De veïns d'escala (19): Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit patri

Me’l trobo a l’ascensor. Sempre m’ha semblat un paio estirat, amb una veu ronca de bevedor. Sempre va impol·lutament vestit. Sé que té un negoci d’embotits a Osona i li conec un deix d’autosatisfacció en els gestos. Mentre l’esperem que arribi, li demano pel seu estrany cognom. M’explica que quan era un nadó, la seva mare, la senyora Creutzfeld-Jacob, filla d’una família ramadera d’origen anglès, no tenia les condicions necessàries per alletar-lo. Va ser aleshores quan l’avi, el senyor Segimon Castell de Matamoros, excoronel a la guerra del Marroc i representant de la setena generació d’una nissaga de tradició ancestral en l’elaboració de la molt nostrada llonganissa de Vic, veient que el nen no es desenvolupava adientment, li va entaforar una llonganissa fins la gola com si d’un sabre de general es tractés. Aquell acte iniciàtic origen d’una parla gutural, va esdevenir l’eix de la seva ocupació futura: fer entrar la llonganissa a tot déu, fins i tot allà on no la demanessin.

Mentre baixem, em diu que gràcies a les coneixences juvenils que va fer  a la Colla Sardanista «Pàtria, Llargs i Curts» guardava bones amistats que, ben situades en l’entorn del tripartit, el van introduir en la vida pública tot col·laborant en una Pla Interdepertamental per al Desenvolupament Sostenible al Magrib, convenis i subvencions incloses. Perspicaç i agraït de mena, va idear la seva personal contribució: difondre en terra àrab l’excels embotit fou la solució. L’home, però, no recordava un petit detall: als amics del sud del Mediterrani no els agradava la carn de porc. «M’era ben bé igual», em diu somrient mentre m’obre la porta.

Es veu que l’home no es va encongir. Ell pensava que la Marcha verde era com la Ruta del Bacalao, però per a grups ecologistes; que el Ramadán era una cançó de Rocky Sharpe and the Replays, i que les pasteres devien ser unes capsetes per guardar la pasta fullada. Per això no va dubtar en crear l’Institut per la Defensa de la Butifarra Culana Osonenca de la del qual és president, amb el benentès que si de la llonganissa havia viscut sempre a Masies de Voltregà sense passar mai gana, no seria menys en terra heretge. «Que no mengen porc? Doncs a entaforar-los llangonisses!», i mentre ho diu, m’ensenya la fotografia on practica la nova manera de donar l’esmorzar als seus treballadors de la fàbrica que té a Vic.

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresol quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon

14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona

15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona

16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 

17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera

18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 

19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer