L’Aran i el seu timbal
foto d'Albert Garcia, i publicada aquí amb el permís dels pares.
L’Aran
té un timbal. I un somrís que s’encomana. I uns ulls blaus, profunds i oceànics,
on t’hi enfonsaries sense recances. La infantesa és l’etapa ingènua de la vida
i voldríem perpetuar-la. Pel seu esguard glauc veurà com la vida avança, endurint-lo,
pas a pas. L’Aran té un timbal, que fa retronar ben fort, emulant aquell
timbaler del Bruc del que haurà sentit parlar sense saber ben bé ni on és el
Bruc ni què era la guerra del Francès. L’Aran és feliç amb el seu timbal. I per
ara, ja en té prou. Per ell, i per tots els timbalers com ell, voldríem un
futur més just i solidari; sense corruptes ni facinerosos. Sense polítics mentiders
ni jutges sense escrúpols. Ell no ho sap res de tot això encara. Ni ha de
saber-ho. Té tres anys escassos i no aixeca un metre i escaig de terra. La seva
fragilitat és la de tots nosaltres. Per ell el món és una festa on vol fer ressonar
el seu timbal. L’Aran és un infant i com a tal s’ha de comportar. La seva
felicitat ha de ser la nostra felicitat. Però el futur és ambigu i incert. L’Aran
no ho sap entendre encara, però intueix que l’entorn és fràgil. Massa fràgil.
Els seus repics de timbal ens recorden que vol seguir anant a una escola
pública, digne i de qualitat, amb més recursos i menys retallades. Se sent
segur amb la mestra perquè els mestres són la clau de volta del seu futur.
Però
això mira amb recel l’home de blau fosc que té al seu costat i que, impertorbable,
fa cas omís de les reivindicacions dels pares i dels adults que criden al seu
voltant, que xiulen, piquen cassoles i esgrimeixen pancartes i rètols que ell
encara no sap llegir. L’home de fosc també duu un casc com ell, però duu la
cara tapada. Per què serà? És un home sense rostre. L’Aran no se’n refia. I fa
bé. Però no té por. No té por perquè té uns pares que l’estimen, una mestra que
l’ensenya i uns amics amb qui jugar. I té el seu timbal. El seu timbal no
coneix la maldat, ni l’odi, ni la cobdícia, ni el menyspreu. Des dels seus tres
anys i el seu metre i escaig, el terra és encara massa a prop com per caure i
fer-se mal. El món es veu amable. I així hauria de ser per ell i per tots els timbalers. Ell no ho sap tampoc, però el
seu esguard, caçat en la instantània, és tot una metàfora del present que viu
el nostre país. Hi ha recels i temors. Alguns reclamem els drets i d’altres
—els homes sense rostre— els ignoren. I si no és amb violència, és amb la por.
Veig la foto i em recordo del nen ros d’aquella pel·lícula de l’Alain Tanner: “Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000”. L’Aran no és el Jonàs, és cert. L’Aran tindrà vint-i-cinc anys el 2034. L’Aran no serà tampoc com l’Òscar, el protagonista de la novel·la de “El tambor de llauna” de Günter Grass, que no va voler créixer més en fer els tres anys. Ni serà el timbaler del Bruc, perquè als seus vint-i-cinc anys no hi haurà —tant de bo!—estrangers a foragitar d’enlloc. Però aquell món ja no serà el nostre. Aleshores, els timbalers d’ara veuran el món des d’una altra alçada. I ja no seran tendres ni ingenus. Seran més forts. I s’hauran educat en una escola i un institut i potser, hauran iniciat estudis superiors o treballaran. O totes dues coses. Hauran viatjat i conegut món. I aleshores, l’Aran mirarà aquesta foto i recordarà el seu timbal. Potser aleshores no caldrà seguir sortint al carrer per reclamar el que ens pertany: els drets socials adquirits, el repartiment equitatiu de la riquesa, l’educació pública i gratuïta, la sanitat universal, els ajuts a la tercera edat i als discapacitats, la justícia social,...
Veig la foto i em recordo del nen ros d’aquella pel·lícula de l’Alain Tanner: “Jonas, qui aura 25 ans en l’an 2000”. L’Aran no és el Jonàs, és cert. L’Aran tindrà vint-i-cinc anys el 2034. L’Aran no serà tampoc com l’Òscar, el protagonista de la novel·la de “El tambor de llauna” de Günter Grass, que no va voler créixer més en fer els tres anys. Ni serà el timbaler del Bruc, perquè als seus vint-i-cinc anys no hi haurà —tant de bo!—estrangers a foragitar d’enlloc. Però aquell món ja no serà el nostre. Aleshores, els timbalers d’ara veuran el món des d’una altra alçada. I ja no seran tendres ni ingenus. Seran més forts. I s’hauran educat en una escola i un institut i potser, hauran iniciat estudis superiors o treballaran. O totes dues coses. Hauran viatjat i conegut món. I aleshores, l’Aran mirarà aquesta foto i recordarà el seu timbal. Potser aleshores no caldrà seguir sortint al carrer per reclamar el que ens pertany: els drets socials adquirits, el repartiment equitatiu de la riquesa, l’educació pública i gratuïta, la sanitat universal, els ajuts a la tercera edat i als discapacitats, la justícia social,...
És
bonic somiar com fan els nens als tres anys. Però és més necessari lluitar pel
que ens pertany. L’Aran té un timbal. Fem que els seus repics se sentin arreu.
És per ell, pels timbalers d’ara, que
no podem permetre que la ignomínia d’uns quants sigui la misèria futura de tots.
Ells
tenen la força de les pistoles.
Nosaltres,
la força de la raó.
I
l’Aran, un timbal.
Escrits
.jpg)
.jpg)
.bmp)
![Catablocs.net [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.net [la catosfera ara mateix]")
![[Valid Atom 1.0]](http://www.blogger.com/valid-atom.png "Validate my Atom 1.0 feed")
