A la barana dels teus dits...
He seguit la proposta del Tibau i m'he llençat a fer un poema amb el vers que demanava.
Heus-lo ací:
Heus-lo ací:
VIATGE
El teu cos, una llar obliqua
de fonaments marítims.
Són tristos els records.
––La nit, ja saps, mai ens va ser amiga.
Tanco la porta i deso la clau sota l’estora.
M’enduc de casa ràfecs i cortines.
Les finestres que no ajusten,
i un trespol de margarides.
Només tornaré per deixar-hi
l’aiguamel dels records amables
i un test d’enyorança
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
5 comentaris:
Una preciositat, veí! De veritat que m'ha agradat molt.
Quina meravella...
molt maco i molt trist. Moltes gràcies
sí que és trist i maco!
Tot un gran poema Veí.
Felicitats.
És tan preciós que me l'aprendré de memòria per recordar-lo per sempre.
A canvi -per dir-ho d'alguna manera- et demanarè que quena ens tornem a veure m'expliquis la història que acompnaya aquests verss.
Al Jesús Ma , felicitats també per aconseguir treure tot això.
Publica un comentari a l'entrada