El veidedalt a Què llegeixes? (2): Meme de llibres

Ja sabeu que segueixo el Que llegeixes? Per allí corre i s'escorre un meme que no he pogut deixar de fer. Tranquils que no el passo a ningú. Només és informació confidencial i reservada. Però si en voleu dir la vostra, ja sabeu...

El qüestionari memo-literari

Recomana’m un llibre: Atlas de geografia humana, d’Almudena Grandes. Literatura de dona i per a dones (un tema per a debatre, oi?). M'agrada aquesta dona i el llibre em va semblar excel.lent. Ja en vaig parlar fa temps.

El llibre que estàs llegint: Avaria, de Josep M. Fonalleras i Sangre en Atarazanas. Sempre vaig de dos en fos, jo. En llibres, vul dir... El primer ja diré aviat perquè el llegeixo.

L’últim llibre que has llegit: El Palau de la lluna, de Paul Auster. Ja ho sabeu si seguiu el "de lectura", oi?

El llibre que començaràs aviat: Memòries (1930-1980), de Jordi Pujol (perquè cal saber què pensa un paio que ens va governar vint anys; encara que jo no el vaig votar mai, eh?).

El llibre amb el títol més estrambòtic que has llegit: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, d'Stieg Larsson. (També he sucumbit). També: Platón y un ornitorrinco entran en un bar (però només l’he fullejat).
El llibre amb el millor inici: buf!... Tots els que enganxen de seguida. N’hi ha força. No diré El Quixot; però... què tal aquest: "Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem". De qui és? (qui ho endevini, tindrà premi)
El llibre que més vegades deus haver llegit: No rellegeixo els llibres. Mai. Sóc gasiu fins i tot en això. Però deu ser El petit príncep que he llegit, de petits, als meus dos fills.

El llibre favorit de la teva infància (o que ara recordis amb més afecte): Vint mil llegües de viatge submarí, de Jules Verne. I Robinson Crusoe, de Daniel Defoe. M'agrada la vida eremita; perquè negar-ho.
Recomana’m un llibre que no sigui ficció: M'agraden els llibres de viatges i les biografies novel.lades. Per dir un... Istambul, d’Orhan Pamuk. O Islàndia, de Xavier Moret.
El llibre que et va fer saltar les llàgrimes (de riure): Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza; Wilt, de Tom Sharpe i La conjura de los necios, de John Kennedy Toole; Pantaleón y las visitadoras, de Vargas Llosa,...El blog del Zincpiritione, val?

El llibre que et va fer saltar les llàgrimes (de tristesa): Joana, de Joan Margarit. Bé, és un dir: jo no ploro mai, ja sabeu. Però crec que no vaig aturar una llàgrima a temps...
El llibre que et va fer encongir-te de por: Un conte de Lovecraft; no recordo el títol (un d'uns homes peix?). Aquella nit vaig tenir malsons. Era jove, tendre i espantadís...Com ara, és clar!
El llibre que et va fer venir ganes de llençar-lo per la finestra: qualsevol de la Maria Pau Janer. Vigileu perquè us pot fer mal de debó... Si és el seu Planeta, pitjor que una amanita phalloides.
Recomana’m una col•lecció: Les Millors Obres de la Literatura Universal. Segle XX d'Edicions 62 (fa patoxa tenir-la) i Els llibre del Mall, de l’Ed. El Mall (vaig descobrir la poesia amb ella).
Un llibre que t’agradaria haver escrit: Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Pablo Neruda (collons! si me'l sabia de memòria abans que en vingués a vistar el tiet Alzheimer; a les xiquetes que no sabien de poesia els endosava un vers i tan panxo!; Seda d’Alessandro Baricco (una manera peculair d'escriure), i L’amor boig, de Pere Rovira. Ja ho o vaig dir un dia.
Un llibre que vas abandonar (sense acabar): Els acabo tots. Sóc així de gamarús. I tanoca. Però reconec que l'Ulysses, de James Joyce, que vaig començar, el vaig deixar un dia i encara està allí mirant-me quan passo (això m'ha quedat pedant..., val, ho reconec).

Un llibre que agrada, i molt, a tothom, però a tu no: els de Murakami. Val, estan bé...però no m' enganxen (serà qeu als japos els tinc una certa tírria?)
Un llibre perfecte: Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez i Camí de sirga, de Jesús Moncada. I si algú m'ho discuteix; que pugi a dalt ara mateix i ens les tindrem!
Un llibre que et van obligar a llegir i vas acabar odiant: Odiar, cap. Ni als progfes odiava. De carallot que era! Però deixar-me indiferent, bastants. Per dir-ne un: Nada, de Carme Laforet; mai un títol més ben trobat per un llibre.

Un llibre que et van obligar a llegir i et va agradar molt: Tiempo de silencio, de Luis-Martín Santos. Als meus 16 anyets i vaig flipar de l'hòstia.

Recomana’m un còmic/novel•la gràfica: No llegeixo còmics; però L’Àsterix i el Tintin, els tenia tots.

Un/a autor/a que vulguis reivindicar: Miquel de Palol; perquè em sembla un pencaire i un paio que em sobrepassa. L'Eduard Márquez, també.

Un/a autor/a inesgotable per a tu: Mario Benedetti. Un valor segur que no falla mai. També per enamorar a noietes desemparades en tardes plujoses tardorenques. Alguna vol que li reciti res?
Un/a autor/a que mai decep: Jaume Cabré i Carme Riera. De casa nostra. De fora...i vius? L'Allende.
Un/a autor/a que no pots veure ni per la televisió: el dúo sacapuntas: Fernando Savater i Sánchez Dragó i, com no; per fer el trio mariachi, la Pau Janer (que m'haurà fet, la pobra, direu...)
Recomana’m una biografia/autobiografia: Memòries (1908-2005), de Moisès Broggi. O El eco de los pasos, de Joan Oliver
La sèrie de llibres que més va enganxar: Clásicos Juveniles, editorial Bruguera; Alfred Hitchcock y Los tres secretos i Los Hollister (perquè un ja té una edat...).

La sèrie que va perdre interès: no sabria dir-ne...De la tele? El coche fantástico. Ah! Parlavem de llibres...Doncs,...
La sèrie completa que tens exposada amb orgull: no en tinc cap completa; però molts dels Llibres de l’Escorpí, de El Cangur i de La cua de palla; les dues d’Ed. 62

I àpali; a segui llegint.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Tres en un: del Museu del Disseny Friki (28), Dia de los Enamorados i Regal Blocaire

"Hoy te quiero Más que hoy pero Menos que mañana". Això és el que -diuen- toca dir avui al vostre enamorat o enamorada. Som 14 de febrer, no? Segons els cànons establerts pel Corte Inglés i els seguidors de Sant Valentí, avui és el Dia dels enamorats. Jo, que sóc agnòstic de mena i estic en estat de permanent de pasotisme; prefereixo dir-ho els dissabtes a la nit, a cau d'orella, quan vaig net i polit...

La frase s'ha de dir en castellà, que sino sembla poc seriós. "Més que ahir però menys que demà". Això ho podríem dir en molts camps del nostre dia a dia: en com ens collaran els bancs; en com ens la fotaran els polítics; en els "morts" que em deixaran damunt la taula els companys de feina; en la de plats que m'esperaran a la pica; en els veïns i veïnes que voldria tenir al replà ...

I vés per on que tinc una veïna enamorada! Buf! M'ha costat dos anys però ho he aconseguit! ;-) I vés per on, que em deixa com a regalet en un dia tan senyalat una medalleta que és friki del cagar, però que la llueixo orgullós pel replà de l'escala, per enveja i revenja dels veïns (mascles). Ara que no hi ha el Paseante donant la tabarra, és fàcil...

I és clar, com que és un premi-meme d'aquells em toca passar-li a algú...; que jo sóc obert de mires i cal ser proselitista. Vaja problemón, Arare! (ja saps que tu ets de les veïnes primerenques i això té un marchamo de qualité que ningú te'l treu. (UN PETONÂS DEL GROSSOS; AMB LLENGUA i RESOPÓ). Que les veïne són molt geloses i despré no em donaran ni el bon dia! Però com que sabeu que TOTES us el mereixeu, escullo a la darrera veïna que ha vingut al replà; com a regal de Benvinguda. I que ella el passi amunt i avall de Blogville.

Àpali! I que el meme corri...i s'escorri.

PS I el vídeo no té desperdici...Ens recorda aquell famós anunci dels que veiem a la TV als 70's...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (57): El Palau de la Lluna, de Paul Auster

«L’interior i l’exterior no es poden malmetre sense malmetre la realitat» (p. 42)

«Les nostres vides estan determinades per un munt de contingències (...)

i cada dia lluitem contra aquetes eventualitats per mantenir

el nostre equilibri» (p. 117 )

Trist.

Marco Stanley Fogg és orfe. La seva mare mor quan ell té 11 anys. Del seu pare no en sap res. De jove viurà amb el seu oncle Víctor, que també morirà quan ell faci 20 anys. Li deixa en herència un clarinet i més d’un miler de llibres guardats en caixes que anirà revenent per poder subsistir. La seva és una vida de llop solitari, d’anarquista urbà. «Buscava els avantatges ocults que comportava cada privació, i un cop aprenia a viure sense una determinada cosa, me la treia del cap per sempre». (p. 45) Viu en caiguda lliure en un pis des d’on veu el rètol d’un bar “El Palau de la Lluna”. Una lluna que l’acompanyarà al llarg dels anys. Quan està a punt de sucumbir, un fet casual el fa renéixer puntualment. Coneix la Kitty («només calia que ens miréssim per excitar-nos», p. 137), que acabarà perdent per esdevenir un ermità, un ludita. «Jo era la prova palpable que el sistema era un fracàs, que la vanitosa i sobredimensionada terra de l’abundància finalment s’esquerdava pertot arreu.» (p. 92). A punt de morir, és rescatat per la Kitty i un amic. És la seva segona oportunitat.

Voldrà recomençar de bell nou i ho fa fent d’acompanyant d’un vell cec, el Tomas Effing, un minusvàlid de 86 anys, malcarat i egocèntric; antic pintor que es va voler exiliar del món ja de jove. És la força del destí el que els farà coincidir? És la casualitat el que portarà a confessar-se mútuament? I en els fils que s’obren amb la relació amb Effing, Marco trobarà les respostes que buscava, l’enigma que sempre l’ha corprès: qui és?; d’on ve? on va?: «Es pot viure sense una teulada al cap, però no es pot viure sense trobar un equilibri entre l’interior i l’exterior» (p.87)

Un noi sense passat, ni futur; s’enfronta a un present que, ai làs!, li acabarà donant tot allò que no tenia, a un preu molt alt. «Un cop entres en contacte amb el futur, no hi ha marxa enrera» (p. 208). Coneixerà en Barber, el fill oblidat d’Effing. Un revelació el posarà davant un gran descobriment. I davant una nova i darrera fatalitat. «Sempre van ser al lloc oportú quan no tocava, i al lloc on no tocava al moment oportú» (p. 338)

En totes les obres que he llegit d’Auster, res és casual. Totes les accions tenen un perquè que els protagonistes –ni el lector– no controlen i que els acaba duent a un camí imprevisible; però plenament plausible. Auster té un mèrit encomiable: treu partit d’una escriptura feta en cercles concèntrics; va sobreposant capes sobre una història que es van unint per fins vasos comunicants que després anirà desvestint per fer avançar la història. La sort o la dissort són camins paral·lels que es creuen sense solució de continuïtat. Tota novel·la d’Auster és un viatge en lluita permanent contra la soledat. La desesperació de la soledat urbana. «Si no estàs preparat per tot, no estàs preparat per res» (p. 286)

El Palau e la Lluna és una història plena de lirisme, on tres homes desarrrelats, de tres generacions distants –des de finals del XIX a mitjans del XX– confluiran en una mateix escenari i en una mateixa tragèdia compartida.

Llegiu-la i guadiu-ne.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Del Museu del Disseny Friki (27): La banyera motera

Pels que tenen pressa per sortir de casa al matí, i no han pogut acabar amb les seves obligacions higièniques, s'ha inventat aquest engendro de la mecànica: la banyera-motera... Ens la fa arribar en Roi Marphille, que deu haver viatjat en aquest país de l'est eurpoeu on la gent aprofita qualsevol excusa per exhibir-se. De pet a la galeria del Museu Friki!

L'únic problema és que un no pot fregar-se l'espatlla mentre dóna el gas... Per això proposo que haurien de ser de dues places...i representar aquell conte de l'Arare del Calentsi contents...

Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

1. El gosset plomall (del Veí de Dalt)

2. La maleta sonora (de Té la Mà Maria)

3. La discoteca amb rodes (de Roy Marphille)

4. La bici "empalada" (o que "em pedala?") (de Roy Marphille)

5. El rentamans enculat (de Zel)

6. El senglar sintètic (pel Veí de Dalt)

7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8.Les mans dorades (de l'Arare)
9.Les teles-filmines (de Viatger)

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)

11. La tele-aixella (de Roy Marphille)

12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)

13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)
20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)
21. L'USB follador, del Bixo
22. La samarreta felina, de Kapitana64
23. El cagalló retratat, de Lucrècia de Borja
24. L'astronauta muntanyenc, del Viatger
25. El mòbil nicotinat, de Xarel_10
26. El cendrer pulmonar, de Patrinsky

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De literatures creuades...

Entre els blogs "literaris" de participació col.lectiva on solc deixar-hi petjada hi ha dos que us convio a visitar: els Personatges itinerants, de la Carme Rosanas. I En què quedem?, de la Xurri; dues propostes en el més pur estil web 2.0.; com les nostres Històries veïnals i el cadàver exquisit. Per cert; ja tenim set HV al sac (veig que deixeu pocs comentaris,...) i al cadàver li falten deu esglaons per esdevenir poema.

Vinga, una darrera empenta!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

"L'intermedio" de Wyoming de la Sexta vs. "Más se perdió en Cuba", d'Intereconomia

No ho havia vist. I no té desperdici. Si teniu 10 mintus, mireu-vos els vídeos.

Us poso el procés a l'inrevés, en tres vídeos: des del final al principi. Ni sabia que existís el canal Interconomia, ni el programa "Más se perdió en Cuba" (que podriem titllar de programa d'humor sino fos perquè ells es deun creure que són periodistes de veritat: si mai voleu vomitar; és un remei infalible). A vegades penso si en l'evolució natural de l'espècie humana hi ha un esgaló perdut des de l'home de Cromanyó que l'entronca directament amb els seguidors de la COPE, del PP i de l'amic Losantos.

Parodia sobre la mesquinesa; burla intel.ligent sobre la fal.làcia ; 250.000 visites al Youtube en un dia; ressó als mitjans de comunicació"seriosos"; en fi... chapeau pel Wyoming i els seus guionistes. Jo, de gran, vull ser com ells.








I, per acabar, la rèplica que dona el tal Javier des del seu programa escombraria per justificar la seva ficada de pota. Pilotes fora i fugida endavant. Patètic.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De passeig...

Un cop, fa temps, vaig escriure això sobre un carallot..

"" Hòstia puta! (perdó)Així voldria escriure jo quan sigui gran. Us ho juro. És increïble com va perfilant una història rera una altra. “Hilvanando” (com diria en el seu castellà precís) situacions i personatges en els post més ben travats de la xarxa. No sé si els àngels escriuen; però si ho fan, aquest caminador solitari deu ser el seu referent; l’home ens transporta sovint, més enllà del seu món (el Turó Park). Excel•leix per la seva gran tendresa, exquisidesa en el tracte i, a voltes, una tristesa i una melangia en els desenllaços ben portades. M’encantaria varegejar més d’un vespre pel seu parc al seu costat; quan, acabat de ploure, l’herba té aquella olor característica que li desperta els sentits i reviure, junts, planes de la història viscuda; literàriament. Feu-ho si podeu vosaltres; no us decebrà gens."

Segurament l’escrit va ser producte d’un excés d’alcohol i barbitúrics, en alguna nit d’insomi i soledat veïnal. Si no, no m'explico com em vaig equivocar tant. Jo era un noi tímid i vergonyós en això de la catosfera, i el seguia d’amagatotis. Si tothom que el comentava eren ties! "Veí, vaig pensar: aquest paio és un fora serie", em deia... Et fas amic seu i sucaràs cada nit... Amb el posat de pocapena que fa, deu ser el rei del mambo. Encara espero qeu em convidi a cafè...

Després vindria la provocació directa: el carallot es va autoproclamar entrenador d’un nonat Harén Futbol Club; això si: amb elements de primer ordre del regne blogosfèric (cal dir que el bon gust no se li pot negar al noi; digueu-li tonto). El meu ego veïnal —ell diria “enveja malsana, viperina i egòlatra”— em va dur a contrareplicar amb una altre equip de Champion League a qui vaig tenir el gust d’entrenar un parell de cops. Li deuria agafar canguelis al xicot, perquè mai es van presentar a cap cita futbolera. Tot i que em consta que el paio es desvivia per fer un entrenament mínimament seriós. Però si no deu saber què és un fora de joc! Cap entreno era com els nostres..., però. Sense resultats, és clar.

Un dia el vaig anar a espiar-lo. D'esquitllentes. I mira per on, va aconseguir el que poca gent ha aconseguit fins ara: que canviés d’idioma al blog.

En fi, que ara després de fer-li un seguiment quasi religiós (serà que m’agraden les deixuplines?), va el paio i es despenja dient-nos que se’n va, com un Almendro caducat; així, com qui no vol la cosa. I el motiu: fote’t a riure! Amb una fotesa de les seves com excusa...No sé que del vent i d’un pelicà! (Serà que ens ha deixat un autoretrat i no ho sabíem?).

I vés per on, qui ho havia de dir!, m’ha deixat ben fotut. Em sembla que fins i tot m’ha caigut una llagrimeta... I això que, com els homes durs, no ploro mai, jo.

Perquè jo em demano... amb qui collons em ficaré ara? En tot replà sempre hi ha els dos veïns carallots que estan a la grenya. I el Paseante (que em sembla que mai havia pagat el rebut de la llum de la comunitat, per cert) era un carallot de nivell...; diglòssic, d’acord; però de nivell.

I com a sana venjança, va el paio, i ens (us) deixa un meme dedicat. De doble fil i doble arma. Amb trampa i alevosia. La nocturnitat se li suposa. Perquè jo al llit, que sàpiga, només hi vaig a les nits...i a dormir. Un meme que ara per ara he vist respondre només a la Xurri (olé, els teus ovaris!).

Deia el carallot:

"I com això m'està quedant un rotllo de "pa sucat amb oli" (que diria aquell) us proposo un meme per acabar. És una ximplesa (és el que tenim els ximples) i que no cal que feu si no us ve de gust. Però igual teniu un tema per escriure.

Us proposo que escriviu com ens imagineu al Veí de Dalt i a mi en un llit de matrimoni un dissabte a la nit S'HA TONAT MÉS BOIG DEL QUE EM PENSAVA!!! (la crida és meva, sic)

(Juguem a escacs? Seguim " Escenas de matrimonio" a la tele? Analitzem la importància del joc de banda al futbol modern? Portem mitjons? Ell amb samarreta imperi i jo amb rul·los? Ens diem "tontet" a cau d'orella? Llegim a Dostoievski en silenci? El Veí em parla de les seves veïnes que només existeixen en la seva imaginació? Som com Epi i Blas?...

Fins a sempre."

I és queda tan panxo, el tio...! Quins sants collons! Com si anar-se’n així, a la francesa, amb una ventada d'excusa, sense funeral ni re, fos de rebut! I deixant desconsolades un fotimé de paseantas...

No sé, no sé... per mi que va de farol...

Paseante, va home! No siguis així, coi! Perde’t una estoneta pel teu turonet de pa sucat amb oli (com dic jo); si vols, però torna algun dia, carallot! O almenys, un cop al mes, com la regla!

Et prometo que no et trepitjaré més quan ballem junts! I que vestiré de Moshino quan desfili amb tu...

PS No sé si cal dir-ho; però pels no avesats a les nostres diatribes veínals; que sapigueu que aquest deu ser un dels posts que més m'ha dolgut d'escriure des que sóc al replà. L'humor sempre és un bon antídot per a tot els mals. (Ho dic perquè el noi és curtet i si no, no ho entrendria... Snif!).

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

El veidedalt a Què llegeixes? (1)

Ja sabeu que el veidedalt li falta poc per apuntar-se a un bombarderu.. Per això des de fa temps que participo en el Què llegeixes?, una iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes que promou la lectura i el debat entre lletraferits del país, i altra gent de malviure, amb poca feina i ganes de fer-la petar.

S'hi poden deixar comentaris i ressenyes de llibres, apuntar-se a fórums d'opinió, participar en concursos, i un llarg etcètera. Jo he fet un petit grup quellegista que ens dediquem mensualment a resoldre "La superpregunta del mes".

I aquest mes, oh honor!, m'ha tocat a mi plantejar el repte que està penjat al seu web. Els mantenidors van convidant a fer-ho a diferents quellegistes, i entre ells, m'ha tocat a mi fer-ho al febrer. La mecànica és fàcil: es planteja un repte literari i es donen quatre setmanes per resoldre'l. Cada setmana es posa un pista fins la resolució final. Qui la sap abans ho diu i guanya uns punts que es van acumulant i se'n fa un rànquing global. El meu grupet està en la pole position. És que som bons del cagar!

Us convido a que us apunteu al web i aneu ampliant la colla de quellegistes

Aquí el meu repte:

Som al segle XIV, damunt un illot d’una ciutat mediterrània que encara no té port. El nom d’aquest illot seria recordat en el títol d’un llibre d’un conegut escriptor que va intitular un dels contes que hi apareix amb el nom d’una beguda d’alta graduació.

En aquest conte hi apareix el nom d’un pintor, amic de bohemis i literats, hàbil i singular retratista. Un dels seus amics contertulians va aventurar la seva mort en un curiós article aparegut a una revista de curta existència, editada a cavall de dos segles.

Onze anys després de desaparèixer aquesta revista va néixer a la ciutat —que ara ja tenia port— un poeta, traductor de l’alemany, amant del simbolisme. El títol d’un dels seus poemaris recorda un obra cabdal de la literatura en català.

Com es diu l’autor “literari” d’aquesta darrera obra, feta per encàrrec?

Us hi atreviu? Ep! Que si sabeu la solució, no me la digueu aquí, eh? Que donarieu avantatge al qui no la sap... M'ho dieu per emiliu i us dic si l'heu encertada o no. Durant un mes, faré la competència (amical) al Jesús M. Tibau!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Del Museu del Disseny Friki (26): El cendrer pulmonar

Fumar perjudica seriament la salut, diuen. Que pot produir càncer, diuen. Que mata, en definitva. Jo no fumo (cigarrets), i per tant, sé que tindré una llarga i fructífera existència. Per això, el missatge subliminal dels pulmons dibuixats al cendrer no em fa ni fum, ni fam. Però sé que pels fumadors nicoaddictes com vosaltres, té una mala hòstia...

Aquesta joia del disseny friki me l'envia en Patrinsky, que fa poc temps ha obert el seu blog. Benvingut al club!

Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

1. El gosset plomall (del Veí de Dalt)

2. La maleta sonora (de Té la Mà Maria)

3. La discoteca amb rodes (de Roy Marphille)

4. La bici "empalada" (o que "em pedala?") (de Roy Marphille)

5. El rentamans enculat (de Zel)

6. El senglar sintètic (pel Veí de Dalt)

7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8.Les mans dorades (de l'Arare)
9.Les teles-filmines (de Viatger)

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)

11. La tele-aixella (de Roy Marphille)

12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)

13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)
20. La parelleta porcelanosa (d'Abogada en Barcelona)
21. L'USB follador, del Bixo
22. La samarreta felina, de Kapitana64
23. El cagalló retratat, de Lucrècia de Borja
24. L'astronauta muntanyenc, del Viatger
25. El mòbil nicotinat, de Xarel_10
26. El cendrer pulmonar, de Patrinsky

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De veïns de l'escala (3): Pròsper Cesid, espia en hores baixes

Foto: M. González

En Pròsper Cesid Guerra ja va tenir una infantesa ben alterada. La seva vocació principal des de petit era entrar quan abans millor al cos —no al de la veïna del segon primera, com volíem fer tots els veïns (homes) de l’escala—; sino al benemèrit cos de de la Guadia Civil!

Però en el momento decisiu de la penetració, de l’entrada, vull dir, va ser rebutjar per un estigma congènit intolerable al Cuerpo: sabia llegir! I escriure! Desmoralitzat i revoltat, va decidir aprendre encara més de la vida dissoluta. Va ser admès en una acadèmia nocturna del carrer de Robadors, al Raval barceloní, on va encaminar els seus passos cap el que seria la seva principal ocupació futures: l’estudi teòric i pràctic de les llengües. De totes.

Pròsper domina avui dia la perfecció el francès, el birmà, el tailandès, el grec i, amb alguna dificultat, el búlgar. Amb visa i a domicili. Darrerament, a empès la dialèctica del cubà,

Amb el títol sota el braç va entrar a treballar en una companyia d’espies afeccionats al servei del govern, fundada per un cosí llunya per via paterna i el van destinar a la secció d’Afers Internacionals, atesos els seus coneixements idiomàtics. La fallida d’aquesta empresa a finals dels noranta, va fer que es quedés a l’atur. A l’INEM el van col·locar de mecànic, on està sempre amb l’eina a punt d’arreglar qualsevol problema dels baixos. Dels baixos fons. O dels femenins. "O dels que calgui", em diu; mentre m'arregla els baixos de l'automòbil.

>

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter.
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia en hores baixes, segon segona

Si vols enviar-me el teu perfil, ja saps...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: