rebuig físic i de l’oblit d’al Filis: “Del mal surt la clemencia, i qui no ha estat maltractat (..) no veu la dolcesa del perdó” (p. 96). A la convulsa Abissínia, la vella Magala, la tia del rei, prendrà Ato-Filas, com el fill predilecte que mai va tenir: “El cor es plany del que no ha vist. I sovint, també és plany del que no existeix” (p. 177). A les terres de Negreria, Tonjo, el jove pastor, fabulador de rondalles, del país de les guineus i les ganes, es farà home abans d’hora gràcies a ell: “Ell era fill del vent, un flamenc solitari” (p.180). A la França prerevolucionaria, el doctor Chirac, s’ofegarà en el seu propi cinisme “…el nom i el renom només donaven privilegis, i en canvi, l’exit només donava un munt de feina” (p.222). I finalment, a les plantacions brasileres de Pernambuco, els braços de l’esclava Rosa Fortaleza li faran coneixer el vertader sentit de l’amor: “Jo porto la boca mullada i per sempre marcada amb el seu bes” (p. 257)

Ja veieu. L’estructura de la novel.la té mèrit. Són episodis sense més lligam que la petjada de Fèlix a la recerca“..del bon saber, i el bon amor —va dir, gairabé va cantar— jo els voldria descobrir (p. 107). A la recerca del seu propi coneixement.

Cada capítol, un país. Cada narrador, una personatge diferent. Un per cada aroma distint del cafè: “Del vinagre de Londres, vaig passar a la menta d’Istanbul, luxosa i conspiradora: d’allà a la flor d’Aràbia, mística i amanerada, al mesc confós de les terres d’Abissínia, i a la pàtria de l’èter, la Negreria dels esperits. Llavors vaig sentir la fetor de la França més bruta i cínica, i ara sóc a aquí, envoltat per la càmfora dels tròpics.” (p. 279). Un pròleg i un epíleg d’un aventurar català enllacen la història pel davant i pel darrera. I ens quedem amb el regust d’una sorpresa final que, segur que per a molts, és inesperada i sorprenent. I dona la talla real a la història. A Bosch sempre li ha agradat jugar amb el lector; fer-lo còmplice dels seus atreviments. Ho va fer en 1714. Ho va fer en L’Avi. Ho va fer en Inquisitio (que ja vaig ressenyar) i sobretot, ho va fer en L’Atles furtiu, per mi, la seva millor obra.

Ja ho hem dit; una novel·la amb tots els ets i uts.

_______________

Si a sobre pots tenir el plaer de ser moderador de la seva lectura d’un fòrum una web de malalts de llibres; seguir-ne les valoracions i apreciacions dels lectors, rebre preguntes que trasllades a l’autor perquè les respongui, i acabar, al cap d’un mes, amb tots ells (lectors i autor) en una debat-tertúlia entorn una taula en cafè històric de la ciutat, és ja per flipar, no? Doncs això és el que hem fet amb aquest llibre. Estic esgotat. Però feliç. Ja ho diu Dufoy: “La felicitat no és una estació final, sinó una manera de viatjar” (p. 123)

I perquè després diguin que la lectura no obre portes ni fa amics. Amics... i veïns!

PS

Si voleu, podeu escoltar en un blog de culte, una entrevista que li van fer fa temps.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: