Premis a la millor entrada d'Opinalia.cat

Els d'Opinalia van organitzar la 1a edició dels Premis a la Millor Entrada. El veídedalt, que s'apunta a un bombardeig, hi participa amb dos escrits. Aquest (el 51), i aquest (el 52). Llegiu-los tots (n'hi ha 100 d'inscrits) i voteu els que més us plaguin. N'hi ha de molt bons!

Teniu fins el dia 13 de febrer!

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (47): La Nina Centpeus

Després del ninot aquell diabòlic (Chucky, es deia?), aquest engendru de cossos de nina amb un sol cap, emulant un centpeus repulsiu, li va a la saga. Es va quedar tranquil, el paio, que va decapitar la vintena de nines de la foto per fer aquest monstre! Espero que a ningú se li acudeixi de regalar-li a algun nebodet...

En fi, de pet a les vitrines del Museu!

La imatge li he manllevat, amb permís, a la Lady Griselda, en un post dedicat al seu Blocaire invisible d'enguany (el Centpeus, és clar!).

I recordeu. Als 50 objectes, enquesta veïnal!

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De veïns d'escala (16): Barrabàs Bonfill Arny, embaixador en excedència

La vida no va començar gaire endreçada per Barrabàs, considerat un psicòpata conspicu. La seva família, descendent directes de la noblesa reial,  el menyspreava de petit i el menystenia per la seva indecorosa mania d’aparèixer  espullat en tots els conclaves familiars; especialment el dia de Nadal a l’hora de recitar el poema a les postres. En canvi, a l’escola era un heroi: tots els companys l’insultaven i ens mofaven d’ell sense misericòrdia, mentre que els mestres el tenien per un cretí absolut i l’etzibaven calbots a tort i a dret. A poc a poc, va anar resolent aquest problema d’incomunicació i va sobreposar-se a força d’oferir gratuïtament favors sexuals en tots els idiomes —francès. grec, tailandès i birmà—, sense importar gènere, edat ni condició. Va aconseguir una merescuda reputació escolar que li va fer obtenir el títol de batxiller sense fotre mai un clau (a classe, s’entén).

Més tard, a la Facultat de Dret, on solia  estar més que assegut, en posició horitzontal o de genollons, es va aficionar a l’exhibicionisme. Primer ho feia tot sol davant el mirall dels lavabos, després, dins l’aula amb els companys de curs; seguidament, rere les prestatgeries de la biblioteca i finalment, als passadissos de la facultat a l’hora del canvi de torn de les dones de fer feines. Va aconseguir forjar al voltant seu un fama d’escalador incorruptible i va obtenir una gernació d’acòlits, tots de bona família com ell, amb qui va fundar, en llicenciar-se -i no sense dificultats,- l’ONG «Exhibicionistes sense fronteres». Ningú sap com, però aconseguia subvencions allí on a d’altres els eren negades. 

Mercès a la influencia familiar del seu cognom  (plena de bisbes, rectors, alcaldes, ministres, catedràtics i alts funcionaris) va convertir-se en ambaixador plenipotenciari als països del sud-est asiàtic. Va establir llaços comercials entre diverses comunitats de la secta Moon i penyes madridistes a BangKok. Actualment és assessor delegat de Recerca de Vies no Verbals de Comunicació amb la Joventut al Ministeris d’Afers Obscurs. L

La seva màxima: “Dejad que los limpios de espíritu se acerquen a mi”. Diu que busca company de pis entre el veïnat. Voluntaris/es?

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon

14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona

15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona

16. Barrabàs Bonfill. embaixador, setè segona

De la carpeta del veí (15): Tríptic II

A la Dushgel, 
que sempre demana que remeni papers oblidats...

Tríptic II

Camino dalt dels penya-segats. Horitzons blavíssims. Una maror d’escuma s’entafora a la butxaca. Deixo engrunes de pa sota les roques. El meu cos, un alçaprem que el bosc oculta.  Plouen retrets. I no és aigua el que em mulla. És aquesta lassitud de les hores incertes, desossades; nocturnes.

La teva és una silueta inassolible, misericordiosa i baldera. Ni en un pany de paret aconseguiria fixar-te. Sóc orfe del teu cos. Pigall sense corretja. És un fil de saliva el que m’uneix al teu sexe. Un rastre humit que els meus dits escruten. Ni el teu somrís més fi em retornarà el misteri de les cambres buides. Joc de claus sense porta de sortida.

Sé que si et miro el ulls se m’obre un oceà de neguits convulsos.  Alço la mà per resseguir el teu rostre i el fred d’una llàgrima m’acompanya el gest. Ens besem amb ànsia atàvica com es besen els que molt s’estimen; i molt han d’estimar-se encara. Ja ho va dir el poeta. I no seré jo qui ho contradigui.

Diga’m ara tan sols, si és aquest un darrer comiat o incert oblit.

Del Museu Blocaire del Disseny Friki (46): les cagallufes nadalenques

Tot i que ja han passat Nadal i Reis, és típic veure a la Fira de Reis que es posa a la Granvia barcelonina, paradetes amb articles de fireta; i entre aquests els coneguts cagallons que ens pot deixar anar el tió o bé els Reis per aquells que us ho mereixeu (com un que jo em sé) i que resulten ser de sucre, tot i que un servidor no ho he constatat mai perquè la veritat, no m'atrau gens de tastar-los. M'estimo més desar-los a la vitrina dels objectes del Museu Friki i santespasqües.

Una imatge cedida (ja fa temps) per l'Striper. Que per cert, fa un concurs de relats amb xocolata. Però no d'aquesta...

Nota: Per cert, quan arribem als 50 objectes museïtzats, faré una enquesta entre els veïns/nes per veure quin és el més friky de tots. 

Tots els anteriors objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki, els trobareu aquí

 

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De poesia: Metrònom Ferrater, el documental.

Des de l'enveja sana de saber que hi ha poetes que sí saben expressar en versos allò que altres assagem balderament;  us passo l'enllaç a un pàgina sobre un dels meus escriptors  preferits; Gabriel Ferrater

 

Rosa Novell recita Gabriel Ferrater from Enric Juste on Vimeo.

I l'enllaç al video que ressenya el documental que li han fet els de Metrònom Ferrater. Caldrà veure'l sencer. 

 

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De la carpeta del veí (14): Tríptic I

A una sirena errant, en el record amable

foto: Sebastià Torrens

(Tríptic 1 ) 

El nostre és un tracte tàcit, sense preàmbuls ni subterfugis. No hi ha cap regla. No hi ha dreceres.  Tinc una forma i en el paper em justifico. No puc servar el silenci quan el cel t’aclama. No puc seguir les traces si els marges són fondalades rostes. No puc divisar horitzons si les ombres t’acompanyen. És com sortir al llindar i desitjar que tu hi siguis; palplantada al replà de l’escala. Somiar un desig equívoc. Teseu al laberint, guiant el Minotaure. Sé que cap Ariadna vindrà a rescatar-nos.

La vida és un sentiment de culpa. I a voltes, una gran mentida. Un tobogan capgirat enlaire. Amb escales rostes. Una corda amb nusos, esfilagarsada. Un mirall translúcid. Una quimera amable. Una escletxa franca. Diré sols tres mots per descriure’t:  silent, errant, mudable. I que el silenci basteixi aquest bes que em llivanya l’ànima.  Vinyoli em divisa en cercles. I en ells em precipito.

Ara, guaita’m pel ulls. Escolta’m els mots més bells que cap nàufrag t’aclami. Serà el signe de la derrota. Un sentiment de culpa que m’embriaga l’ànima. M’ofego en els teus ulls i en l’escuma del teu rastre.

Sobre el teus pits llanço una àncora sense traça.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Diari d’un veí exiliat (2): L'arribada

Dia 2

08.30 h 

Estació de Colmenar Viejo

—Oiga, joven…usted no se apeaba en Colmenar?

—Com…? Què…? On estic? Cuando? Com? Por qué...? Oi, tant…! Colmenar…!

—Pues es esta ¡Como no espavile, se queda dentro...!

Collons! M’havia  quedat adormit  dempeus agafat a la barra del vagó i tenia el cap recolzat damunt un home tot vestit d’oficinista que també clapava com jo —roncava més ben dit— al meu costat. Em vaig adonar que en desprendre’m li deixava de record un fil de baba sobre la camisa que li queia corbata avall.

—Gracias, buen mozo!  —vaig arribar a dir mentre, a  cop de colzes, arribava fins la sortida i queia de rodolons a l’andana en el moment just que el tren tancava els portes i arrencava.

—Quina llauna de sardines! Pitjor que el Corte Ingles el primer dia de rebaixes.

Vaig alçar-me, em vaig espolsar la roba, vaig gratar-me el clatell i vaig fregar-me els ulls. Necessitava un cafè. A l’estació n’havia un. Vaig agafar la maleta i… la maleta! Hosti, tu! Me l’havia deixat al vagó amb les preses! I ara què, veí? Per sort duia la bossa amb el quid de supervivència urbà essencial: bloc de notes, mòbil, Manual del español urgente, raspall de dents, preservatius, la foto de Blogville i l’aneguet de goma.

Vaig cap el cap d’estació que s’estava burxant el nas amb la banderola vermella de donar sortida als trens.

—Escolti bon home...

—Como ize?

—[Ui, no recordava que estava a la Meseta]. Digo que me he oblidadu la maleta en el tren que ha partido raudo y velos hacia el confin de su destino. ¿Como puedo hacer para recollirla en algun lloc?

—¿Le pasa algo en la boca?

—Com? No...nada. Buenu. Tengo un queixal picado, pero nada grave. Gracias.

—Usted es catalán, ¿no?

—¡Ostras! ¡Y usted adivino! ¿Como lo ha sabut?

—No. Nada...; nada. ¿Su maleta, dice? Pues ya puede ir  ispidiendose  de ella.  

—¿Y eso...? No puede llamar al revisor y que eche un golpe de ojo?

—Con Tam-tam le llamo?

—Joder! Con el móbil.

—¿Qué móbil? Si aquí todos estamos tiesos… Como mucho, llamo al jefe de la próxima estación para que de aviso, a ver si hay suerte…

Li vaig deixar fer.

—Josémari! Que aquí tengo un individuo que se ha olvidado la maleta en el de las 8.30. Dile a Fulgencio que mire por ahí. –i adreçant-se a mi- ¿En que vagón iba?

—Ui, no sé. Hacia el medio. Siempre estoy en medio de todo, como los dijous —vaig fer per probar de fer el simpàtic. L’home em va mirar amb posat fastiguejat.

—Dice que en el tercero… Vale… Me llamas y me dices algo –i dirigint-se cap a mi de nou —Mire, déjeme un teléfono y ya le diremos algo.

Alguna cosa em deia que mai més veuria la maleta, però tot i així li vaig deixar el número del móvil i vaig sortir de l’estació. Em va agradar el que vaig veure:

Vaig mirar el mapa i em vaig adonar  que l’adreça on anava estava a l’altra punta de la ciutat. Vaig cridar un taxi. Tan de bo tingués aquí el meu taxi preferit!

—Buenas. A la calle Mosquillona, ocho.

—Payá vamos!

—Com?

—Que queda payá!

—Oiga! Una palla, diu? Que vol que em masturbi ara?

—Como ize?

[Veí, paciencia que no has començat les classes encara…, em vaig dir a mi mateix. Cal entrar amb decòrum i delicadeza amb población indígena]

—Digu, que si hay que hacerse una palla para que esto arranque?

—Vaya…, un graciosillo de buena mañana…! Siempre me tocan los más friquis, a mi. No te digo, Mariano.

—No. Me llamu vei, veí de dalt.

—Ya…Y yo Cleto, Ana-cleto. He dicho payá; nada de payas. Ni pajas. Pa-ra-a-llá-va-mos, ¿entiende?

—Ah, collons!  Haberlo dicho claro. Es que no domino muy bien su idioma, ¿sabe?

—¿No será catalán, usted?

—Coi, ¡otro adivino!

—No, taxista. Y a mucha honra.

—Pues vengo de Blogville, un barrio…

—¿Francés?

—No. Cosmopolita, más bien. Pero da igual de donde venga, lo importante es adónde voy.

—Encima un friqui filósofo,…lo que yo te diga Mariano… Pues payà vamos!

Em va deixar davant la porta. Durant el trajecte em vaig fer una idea d’on m’havien enviat. Una autèntica ciutat mitjana, amb força immigració. Edificis alts, grans avingudes,  carrers prou nets i ordenats, i amb un entorn que semblava prou atraient. Una serra, clapejada de blanc, enceclava el que semblava una extensa vall on es trobava la ciutat.

—Y esas montañas?

—La sierra de Guadarrama. Bonita, ¿eh?

—No és los Pirineos, pero da el pego. [Ostres! Començava a fer girs de forma autodidacta]

—Pues si está aquí un tiempo, visitela.

—Estaré un par de meses

—¿A si? Pues coincidirà con la fiesta de La Vaquilla.

—¿Qué dia?

—El 2 de febrero

—Pos sí, estaré aquí –vaig dir resignat.

Després de pagar vaig trucar el 3er 3a. Una veu rogallosa quasi em trenca els timpans a l’interfon sense deixar-me badar boca. «Joder, Fermín ya te has dejado el puto bocata otra vez!»

—Això,…esto… El señor Alvarado, es aquí?

—Y tu quien coño eres?

—El vei de dalt. Vengo de parte del Sr. Paseante, el de la ciudad de la niebla…

—¿El cabronazo aquel?  ¡Joder, con el pajarraco! Sube, sube…que te daré dos guantazos para que se los dediques al soplagaitas aquél…

No sé perquè però aquella dona em va caure simpática tot d’una.

(continuarà)

Diari d’un veí exiliat (1): La partença

Dia 1

Estació de Sants. Barcelona

21.30 h

—Buenes! Quisiera un billete para anar a Colemar Vieju

—Ya me puede hablar en catalán, ya; que desde que nos han traspasado a la Generalitat estamos obligadoss a entenderlo y àdhuc, a parlar-lo.

—Ah! Caram! Això de la Renfe catalana va de debò, doncs.  És que jo he de començar a practicar el castellà, sap. Vaig a fer un curset allí, precisament.

—Por trabajo? Digo... por feina? O va a pasearse?

—Per collons, més aviat. És llarg d’explicar... I no em parli de passejar... Doni’m un bitllet al lloc aquest. Perquè hi ha estació de tren allà, oi?

—Sí, hombre!  Això és a tocar de Madriz, como dicen allí! La capital! Se baja en Chamartín, donde le deja el Estrella y de allí, se coje un cercanias, y en media hora está en la ciudad.

—Doncs això. Un bitllet. Quant és?

—Anada i vuelta?

—Espero tornar,...si no em quedo en l’intent.

—La tornada la ha de hacer en quince dias, si no,…

—Crec que estaré més de quinze dies..., sí.

—Pues anada solamente. No irá a la cuartel, verdad?

—Hi ha un quartel?

—Sí. Cerca, yo juré bandera allí. En el 59! ... Lo digo perquè hacemos un descuento a los reclutas...Como que veo que me va con esta maleta de la postguerra…

—Ja veig que el traspàs també els ha despertat l’humor. En fi... Aquí té.

—Sale de aquí mitxa hora, que lo sepa.

—I quant dura el viatge?

—Nueve horas. Son 40 euros.

—Collons!

—Será en litera en un compartimento de seis plazas. Tiene sort. Solo hay otra litera ocupada. Buen viatge!

Pago i arrossego la maleta. Demano sis vegades l’andana del tren a Madrid i tots m’envien a l’AVE. Però jo no vaig en AVE, els dic. «¡Ah, va en el borreguero!», em diu un jove morè, d’accent cubà. «Pues es en el andén 25». L’últim. Ho suposava. Arrossego la maleta fins al lloc. La pujo amb bous i esquelles (com es dirà això en castellà?) dalt de la plataforma i busco el compartiment que em pertoca. Trobo una dona del servei, fumant com un carreter, amb la permanent caducada, que m’indica el vagó. Això és més estret que les voreres de Gràcia! A l’entrada, una altra dona, grassa com la polarda de Nadal de l’àvia, forceja amb el seu maletot que vol encabir sota una llitera. És impossible que hi càpiga. Com impossible és que ella càpiga en la llitera. Miro el número i és just damunt la meva. Ho suposava. «Joven, me puede ayudar a subir?». Deu estar de conya. Dos-cents quilos en canal per aquesta escala esmerlida?, penso. Ella, però fa l’intent i jo, per educació, empenyo des de darrera amb l’espatlla dreta i les mans als seus malucs, que s’enfosen sense tocar os. I a sobre, a mig alçar la cama, cau enrera, aixafant-me contra la paret i deixant-me sense respiració. «Uy, perdone! Que tope soy» I mentre ho dius, ja m'ha posat mà a la pebrotera. La realitat s’imposa. «Miri, li deixo la meva llitera. Jo ja dormiré a dalt.» «Muy amable joven, no parece catalán». Ostres, comencem bé! Comença a despullar-se allí mateix  i em pica l’ullet. «No le importa.¿verdad?». Pujo com un esperitat dalt la meva llitera i corro la cortina. Amb doble llaç.

El trajecte és un suplici. La morsa, a banda de no parar quieta i sacsejar tot el vagó ella sola, ronca a cor que vols (una altra frase per preguntar). I canta jotes dormida! No puc tancar l’ull i encenc el llum. Començo a llegir el llibre que duc a la bossa de mà: Manual del español urgente, editorial Cátedra. La meva bíblia durant dos mesos.

En arribar a l’estació, només mitja hora més tard del previst, deixo la dona forcejant i cridant per sortir de la llitera. «¡Joven, écheme una mano!» Veig venir dues hostesses amb un gat hidràulic. Les deixo fer. No vull rebre algun cop de michelin greixós a la cara.

Miro el paper que duc al damunt: “Família Alvarado Gonzalez, calle de la Mosquilona, 8; 3º 2ª. Colmenar Viejo. I un telèfon. Me’l  poso dins la caçadora. Arrossego la maleta. Busco la plataforma que em durà al meu destí. Fot un fred del cagar i encara és negra nit. I en canvi tot és a rebentar de gent. «Collons, aquí també es treballa», penso. He d’empènyer el cap per entrar dins el vagó. Sento la primera conversa del dia: «A ese niñato de Messi le cortaba yo los güebos por chulapas. ¡Mira que hacerle un hat trik al pobre Tenerife!”. Busco al diccionari de butxaca espanyol-polaco la paraula hat trik. No surt. Deu ser argot madrileny. 

Veig que això del castellà serà més difícil del que em pensava.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

El veí tanca la paradeta: d'aquí dos mesos torno.

 

Manda güebs! Mira que entre els 76 participants possibles per fer-me el regal del blocaire invisible, va i em toca Ell (negreta i vermell)! Quan llegia les poques pistes que deixava ja se m’anaven escalfant els baixos; fins que vaig veure que era cert.  L’Anna Tarambana em diu que són coses del destí. I alguna de vosaltres dirà que hi ha tongo. Que això está “amañado”. I és que ja ho diu la cançó: “Si naciste pá  martillo, del cielo te caen los clavos...”. I mira que a mi son uns  altres  els claus que m’agraden… En fi, què hi farem. “Els camins dels Senyor són inescrutables”, diría, si fos capellà (que no en sóc, i per això ja tenim al Mossèn). “Alea iacta est”, diria, si sabés llatí; que no en sé.  I si sabés de lletra -que tampoc en sé- m’aplicaria la frase aquella de Flaubert: “ No labra uno su destino, lo aguanta”. I quina creu, senyor, he de suportar jo!

Doncs ja ho sabeu. Si llegiu el regalet que m’han encolomat Ell (negreta i vermell), el meu amant d’un dia (crec que se li van posar els pèls de punta en llegir-ho) veureu que us hauré de deixar dos mesos.  Partiré cap a un país desconegut (vaig a mirar on para això de Colmenar Viejo; que deu ser lluny del cagar), tot solet i amb la meva circumstància (que deia el Gasset aquell; avui estic especialment pedant, ja veieu). Jo, que podria dir que mai he travessat l’Ebre (ni el Rubicon, com va fer Juli César abans d’entrar a Roma; veí para ja de donar al tabarra amb frases lapidàries), ni he sortit de Blogville, ni quasi del meu replà; va i resulta que he d’estar dos mesos fora per aprendre no sé quina llengua vernàcula que escriu aquell tanoca i demostrar-li d’una vegada que la domino (la llengua, no la vernàcula; que no sé qui és però sona que deu venir dels Carpats).

Va llest, el paio! Si es pensava que m’acolloniria i que declinaria el regal. Doncs no! El veidedalt (negreta) els té ben posats (un moment, que ho comprovo...; sí, encara els duc a puestu); i accepta el repte d’aquell que no sap ni que són les “is” llatines.  O sigui que agafo la maleta, la bufanda, el bloc de notes, el meu patito de goma i me’n vaig a conèixer les Espanyes.

No patiu. Aniré deixant post dels llocs  per on passi i la gent que conegui. De les farres, només explicaré els prolegòmens (que vol dir, introduccions; preliminars, vaja; no de les altres; què us pensàveu?). I d’aquí dos mesos ens trornarem a rrobar al replà; una mica més vells però una mica més savis. O com va dir un tal Bécquer, que crec que era un assidu de la tertúlia del cafè on anava el Paseante, allà pels 1860 (el noi ja té una edat):  “Cambiar de horizonte es provechoso a la salud y a la inteligencia”.

Àpali! Bon vent i barca nova!

PS

Veïns, us deixo la clau  sota l’estora de l’entrada. La casa és vostra; disposeu com vulgueu però em canvieu els llençols cada cop que els feu servir, eh?  Espero que la Rateta em miri la bústia i me la buidi de factures (no cal que les paguis, però si vols...); que la Violette no pateixi: li enviaré les meves sabates negres balladores a temps; que l’Helena segueixi fent fotos arreu: algun dia li encarregaré una  feineta; que la Joana pot entrar a fer xocolata desfeta a la cuina i convidar-vos a esmorzar tots els dissabtes el matí (i mentre, que vagi assajant el JocG de la Candela amb el Gatot); que la Núria Aupí em planti gira-sols al terrat; que  L’Avi pot entrar a agafar el whisky de malta si n’ha de menester; que la Rita pot pujar a regar les plantes cada setmana; que l’Arare no cal que li doni menjar al gat (senzillament perquè no tinc gat –i, a més, perquè crec que va coixa); que la Zel m’enviï en fascicles els passos de salsa que he d’assajar a la propera festa; que la Carme tindrà la meva aportació als Personatges itinerants (al millor seré jo mateix!); que el Robertinhos em pot planxar tota la roba que deixo a la post (els pantalons negres, del revés, recorda!) i que l’Striper, em sargeixi els mitjons foradats de pas; que l’Emily no aprofiti per fer-me assassinar  a traïció a la seva novel·la de culte Dash i Lilly  (que la veig a venir); que el Zinc no aprofiti per robar-me tots els discos de la Feliu que tinc a casa sense que ningú el vegi;  que en Té la Mà em pinti el menjador (no té una mà de més, doncs que la faci servir!); que la Déjà Vie em canviï les cortines per unes d’italianes; que la Silver agafi els llibres de poesia que vulgui de la biblioteca i que la Viuillegeix em torni tots els que em deu (que és molt llesta ella!); que la Khalina miri si hi ha bombetes foses (la dels raigs UVA també); que l’Albanta revisi sovint l’spa; i s'hi posi amb qui vulgui; que l’Alepsi aprofiti per instal·lar el seu despatx temporal, que la Cris pot fer servir la dutxa per treure’s la salabror de la mar; que la Xurri em buidi les papereres i aprofiti algun paperot per deixar-me alguna nota dedicada; que els Trio d’Asos poden muntar una timba de pòquer il.legal al terrat; que el Tibau em deixi un regal literari del seus encara que sigui fent tongo; que la Mercè em posi en ordre els llibres de comptes de la comunitat  i que l’Eli faci servir la boca per alguna més que per xerrar! I que el Fra Miquel us confessi a tots plegats (i a ell primer) quan munteu les juergues al terrat! I a tota la resta que no us cito és perquè se m'escapa el tren.  Ja ho sabeu que vos estim a tots igual; com diuen els d’Antònia Font.

PPS

Snif!

PPPS

Fins d’aquí dos mesos. Tanco la paradeta. Apaga y vámonos (veus, ja començo a practicar la llengua de Cervantes) Sigueu bons minyons i millors veïnes; que guapes ja sé que ho sou.

Les reclamacions de la meva partença: a ELL (caixa alta, negreta i vermell)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: