De Calents i contents (9): Entrevista de feina, de l'Skorbuto eròtic

El nom del blocaire d’aquesta setmana, Skorbuto eròtic ho diu tot. Ell sí que ho té clar. El seu és un blog calent, calent... Això de l’escorbut és tenir falta de vitamina C, oi? Però em sembla que al noi li sobren de vitamines. I imaginació. Com en aquest relat on buscava feina per treballar i en va trobar d’una altra mena "de feina". El seu és un blog explícitament sexual. No s'hi dona res més. I no és apte per a menors ni ments estretes. Ja ens avisa que si la vostra visió del sexe està limitada a relacions home-dona i considereu qualsevol altra variant una degeneració no hi entreu. Sempre són relats amb un llenguatge directe, crus, sense gaire concessions al lirisme. Es defineix com a un somiador, de vegades beneit, intel·ligent, imaginatiu, i amb ulleres des dels 10 anys perquè no li queda més remei. Així deu veure les coses més d'aprop.

Si per a vosaltres el sexe és lliure i usfa lliures, sereu benvinguts al seu blog.

El trobareu aquí

Les anteriors intervencions dels veïns

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt
2. "Papers cubans", de la Joana Torres
3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope
4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)
5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits
6. "Mandra", de Llum de dona
7. "Cita a cegues", de Trina Milán
8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

(en premsa)
10. Rashia , de Rebeca
11. Bassals, de Clint

I tu, a què esperes a enviar-me el teu relat?

Aquí, l'audio

Aquí, el text

Entrevista de feina

Feia tanta calor! La suor lliscava per la meva cara i amarava la meva roba, estava tan moll que començava a pensar que l'entrevista de feina s'aniria en orris així entrés.

Va sortir un home, amb el cap cot, del fons del despatx va sorgir una veu. «El següent». Era una veu de dona, ferma, dura però a l'hora suau. Amb prou feines havia entrat em va indicar que m'assegués. «No pateixi per la suor, sóc conscient que tenint l'aire condicionat espatllat i amb el sol que fa, anem tots xops».

Allò em va tranquil·litzar una mica, potser massa, perquè, tan bon punt vaig seure em vaig adonar que tenia descordada la camisa fins al punt que se li podia veure un pit pràcticament sencer. En una altra situació m'hauria aflorat un somriure malèvol i desprès li ho hauria dit de la manera més educada possible.

Però estava en una entrevista de feina, què havia de fer? En principi hauria de dir-ho, però tant podia anar al meu favor com en contra meu si es sentia avergonyida. Per acabar-ho d'adobar la taula era de vidre i deixava veure unes cames llargues i sedoses, unes cuixes plenes i un triangle fosc al fons de la faldilla.

Em vaig adonar que se m'havia posat dura com un pal. A qui collons se li acut d'anar amb pantalons blancs a una entrevista? Tan sols a mi! Crec que al posar la carpeta a sobre les meves cames vaig fer més soroll del que calia doncs ella va fer una ullada ràpida i se li va dibuixar un somriure.

Decidit a jugar-me-la li vaig dir:

– Es possible que tingui un problema amb la camisa.

- Quin problema te?

- No, disculpi, jo no, vostè, potser la te massa descordada.

- Li molesta?

Aquell diàleg m'estava posant encara més neguitós

– No pas, si a vostè no li preocupa.

Aquella afirmació no era del tot veritat, molestar no em molestava, però em feia més difícil mantenir la vista on tocava. Ella va continuar amb l'interrogatori, vull dir l'entrevista, preguntant-me sobre el meu currículum mentre encreuava i desencreuava les cames deixant a la vista un sexe poc poblat i amb una brillantor que feia pensar que estava humit.

Al temps que es girava a una banda el pit quedava totalment visible, mostrant un mugró erecte i llarg amb una arèola fosca i rugosa. La meva erecció continuava el seu curs i sabia que hauria sortit una taca als pantalons, el problema era saber com m'ho faria per aixecar-me sense descobrir-me.

No sé si heu tingut una experiència similar però podeu imaginar-vos el difícil que és no respondre a la pregunta «Quina és la seva millor qualitat per a la feina?» La resposta hauria hagut de ser la meva capacitat d'interpretació del problemes dels clients.

Però estava ja massa esvalotat així que li vaig deixar anar.

-Doncs miri, la veritat, ja no aguanto més, se que l'entrevista s'anirà en orris però els meus cunnilingus són del millor.

Dit això em vaig aixecar disposat a anar-me però la seva veu em va parar.

- Això s'ha de demostrar.

En girar-me ella s'havia assegut a la taula amb la faldilla aixecada i les cames obertes oferint-me un cony totalment envermellit.

Abans que la carpeta toqués el terra jo ja era fruint dels sucs d'aquella dona, llepant els seus llavis carnosos i humits, xuclant amb devoció el seu clítoris juganer, ella es movia apropant-me més la seva figa, prement el meu cap, gemegant, fent petits crits fins que va fer un crit que es devia sentir a tot l'edifici i que va fer entrar una dona, suposo que la secretària.

La dona quedà a mig metre nostre.

- Necessita ajuda, senyora? -va preguntar.

- Sí, si us plau, aquest candidat tot just ha fet una prova oral, potser me'l podria preparar per la següent - va respondre mentre assenyalava el meu paquet.

La dona, sense dir més em va fer seure de nou, va obrir la cremallera dels meus pantalons i va alliberar el meu penis.

- Treball complert o sols preparació? -li va preguntar a la seva cap.

La cap, acompanyant amb un gest li va dir

– Sols preparació, de la resta m'encarrego jo.

Així doncs la dona som si d'omplir un formulari es tractés s'hi va abocar a la meva polla fent-me una fel·lació suau i profunda, acaronant amb els llavis tot el meu membre i lubricant-lo amb la seva saliva com si encara no estigués prou.

Vaig intentar tocar-li el pit però em va apartar la mà, al temps la seva cap s'havia tret tota la camisa i apropava els seus pits a la meva boca.

- No els deixaràs sense la seva ració de llengua, oi?

Així que mentre la secretària o el que fos me la llepava jo m'hi vaig dedicar a les mamelles desitjoses i desitjables de la cap.

Mentre amb una mà li premia un pit amb la boca li llepava el mugró de l'altre fent mossegades, petites unes una mica més fortes les altres, i semblava que li agradés tot i els petits xiscles quan mossegava més fort, se'm va acudir llavors agafar-li el mugró del pit on tenia la mà i torçar-lo una mica, va xisclar un «Ai!» important però no em va parar, pel que semblava li anava la marxa.

Així em vaig dedicar a tortura-li els mugrons, alternant llepades, mossegades i pessics, llavors vaig posar la meva mà al seu cony, totalment mullat, primer li vaig acaronar suaument amb la palma de la mà, abastant-lo tot, després m'hi vaig atrevir a enfonsar els meus dits a la seva vagina i fregar-li des de dins, a voltes suau i lent a voltes ràpid i dur.

Els seus fluids regalimaven per la meva mà, i els seus mugrons estaven totalment erectes i amb un cert to vermellós, llavors va indicar la seva ajudant que donés per acabada la seva feina.

- Vol que em retiri?

- No encara, esperi aquí.

Llavors va muntar-se a sobre meu, va encarar la meva polla cap al seu interior i va començar un moviment de vaivé compassat, pujant i baixant sobre el meu nap, prement-lo lleugerament, no sé exactament com, amb les parets de la seva vagina.

- T'aviso abans de córrer-me?

- No cal, i segueix amb les mamelles!.

Com vaig poder vaig seguir treballant-li els mugrons mentre ella es dedicava a pujar i baixar sobre l'eix que li oferia, al final no vaig poder més i vaig descarregar dins d'ella, ella es va aixecar i va anar a seure a la seva cadira, li va fer un senyal a la seva ajudant i aquesta es va agenollar davant d'ella i va començar una llepada en profunditat, recollint tots els fluids que regalimaven d'aquell cony famolenc.

Pensant que ja no em necessitaven em vaig aixecar, vaig recollir la carpeta i quan estava a punt d'acomodar el meu penis a dins els pantalons em va parar.

- Què la deixaràs sense la seva ració?

- Perdó?

- Que te la tiris, cony!

Vaig deixar la carpeta, i m'hi vaig apropar a la dona, li vaig aixecar la faldilla i li vaig baixar les calces. Encara que tornava a estar erecte, no creia que el meu penis estigués a punt.

- Potser si li menjo una mica, mentre això es posa en ordre.

- Fes com vegis, però que me la deixis contenta.

Vaig dedicar-me a la figa de la dona, de fet no estava gaire humida, així que li vaig llepar força fins que va començar a regalimar, en aquell moment el meu fal·lus estava totalment dur i podia fer una penetració en condicions, m'hi vaig agenollar, el vaig encarar i el vaig ficar a poc a poc, la vagina encara no estava prou lubricada com per fer moviments ràpids.

A poc a poc vaig aconseguir que lubriqués més i accelerar el ritme, a més ella també va començar un moviment compassat amb el meu, generant una fricció al seu interior que em va fer oblidar la resta, després d'una bona estona vaig sentir com tenia una orgasme, com els seus fluids rajaven pel meu ventre i les seves cames, ja també em vaig córrer deixant anar els meus fluids a la seva cova.

Crec que la cap també va arribar, si més no cridava com si així fos. Em vaig sortir de la dona, i vaig esperar, la dona es va aixecar es van fer un petó llarg i profund, llavors es va girar i ens vam fer un nosaltres.

- Gràcies.

- A tu.

I se'n va anar pe on havia vingut.

L'entrevistadora s'estava arreglant la roba, tenia la sensació que també ens besaríem però el que va fer va ser estendre'm la mà.

- Ha estat una entrevista prou interessant, ja el trucarem.

Normalment si una entrevista acaba en “ja el trucarem” vol dir que no et trucaran, vaig trobar una altra feina i al poc em van trucar d'aquesta, desgraciadament em pagaven menys que on estava i l'hipoteca no es paga a claus.

@Skorbuto eròtic

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura (52): El misteri de l’amor, de Joan Miquel Oliver

«Dic jo...com seria posar-li el cervell d’una dona a un home?”

Oníric.

Em declaro fan dels Antònia Font. Per això em vaig agafar amb ganes el llibre de Joan Miquel Oliver, el compositor, lletrista i guitarrista del grup menorquí.

El llibre és una anada d’olla molt al seu estil. L’essència de la trama és una clàssic de relacions amoroses a quatre bandes. Amb intercanvis de parelles consentides. I és que hi ha gent molt lliberal... En literatura.

En Biel Massutí, artista plàstic de trenta anys en hores baixes i la Mònica Briand, una ex-model (“una d’aquelles persones que per agradar, només han de comparèixer, p. 121”), mantenen una relació que semblen unes muntanyes russes. Tenen una filla, la Martina. Ell decideix fer una escultura a partir d’una vulva de paper que ella li fa, a semblança del seu cony. Un cop fet, ella creu que no s’ha inspirat amb ella i el deixa, revoltada. Ell pren mal esculpint la figura, que a voltes, sembla tenir vida i expressar-se per ella mateixa. És na Pixeiras. Una anada d’olla subliminal. La inauguració de l’obra és tot un esdeveniment.

En Toni Armengual està casat amb la Marga. Tenen un fill petit també, en Miquel, amic de la Martina. La seva també és una relació-esponja. Ara l’estiro, ara m’arronso. Ara em mullo. Ara m’asseco. En Toni i la Mònica són antics amants. I es retroben. En Toni és el prota de la novel·la (si es pot dir així), un alter ego de l’autor, ja que és músic com ell. L’antiheroi per excel·lència. “L’amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s’aprofitarà perquè deixarà de tenir sentit” (p. 174)

L’acció entra a sac. Es mesclen passat, present i futur sense ordre ni concert. Bé un ordre sí que hi és, però costa de trobar-lo al principi. Van perfilant-se les infidelitats d’una i altra parella amb les veu pròpies de cadascú. “Però a mi em va sortir un “no has entès res” i a ell “ets un imbècil” i ja entre nosaltres els “abisme” i fins ara.(p. 74)

La majoria són soliloquis; a voltes, un narrador omniscient. Fins i tot sembla escriptura automàtica, com feien els surrealistes els anys trenta. Sense punts, sense majúscules, sense pauses. Una gavadal de sensacions que s’assemblen més a un somni que a una acció real. Aquí el temps lineal no interessa. Una acció del passat enllaça amb el futur i el lector va confegint una història feta a cops de trobades i desencontres, Banyes mútues per tot. Metàfores sublims (“T’enyor com cent mamuts al galop” (p. 115)

Hi ha episodis totalment hilarants: la parella d’amants viatja en un autobús per paisatges desèrtics al futur per retrobar el seu destí. O el calendari de “dies mundials” que ens proposa celebrar (6 de maig: trobada internacional de testicles desaparellats”, 2o de maig; dia del professor de baixa,...), l’home que va a “pensar a domicili” enlloc del qui el contracti;..., A la contracoberta veig que la defineixen com una “novel.la pop”. Jo la definiria com l’antinovel·la clàssica.

L’obra té referències inevitables: als músics que li deuen plaure a l’Oliver (Nyman, Calamaro, Floyd, Sinatra, Mertens, Santana, Clapton,...) a títols de cançons pròpies (surten batiskafos, katiuskes, taxis, bombay’s,...). Escenes d’erotisme tòrrid (és que la Mònica està per sucar-hi pa); diàlegs colpidors, sincers; situacions cruels i cíniques, descripcions estrambòtiques; recursos tipogràfics originals,... El millor, el final; on tot conflueix com un riu en un delta oceànic. Però abans haureu de patir una mica.

Oliver juga amb la llengua. I amb els recursos estilístics. En alguns, excel·leix —conversa telefònica a quatre veus (amants i fills) té la seva gràcia. En altres, patina de llarg —els poemes inserits a cops de cabota, em sobren. Però cadascú és ben lliure d’escriure com li plagui. I Oliver no s’està d’osques. Però el lector també és ben lliure d’agradar-li o no.

Seguiré sent fan incondicional de les lletres d’Antònia Font. I de la seva música, Com aquesta.

Però no dels seus llibres.

PS

I el misteri de l’amor? (“ja sé que l’amor és una hormona”). Indesxifrable, encara.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Poesia als parcs

Fa un temps us vaig parlar d'aquest cicle. Poesia als parcs, un manera de conèixer i escoltar veus joves (o no tant) lligades a algun territori concret en un indret emeblematic dels espais naturals protegits. El cicle arriba enguany a la seva fi; però els organitzadors van penjant, en petites píndoles, tots els poemes que es van recitant. Una manera fàcil i agradable de dur al poesia a casa!

Jo us n'extrec un poema ("Enfilar-te fins el cim") de la Laia Martínez, llegit al Brull, al Parc Natural del Montseny, el juliol passat. Un poema encès i evocatiu.

http://www.diba.es/parcsn/parcs/videos.asp?id=577&parc=0&menu=268&submenu=0

Els propers recitals seran a:

Parc del Foix,
Diumenge 16 de novembre

a la plaça del Castell de Castellet (Castellet i la Gornal).

12 h

recital a càrrec de: Santi Borell i Eduard Carmona

Parc del Garraf,
Diumenge 23 de novembre
a Vallgrasa. Centre Experimetnal de les Arts (Begues).
12 h

recital a càrrec de: David Jou i Vinyet Panyella

Al millor ens hi trobem!

PS

ALGÚ EM FA RECORDAR QUE AVUI FA CINC ANYS QUE VA MORIR MIQUEL MARTÍ I POL. Vaig tenir al sort, de més jove, de poder parlar amb ell en un parell d'ocasions. Sempre ho recordaré d'una manera entrenyable. Jo, com ell, tampoc demano grans coses...

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De poesia: Funeral Blues, de W.H. Auden

Fa temps que corre per la xarxa; però per ha estat per mi tota una troballa: els vídeos versificats de Blocs de lletres, de l'activista blocaire (i poeta) Josep Porcar que penja també en el seu web Salms. En trobareu diversos. I em sembla que m'emportaré algun altre al blog. Els trobo genials.

M'ha fet gràcia trobar un poema de l'Auden que vaig escoltar en una peli que segur tots recordareu: Quatre bodes i un funeral, amb el guaperes del Huhg Grant en alça. La peli era prou interessant. Doncs quan vaig escoltar al cinema el poema que l'amic llegia en el funeral del seu amant, sempre em va quedar les ganes de saber de qui eren. Ara ho he descobert. Perquè després diguin que els blogs no serveixen per a re!

I per això us el poso. És en anglès, però està traduit per Salvador Oliva.


Funeral Blues - W. H. Auden from blocsdelletres on Vimeo.

I aquí, el fragment de la peli

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

D'anagrames malerians

Vaig veure que el Zinc va tenir la idea. Al poc, en Jesús M. ho proposava arreu. I alguns n'han deixat com a comentaris al seu post. En el Jordi s’hi va posar prest, que és molt complidor. I també li han deixat algun de record al seu post. I també la Lucrècia, que ja sabem que no té pèls a la llengua. I també en Xexu. I la Zel. I suposo que algú altre que no sé (si m’ho diu, l’afegeixo a la llista). I com no, el veí de dalt, que s’apunta a un bombarderu, també ho ha volgut provar.

I aquests són els anagrames que he tret:

• VAL, EM TREURÉ DEU! (i si no val, no em traureu cap ni una!)
• VEURE’L DE TU, MARE (perquè si ve del pare, no el veuré ni de conya)
• TREU EL REM DEU, VA! (que l’onze està trencat)
• VA, TREU EL REM, DÉU! (caram! que si no el treus d’aquí, no podrem sortir)
• VE, TREU-ME EL RUDA (vull dir que em treguis aquest herbot d’aquí terra)
• TREURE’M DE LA VEU (perquè si em treus de la fila, no parlo més)
• VEURE MEL DE TURA (que no “beure” la Tura –la Montserrat; que la noia no ho és gens, de melosa)
• ATREU EL MEU REDER (seria maco que me’l duguessis...si existís!)
• VEU DEL MEU TERRA (jo creia que la veu em sortia d’un altre lloc...)
• TREURE’M DE LA VEU (és que desafino cosa fina!)
• TÉ VERDURA!, MÊU... (el meumeu és el gatet que tinc, que és vegetarià!)
• VAL, REDÉU, TREU-ME! (que em treguis a ballar vull dir!)
• VA, REDÉU, TREU-ME'L (que me'l treguis de sobre, que és un sobón)
• TREURE MAL DE VEU (que el mal de cap ja el tinc de tan anagrama!)

i the last one, but not the least:

• VEURE DEL TEU MAR (què bonic! una metàfora de collons! Si fos amb “B”, ja seria per nota)

Si en trobeu alguna més, m’ho dieu, que l’apunto a sota!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De la carpeta del veí (11): El fil d'ariadna

Per la Blue sea,

mirada d’ulls oceànics

El fil d’Ariadna

És fràgil el fil que ens uneix.

Dos punts en un paisatge desèrtic.

Llavis cremats a glopades,

com si ens hi anés la vida.

Potser hi ha un lloc

on entaforar el passat i fer-ne taula rasa.

Potser hi ha marges on arrelar els records

i retrobar-los temps després

florits, eixorcs o caducs.

La ciutat és un seguit de racons

aparentment ombrívols.

Pertot gratacels de la desmemòria,

altaveus del desig.

En tots hi ets i en tots te m’apareixes.

Ets l’ombra d’un presagi

que un talp tafaner treballa.

Llum estranya en horitzons recòndits

sense sortida d’emergència.

Emprenc el vol a la deriva

sense més recels per equipatge.

Corriols de via estreta.

Galeria d’estàtues de rumbs imaginaris.

L’oblit es un cel romput

que ens acarona l’ànima.

Ulls esclatats de no veure’t

assedegats d’esperar-te.

Diré: nit i oblit,

quins bells mots per una metàfora!

Què serà de nosaltres,

sense bitllet de tornada?

Penso en tu i en tot això

mentre esgarrapo fulls al calendari.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Les Històries veïnals: la Cinquena Tongada i el Malerianisme

Pocs, però escollits. A veure si aquest cop que som menys, som més àgils i ens fem un regal per Cap d’Any tots plegats.

He posat als 35 membres —integrants— de les HV en un sac, numerats de l’1 al 35; he sacsejat —el sac— i la meva mà —gens innocent— els ha anat extret en grups de quatre. Han sorgit els següents quartets —grups. I un de tres, el meu per cert. Proves? S’han autodestruït.

Els grups per escales són:

Escala A	L'Avi	Anna Tarambana	Clint	Euria
Escala B	Robertinhos	Cèlia	Grum	Khalina
Escala C	Zel	Nausica	Smiley	Violette
Escala D	Duschgel	Stripper	Caliope	Sol Solet
Escala E	Llum de dona	Gatot	Metamorfosi	Jordi Casanova
Escala F	Lady Griselda	Jesús M. Tibau	Déja Vie	Trina Milán
Escala G	Té la Mà, Maria	Roi Marphille	La Rateta Miquey	Arare
Escala H	Anna	The Silver blue	Puji	Carme Rosanas
Escala I	Xurri	Gaby	Veí de dalt

I com contactar? Us deixo aquí enllaç al seu bloc i als correus electrònics

MiREU QUE ESTIGUIN TOTS BÉ!!!

• 00. Malerudeveure't (El veíde dalt); elveidedalt@gmail.com
• 01. Trina Milán (Platxèria); platxeria@gmail.com
• 02. Arare (Des del meu mar); mmontsem@gmail.com
• 03. Carles Mulet (Nausica); muletgrimalt@gmail.com
• 04. Zel (Ara mateix); rosersuso@hotmail.com
• 05. Roi (Històries d'en Roi Marphille); roi@marphille.com
• 06. Lady Griselda (Prosopopeia); ladygriselda@ladygriselda.es
• 07. Khalina (Aventures i pensaments de Khalina); khalina_@hotmail.com
• 08. Anna Tarambana; annatarambana@yahoo.es
• 09. Jesús M. Tibau (Tens un racó dalt el món); jesusimaite@gmail.com
• 10. Joana (Llum de dona); arka­_gi@@hotmail.com
• 11. Carme Rosanas (Col.lecció de moments); crosanas@gmail.com
• 12. Striper (Striper d'històries); striper07@gmail.com
• 13. Anna (Biblosfera); anna@laszlomail.com
• 14. Puji (La cullerada); poblenow_rangers@yahoo.com
• 15. L'altra cara de la lluna (The silver blue sea);the.silver.blue.sea@gmail.com
• 16. Caliope d'històries picants (Caliope); elhadadelamor@hotmail.es
• 17. Té la Mà, Maria; pepbove@gmail.com
• 18. Gel de ducha (Duschgel); gel-de-ducha@hotmail.com
• 19. Violette Moulin (Violette); violettemoulin@hotmail.com
• 20. Vist i no vsit (Euria); candh0@gmail.com
• 21. Sol Solet; solsoletr@gmail.com
• 22. Too much strong ... (Robertinhos); robertinhos.paris@gmail.com
• 23. Transparència (Cèlia); caeliusmarcus@gmail.com
• 24. Post-its sacados de la papelera (Xurri); xurriblog@gmail.com
• 25. Cròniques de sota el Mugró (Jordi Casanova); casanovasjordi@hotmail.com
• 26. La Rateta Miquey (Rateta Miquey); bigsur97@gmail.com
• 27. Smiley; sgironaroig@gmail.com
• 28. L'Avi; personal.avi@gmail.com
• 29. El Grum; encompanyia@gmail.com
• 30. Metamorfosi (El meu espai x); meta-morfosi@hotmail.com
• 31. El Gatot; elgatot@gmail.com
• 32. Clint (A tot bloc!); atotbloc@gmail.com
• 33. Gaby (Uno nunca sabe); gprieto@notariocprietoa.com
• 34. Déja Vie; ecoutelamer@gmail.com
• 
  

I el tema? Doncs aquest cop com que som nou grups, cadascun escriurà sobre els nou pecats capitals. Nou... Nou? Però no eren set, veí? Doncs sí, però ja sabeu que l’església catòlica, apostòlica i romana sempre ens vol enredar i ens sostreu informació. Segons els evangelis psicalíptics de sant Wenceslao que vaig descobrir una nit de sexe, drogues i rock’nd roll passejant pel milloret del Barri Xino, he de confessar que vaig ser il·luminat, en un instant de santa revel.lació, per una nova religió: el Malerianisme (en majússcules), de la qual m’he autoatorgat el càrrec de principal profeta (amb sou a càrrec de les quotes de la comunitat). Aniré informant en el futur dels seus principals postul.lats per tal de fer créixer en el seu si els adeptes i, evidentment, les arques de la caixa. Fons que seran destinats, com no!, a promoure festes veïnals entre els/les acòlits/tes seguidors/es.

I començaré pels pecats veïnals —que no venials— d’aquesta religió on tothom qui entra és nomenat sant/a per definició; tot i que s’entesti a demostrar el contrari. Els nou pecats veïnals són, per ordre alfabètic: l’abstenció (de beure alcohol), l’adulació. la castedat; la fal·làcia (que no la fel·lació, que també és un pecat i dels grossos! ;-); la frigidesa, el masclisme, el misticisme, la premsa rosa i la venjança,

I quin tema li toca a cada grup? Doncs per pura xamba, l’ordre és el següent:

Escala A: la castedat

Escala B: la premsa rosa

Escala C: la venjança

Escala D: l’adulació

Escala E: la frigidesa

Escala F: el masclisme

Escala G: la fal·làcia

Escala H: el misticisme

Escala I: l’absentisme

Ja sabeu: el primer planteja la situació, el segon la desenvolupa, el tercer inicia el desenllaç i el quart remata la feina (amb final sorprenent o no). Recordeu que heu d’escriure uns 2.000 caràcters cadascú com a màxim. I heu de seguir el calendari establert per acabar tots més o menys a l’hora. El to? Us recomano un to humorístic.

Que hi hagi sort i força pecats!

El calendari de les HV:

· Del 5 al 18 de novembre: el primer membre de l’escala li envia la seva part al segon del grup

· Del 19 al 2 de desembre: el segon, li envia al tercer les dues parts escrites.

· De 3 al 16 de desembre: el tercer li envia al quart les tres parts escrites.

· Del 17 al 31 de desembre : el quart acaba el relat i me l’envia a mi sencer, que l’aniré publicant al blog “Històries veïnals”

I el cadáver exquisit?

Ai! El cadàver! Aquest cop només en farem un, de descendent; perquè veig que fer-ne dos alhora us atabala massa…

Jo començo. Envio una paraula al segon de la llista. La Trina en aquest cas. Ell farà un vers de màxim 10 paraules inspirat a partir de la meva paraula i me l’envia a mi per correu electrònic a elveidedalt@gmail.com La darrera paraula d’aquest vers —i només la darrera paraula— li passeu al següent, l’Arare ... . I així successivament. Vosaltres només us passeu les darreres paraules, mentre que el vers sencer que escriviu el vaig rebent jo al meu correu i així vaig confegint el poema. Quan arribem al final i la Deja Vie m’envii el seu vers; el cercle s’haurà acabat i publicaré el poema sencer al blog. Tá clarito, no?

A veure si som capaços d’acabar-lo en un mes, abans que em torni a venir la regla!

Alea jacta est!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Del Museu del Disseny Friki (19): El ratolí brillant

L'Eva, del blog l'Eva i els coses petites, (on hi escriu coses molt grans, per cert), m'envia un objecte petit per al Museu. Petit però costós. Un ratolí (mouse pels anglòfils) d'ordinador, recobert de brillants. El catàleg d'on ho ha tret diu que són diamants vinguts de Sud-Âfrica, tot i que jo crec que són trossos de vidre trencat de cul d'ampolla. Sigui una cosa o l'altra, mereix un llocd estacat al nostre Museu compartit. O és que algú vol que faci alguna comanda...?

Altres objectes del Museu del Disseny Friki els trobareu a:

1. El gosset plomall (del Veí de Dalt)

2. La maleta sonora (de Té la Mà Maria)

3. La discoteca amb rodes (de Roy Marphille)

4. La bici "empalada" (o que "em pedala?") (de Roy Marphille)

5. El rentamans enculat (de Zel)

6. El senglar sintètic (pel Veí de Dalt)

7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8.Les mans dorades (de l'Arare)
9.Les teles-filmines (de Viatger)

10. El teclat Chiquiliquatre (de la Kpi)

11. La tele-aixella (de Roy Marphille)

12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)

13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)
14. El pallasso piltrafa (de Jesús M. Tibau)
15. La Sagrada Família levitant (per Pere)
16. Urinaris evangèlics (de Núria Aupi)
17. El pessebre emmarcat (de Té la Mà Maria)
18. La pistola alcohòlica (del Chamb)
19 El ratolí brillant (d'Eva)

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De Calents i contents (8): Ments-turbacions, del Gatot

En el “Racó del blocaire calent” no podria faltar un dels blogs de culte del veí de dalt (i de molts de vosaltres): un dels blocaires més estimats del veïnat. El nostre ínclit Gatot i la seva La cuca al cau. Pur erotisme en català. Un blog on sempre hi ha una temperatura elevada i on sempre sou ben acollits. Són tres autors qui postegen habitualment, tot i que ara això sembla que augmentarà i d’ells en sobresurt el Gatot, el pare de la criatura, que sempre va fent llepades amoroses a tos els qui el visiten. També s’hi pengen fotos molt suggerents, sempre citant la procedència. I n’hi ha un munt! Fins i tot el blog disposa d’un xat on, amb bona educació i maneres, podeu fer-la petar sempre que vulgueu. I una botiga virtual que ara es revitalitza. Coi, no serà per oferta! El que podeu llegir en el seu perfil és tota una declaració d’intencions:

Algun dia no caldrà que hi hagi webs que s'excusin per a tractar qualsevol temàtica en la llengua pròpia.
Algun dia no caldrà que siguem una excepció fent recopilacions de webs eròtiques en català i buscant eines perquè ens puguem sentir normals a casa nostra.
Algun dia, ens podrem sentir ciutadans tan lliures com els nostres veïns a casa seva.
Mentrestant... val més que trobem per nosaltres mateixos/es, la forma de ser ben trempats, perquè els dies passen i els anys empenyen, i l'orgasme que no hauràs tingut avui, potser demà el trobaràs a faltar.

Amb el seu permís, he extret un dels moltíssims posts que s’hi poden trobar. Un relat on es mescla el somni, el vouyerisme i els records, i que em va agradar força, com tots els que sol penjar-hi. També per la banda sonora que l’acompanya. Es diu “Ments-turbacions”.

El blog és actiu des del 2006 i esperem que tingui llarga vida. Al cau o allà on sigui!

Ara l'audio

Ara el text

Ments-turbacions

No me la podia treure del cap.

Hauria volgut no desitjar-la tant, però qui pot posar tanques al camp? Els que som terra... busquem terra, aire i aigua per sobreviure. No en fem prou amb els iguals. I el desig creixia com un brot nou, amb força incontenible... esquerdant la terra, xuclant l'aigua, buscant l'aire...

Cada instant era un record de les seves formes, de les seves corbes i les seves valls. Un instant nou per patir pensant en com fer més fàcil el seu creixement, més lliure, més plaent...

Per saber que interferir podia torçar la història. Només el vent té dret a lliscar lliurement, com els poetes. Fan, insinuen i deixen fer.

Jo, mortal, tenia ànsia del temps. I el temps s'amorosia en cada carícia. En cada pensament. S'allargassava en cada plaer i es feia interminable en cada dolor.

La vaig mirar del llit estant. Ella em veia des del mirall. El temps es va parar una estona... i vam ser terra i aigua que es barrejaven entre bombolles aerificants... unió d'elements... conjunció de sentiments... amb sensacions desitjades, fent del cos el missatger del tacte.

Així ho vaig viure... així ho recordava... així em ments-turbava amb cada eriçada de pèl... amb cada trempera imprevista, a destemps, dolorosament punyent... no era el cervell que hi pensava: era cada porus de la pell que tenia una ànsia inconcebible... i el cap... no tenia temps ni capacitat per processar tanta emoció...

Aquella tarda havia d'estar treballant però no vaig poder reprimir el desig. Anava sentint "Child in time" de Deep Purple a la ràdio del cotxe. I aliè a la meva voluntat conscient el vehicle va anar agafant els carrers que m'apropaven a la seva casa. Aquell niu d'amor que només alguns dies a la setmana era franquejable.

Vaig aparcar darrera el seu cotxe. Vaig pensar a donar-li una sorpresa i, enlloc de trucar a la porta, vaig passar cap al lateral de la casa mirant mig d'amagat per les finestres. Ningú a la sala, ningú a la cuina. Potser era al pati de darrera parant el sol, vaig pensar.

Alguna cosa em va aturar abans de passar per la finestra de l'habitació de matrimoni. Em vaig ajupir i vaig apropar-m'hi a poc a poc. La vaig veure asseguda al llit, d'esquena a la finestra. Quasi nua... només duia un tanga blanc i semblava posar-se perfum escampant-lo amb la mà.

No sabia si tocar al vidre amb els nusos dels dits... vaig pensar que potser la espantaria...

Dubtava... i, llavors, el vaig veure sortir del lavabo amb una tovallola nuada a la cintura. No vaig poder evitar comparar-m'hi... era més jove, tenia els abdominals gens relaxats i semblava més fort que jo...

No era el seu home, el seu marit... un amic nou de qui encara no m'havia parlat?

Es va quedar dret davant d'ella. Va encendre un cigarret. I se la va mirar de dalt estant. Amb un somriure de dominància als llavis. Ella es va aixecar del llit per besar-li el pit, el coll.... la tovallola va caure sola... o la van fer caure. No ho podia apreciar bé des d'on estava. Ella va resseguir el seu perfil amb la llengua baixant per la cintura. Agenollant-se sota aquell exemplar de mascle. Va agafar-li el membre amb una mà, mentre l'altra li resseguia la cuixa i es perdia cap a la seva natja, pessigant-la.

Es va posar la punta de la cigala a la boca i, glopejantla, no la va deixar entrar més enllà fins que va aconseguir una erecció prou ferma. Ara, una mà a cada natja, apretava lentament per fer-lo penetrar-li la gola. Mai m'ho havia fet a mi, així... però jo començava a tenir també una erecció potent, com si pogués notar-la fent-m'ho. Una erecció potent però dolorosa.

Jo, amb el meu desig... havia anat on no tocava en el moment en què no tocava... però era incapaç de moure'm... de deixar de mirar, d'espiar...

Va anar engolint la cigala lentament, dedicant tot el temps del món a avançar mentre aquella polla li creixia a la boca. Intuïa la seva llengua movent-se a banda i banda... avançava sense avançar, perquè el membre anava creixent.

Quan va aconseguir tenir-lo tot dins la gola, encara va obrir una mica més la boca per treure la llengua i permetre una mica més d'espai... li vaig mirar la cara: se'l mirava amb adoració...amb desig, amb un desig tant gran com el que podia sentir jo per ella...

Ell li va posar una mà sobre el cap mentre amb l'altra seguia fumant. La mà del cap va baixar fins a pinçar-li el nas... i va començar a sacsejar la pelvis follant-li la boca. Ella va poder respirar quan el membre va sortir totalment i ell la va besar. Va llençar el cigarret i agafant-la pels costats la va fer tombar boca terrosa sobre el llit.

Li va obrir les natges i va deixar caure un gargaix de saliva sobre el forat del cul. El va recollir amb la cigala i li va clavar d'una sola estrebada.

Quan ella va cridar... va obrir els ulls i em va veure a la finestra mentre jo no podia contenir una ejaculació involuntària. No m'havia tocat en cap moment... però va ser com si ell fos jo... com si jo... hagués perdut pistonada... una darrera pistonada plaent i culpable...

*****************************

Quan en vaig ser conscient, tornava a estar amb les mans al volant, conduint sense saber cap a on.

Era com si despertés d'un somni. Era real el que havia vist? el que recordava? No ho sé. Em sentia culpable de no haver estat jo el protagonista... o d'haver protagonitzat una activitat com a voyeur...

Em sentia dolgut d'haver presenciat alguna cosa que no sabia. Potser... em sabia greu, em feia mal, haver tingut plaer físic mentre em feia mal el que veia...

En tot cas... la cançó tornava a sonar. I em sentia com una criatura mentre em davallaven rierols salats per les galtes...

@ El Gatot

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

La frase de la setmana (sis): Wilde

«Un libro no es, en modo alguno moral o inmoral. Los libros están mal o bien escritos. Eso es todo.»

Oscar Wilde, en el Prefaci de El retrato de Dorian Grey.

Tenia més raó que un sant, el paio aquest; el rei del dandisme.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: