18 de setembre del 2008

De calents i contents (01/2008): Mitja taronja

"...i els seus 120 centímetres de pit treien el singlot a un mort."
Comença la temporada a "El racó del blocaire calent" d'ONA FM. Ja sabeu...la secció que coordina el veí de dalt per a tots vosaltres, tant pel que em llegiu com pels que no. Els dijous, pels volts de la 1 de la nit tindreu un relat eròtic d'alt voltatge a les ones d'ONA FM (103.5 de la FM) al programa "Calents i contents". Per estrenar el curs acadèmic, la lliçó inaugural va anar a càrrec d'un servidor. Però ja us aviso que en vénen mitja dotzena de relats més de blocaires del replà que deú-n'hi do! Hi ha nivell al veïnat! Què espereu per enviar-me el vostre?

A mesura que s'emetin els relats per antena els aniré penjant al blog. I espero que gaudiu d'una bona calentura amb o sense companyia..., però sempre amb bon humor.

Cliqueu per aquí per escoltar va l'audio
:
I ara, us trancric el text sencer:
________________

Mitja taronja

Els nervis el menjaven per dins. Havia hagut de recórrer a aquella estratagema per poder-la tenir al costat i no se’n penedia. Només l’esperança d’un sí definitiu li donava forces per seguir allí, assegut rera bambolines, esperant que el cridessin per entrar al plató. Quan va sentir que deien el seu nom, David Guerra, va notar com el cervell li bombejava sang directament a l’entrecuix, que ja apuntava una tímida erecció. I és que la Vanessa, la veïna del pis de sota, era la dona dels seus somnis, de les seves palles més solitàries i de les seves purgacions més oníriques. I ara, després de tres anys d’indecisions, d’anònims a la bústia, de mirades furtives a l’ascensor, estava a punt de declarar-li el seu amor etern davant milions de telespectados que seguien cada tarda, amb morbosa atenció, el programa del cor d’Anna Rousso, “Tu media naranja”. Era el darrer programa de la temporada i tothom esperava les llàgrimes de comiat de la Rousso.

La Vanessa, que feia posat de toia, esperava que la presentadora li expliqués perquè era allí. Però ho sabia sobradament què hi feia allí i què havia de fer. El que no sabien els telespectadors, ni la Rousso, és el que succeiria en aquell plató d’aquí pocs minuts. Si ho haguessin sabut, haurien posat els DVD a gravar a tota màquina i ni tot el topmanta de la ciutat hauria donat a l’abast l’endemà.

La Vanessa seria un pèl curta de gambals; però no era un monja, i els seus 120 centímetres de pit treien el singlot a un mort. A més, sabia explotar la seva anatomia amb vestits que remarcaven unes corbes més pronunciades que les dues esses del seu nom. Duia una minifaldilla de cuir que acabava just on començaven unes cames quilomètriques, amb unes natges prominents i una samarreta de tirants que deixava el pircing del melic al descobert. Ho arrodonia un escot prominent on s’hauria perdut qualsevol objecte que algú hi hagués deixat caure, com un pou sense fons.

Feia dues hores, quan el realitzador del programa, en Sergi Natilles, un escalador sense escrúpols, la va veure entrar a maquillatge, aquest ja s’havia fet una composició de lloc i mesures. El seu malèfic cervell havia ordit un pla maquiavèlic, que acabaria amb la mala puta de la Rousso i alhora, li garantiria a ell feina a la competència, ara que tot l’equip del programa s’anava indefectiblement a l’atur. «Tu, nena, vols triomfar en això de la tele?» li va dir a cau d’orella, mentre deixava caure una mà sobre la seva cintura. «Vine al despatx i en parlem», va afegir.

Quan en Natilles va acabar d’explicar-li el seu pla, la Vanessa ja havia estat profanada per tots els forats del seus cos i estava disposada a tot. La noia, que era un pèl curta de gambals però no monja, va pensar que si seguia les ordres d’aquell paio tenia l’operació de lifting assegurada i un armari de vestits de luxe per tota la vida.

Ara, doncs, asseguda davant la Rousso, amb el forat del cul adolorit, esperava que entrés aquell carcamal del David, el seu veí plasta, al plató. En Natilles li ho havia xivat tot.

La presentadora, davant l’opulència de pit de la xicota tenia un sentit de post de planxa total. Amb els seus millors somriure va començar l’entrevista:

–Com et dius?

–Vanessa. Però els amics em diuen Vani.

–Quin nom més bonic, oi?

–Sí, me’l va posar la mare, en record d’un gelat que li agradava molt.

–Saps perquè ets aquí, oi?

–Hi ha un premi, suposo...

–Hi ha algú que et vol dir una cosa..., una cosa que et pot fer canviar la vida. Que passi el nostre cupido!

En David mentre sortia de darrera una porta que s’obria amb un joc de llums i fumera, notava com l’erecció li pujava deu centímetres més.

La Vanessa, alliçonada pel realitzador, va creuar les cames que van deixar entreveure a les iaies del plató i a tots els telespectadors a casa seva, que no duia res a sota. El càmera va deixar aquell plànol fix que arribava a les hores de les postres a milers de llars del país, en horari prime time. Els índex d’audiència van tenir una alçada comparable a l’erecció de milers de televidents. Tots homes, és clar.

La Vanessa va fer veure que es quedava de pedra en veure en David.

–Tu?

–Us coneixíeu?–va fer sorpresa, la presentadora.

–És el meu veí. El veí de dalt!

–Així que veïnets! –va fer, picant de mans, nerviosa, la Rousso –I mai havies imaginat que...

Ell ja s’asseia al seu costat. Li prenia les mans entre les seves, agenollant-se als seus peus.

–Vani! No puc més. Em fa mal el cor, el cap i tot el cos –zoom del camera als genitals–. Fa anys que et miro pel celobert, i ja no puc més. T’estimo i no t’ho havia dit fins ara. Vine a viure amb mi. Compartirem sabatilles, raspall de dents i hipoteca.

L’erecció del David era indissimulable i la Vanessa, que ja hem dit que era una mica curta de gambals però no monja, va entrellucar-lo àvidament. Potser va entreveure un futur glamourós lligat a un seguit de programes televisius que la farien famosa saltant de plató en plató i de programa escombraria a programa del cor com aquell i no va desperdiciar l’ocasió, tal com li havia suggerit en Natilles.

–I no us beseu? –incitava l’Anna Rousso. Les iaies clamaven, com posseïdes: «Que se besen, que se besen...»

No va caldre més. En David, ja sense el fre de mà posat, va abrandar-s’hi i, amb la mà a la cintura d’ella va deixar anar-li anar la llengua fins l’esòfag. Era tanta la seva excitació que no es va estar de tocar-li el pitram. Ella, en caure enrere, es va a agafar al melindro, que ja lluitava per treure el caparró per damunt el cinturó. La silicona de la Vanessa va empènyer fort i un pit li va saltar de l’escot. El pobre David, ofuscat, va amorrar-se al piló bevent a pleret. La xicota va ser ràpìda en apujar-se la faldilla mentre amb la mà treia el canari del David a la llum dels focos. El dos càmeres van trempar al moment. Milers de telespectadors deurien fer el mateix. L’audiència saltava pels núvols. La Vanessa dedicava un solo de flauta a un pobre David que no entenia res però es deixava fer, i feia caure per terra el dos anells de prometatge que duia a les mans. La Rousso, histèrica, i gelosa del membrillo que la Vanessa es duia a la boca, va intervenir reclamant al seu càmera un primer pla amb els pits ben premuts amb les dues mans. «Jo les tinc més grans!», xisclava com una posessa. En Sergi Natilles reia des de la sala de realització.

Les iaies del públic, aixecades de les cadires, picaven de peus i mans, demanant que volien mirar des de més a prop. Els càmeres, seguint ordres del Natilles, no deixaven de fer zooms a l’escrot del David engolit, ara i adés, pels llavis sil.liconats de la Vanessa. I en tots els bars del país, saltaven per l’aire fitxes de dominó, cartes de mus i pilotes de futbolin. Mig país telefonava a l’altre meitat: «Poseu la tele ara mateix!»

En Natilles ja s’imaginava els titulars de l’endemà als diaris i, assaboria, amb maligna convicció, el comiat de la Rousso. Ja pensava en el nou programa que pensava vendre a la competència amb la Vanessa de presentadora:«Mortadel.la endins». No va atènyer la veu de la becària que li suggeria, tímidament: «Passem a publicitat?».

El que li va passar a la pobra xicota; això no, no ho van poder veure els telespectadors.

@El veí de dalt

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

16 de setembre del 2008

Escriure en temps digitals (primera part): una ressenya


El divendres 1o de setembre, preludi de Diada i d'aniversari del blog Malerudeveure't, en vaig posar la bossa a l'espatlla amb un parell de llibres, uns gadgets i el apunts de la xerradeta que havia defer una hora més tard i cap a la Tecla Sala que hi falta gent! El motiu: participar en la xerrada col.loqui "Escriure en temps digitals", que havia organitzat el bo de Palimp amb l'Sfer.

Abans de començar, uan cerveseta per destemplar els nervis. Un primer contacte amb els altres interlocutors. (la Neus, el Nacho, la Marcella, l'Iván i el Palimp). Gent malalta de blogs com un servidor.

La competència era dura. TV3 havia decidit aquella nit celebrar el seu 25è aniversari, un partit de futbol venia a omplir pantalles de televisors i desenes d'indrets de la geografia catalana eren punt d'atracció de diverses Nits en blanc: portes obertes a museus i exposicions, concerts i espectacles gratuïts i altres faramalles ens feien la guitza. Qui coi vindria a escoltar cinc escriptors i/o blocaires en una racó de món? Doncs, sí, hi ha gent més malalta del que em pensava. Una trentena de persones (jo no vaig dur cap amic, que consti!) vam aguantar estoicament l'hora i mitja que va durar la xerrada-col.loqui. Perquè a sobre, després dels deu minuts de "rollete" de cadascú, van fer preguntes i tot! Al.lucino!

I vam aguantar estoïcament els vint i escaig graus de temperatura que havia a la sala com uns "jabatos". No anava la calefacció i jo vaig deixar anar totes les cerveses de més que havia pres aquest estiu suant a mars. Mil gràcies, gent; si em llegiu sapigueu que com jo, estic segur que la resta de ponents us ho agraeixen de tot cor. I a sobre, algun es quedava a seguir un col.loqui amb el Carlos Ruiz Zafón, un noiet que ara comença a despuntar amb un llibret que m'ha semblat veure en algun racó d'alguna llibreria... Aficionats!

I què es va dir? Doncs força coses i prou interessants. No ho dic per mi, és clar. No puc deixar de fer una ressenya de l'acte. Si no, no seria el veí. Les meves paraules, les deixo pel proper post. Aquí ressenyo el que em va atreure més del meus contertulis.

La Neus Arqués (sabeu que compartim color d'ulleres?) va obrir el foc amb un powerpoint auster, clar i precís. La xicota ha sabut dur a la pràctica els seus coneixement de marqueting empresarial a la seva obra literària, seguint la màxima: "Els lectors d'interent es guanyen un a un". I a fe de Déu que ho ha aconseguit. Jo aquest cap de setmana busco el seu llibre Un hombre de pago per fer-ne la ressenya (tremola, Neus!). A ella el que li agrada és mantenir una relació quotidiana i continuada amb els seus lectors i tenir el control sobre les seves obres. "Amb un escriptor amb blog, Sant Jordi és cada dia". Planeta li publicarà el proper llibre, Una mujer como tu. Una dona de caràcter, doncs. Sabíeu que havia aparegut a "la contra" de La Vanguardia? Ahí es nada.

Va seguir José Ignacio García Martín, Nacho pels amics; però defensa el seu cognom oficial a les llibreries perquè ve deprés de García Márquez, "y así siempre puede caer un despistado que coja mi libro por error". Un paio simpàtic. Un romàntic del llibre imprès. "El libro es un soporte que no ha sido superado". I té raó. Per ell, que venia sense apunts i anava a pèl, ¡olé tus huevos!, el llibre digital no superarà el tradicional. Però tampoc és ingenu: "la tecnologia nos influye por fuerza en la maner de abordar un relato". Fa deu anys la gent podia dur xavalla a les butxaques per anar a una cabina telefònica. Avui, és impensable. Però el que no suporta "es la falta absoluta de rigor en el lenguaje, en la ortografia, en els uso de la lengua a la hora de escribir". Glups! El noi és profe al Taller de Lletres de Gràcia. Em sembla que els seus alumnes deuen aprendre força. Haurem de llegir el seu llibre, Bolero envenenado.

L'Iván Humanes, va ser , potser el més incisiu. Volgudament. Venia amb apunts, però em sembla que és un improvisador nat. Es defineix coma google adicte. Si mireu el seu post d'aquell dia, "excelente porque no es mio", veure-ho com entén la literatura. (Aneu i m'ho expliqueu.) Amb un posat tranquil, de savi grec, amb la pell adobada, va descarregar contra la munió de "mamarachadas literarias" (sic) que ocupen prestatges a les llibreries i omplen la xarxa. "Un blog és literatura lineal, no literatura electrónica". El seu posat era de filòsof presocràtic. I em sembla que és un paio que en sap un niu. Va mencionar fins i tot Nietszche, Picasso, Apollinarie, Cortázar i... la patafísica! Comorr? I en va deixar anar algunes arengues: "El escritor de blog necesita cada quince minutos una descarga de adrenalina". Hosti! Jo tinc descàrregeues cada cinc minuts als baixos! Està convençut que el lector, amb l'ús d'Internet, canviarà la prespectiva literària. I se sent pessimista. "Las bibliotecas, tal como las entendemos hoy, desapareceran": anar a les biblioteques serà anar a descarregar-se els llibres electrònics en l'agenda personal. I em va deixar la por al cos, el bo de l'Ivan...

Sort que després van venir els ulls vidriosos i la veu marina de la Marcella Sabbatiello. La Marcella és una noia que, abans d'escoltar-la, ja dedueixes que és sud-americana i poetessa. Quan la sents, n'estàs del cert. I, quan mires el blog de Las tres musas, et quedes prenda't. Em va agradar la seva actitud, diguem-ne "romàntica" de la literatura. Ella mateixa ho va dir: "soy una militante de los setenta en pleno siglo XXI". Però gens aturadeta, eh?. El seu camp és la poesia. La prosa poètica. I excel·leix. Posts breus, magníficament il·lustrats -mireu-ho, si no-, que volen comunicar i transmetre sensacions i estats d'ànim de manera singular. Em recorda molt una veïna del replà. Ella troba en el seu blog un fil potentísim de comunicació amb els lectors. I en té a gavadals! "Yo asumo un riesgo de estar en un blog. Es una herramienta más, no un fin."

I jo vaig tancar la torna. El que vaig dir, us ho deixaré escrit d'aquí uns dies. Així allargo el post. El que sí vaig fer saber a tothom és que celebrava el meu segon aniversari blocaire. I em vaig fer apagar una espelma en remembrança!

Espero que el que no s'apaguin siguin les ganes de seguir bufant i que seguiu divagant pel replà.

Bona nit i tapa't!


Qui més en parla?


I ara, les afotos... (gentilesa de la Sílvia, Sfer).

Hosti, si el públic escolta atén i tot! Deu ser seriós i tot el que diuen aquí dins!

Els sis genets de l'Apocalipsi (eren quatre, però és igual...) abans del tret de sortida.
La Marcella deu pensar "Deja que guarde el bolso que el veí este no para de mirar para acá..."


(Neus) "Peaso powerpoint que els vaig a a passar..."
(Palimp) "¿Todo esto lo he escrito yo?"

(Marcella) "Deja que repase antes no sea que pierda los papeles..."
(Ivan)
"¿Qué hace un chico com yo en un sitio com este?"

(Veí) "-Nacho, mira la xiqueta del fons com et mira... "
(Nacho) "-Veí, quieres decir que esto que nos han puesto es agua?
Yo ya llevo un pedete literariamente lucido..."


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

13 de setembre del 2008

De lectura (47): Barri xino. Una crònica de postguerra, de Sebastià Sorribas

Post dedicat a la Júlia Costa, que ara que diu que ja és una mestra que no cal que vagi més a escola, tindrà prou temps de llegir encara més llibres com aquest.


«Llàstima que segurament no hi hagi cap infern, perquè si aquell Déu que es van inventar fos una mica just, aquelles calderes estarien plenes de capellans del que vaig conèixer quan era petit, i de militarots, d’aquella que envien a la mort nois de divuit anys!» (p.179)


Recordava en Sorribas del seu celebèrrim El Zoo d’en Pitus, el primer llibre en català que vaig llegir de petit. Suposo que com molts de vosaltres. Ho fèiem a l’escola, a l’hora de Lectura, entre tots els companys de l’aula, un tros cadascú. Tenia vuit anys aleshores. Abans d’ahir, vaja,...

Aquest és un llibre ben diferent. És un diari costumista d’una època gris, trista, fosca. De la gent, dels indrets i de les situacions que Sorribas va viure al seu estimat Barri Xino quan tenia deu i onze anys, just després d’acabada la guerra. Una època dura, dura; fos on fos. Al Xino i arreu. « El meu barri, als anys quaranta, era brut, fosc i feia pudor: tothom hi pixava al carrer, gran i petits, homes, nens, fins i tot algunes nenes..» (p. 32) Als veïns més nostrats us han de sonar per força. Eren els anys de les putes a peu de carrer, de les transmissions radiofòniques de “la señora Francis” (que no era tal senyora), del Cara al sol a les aules, de les misses obligades, de les botigues de “Gomas y lavajes”, els balls de patacada, la compra de burilles de tabac, de la cartilla de racionament...

Sorribas vol “humanitzar” els personatges que pul·lulaven pels carrers del seu barri. Sense excessiu paternalisme. Tot i que explica escenes ben dramàtiques. Hi ha un barri de tipisme i un barri de promiscuïtat: nens que la pelen a pederastes, nenes violades per pares o germans, capellans que toquen genitals, exhibicionistes, patrons que s’alliten amb joves treballadores per garantir-los o mantenir-los la feina, policies que roben descaradament en botigues, estraperlistes mantinguts per les autoritats,... Però aquesta era l’escòria del barri. La immensa majoria era gent ben normal. Humil, però honrada. Està orgullós de ser-ne fill. I de l’ambient de barri que s’hi vivia. Un barri de derrotats, de vençuts, de treballadora; lumpens i els anomenats “desafectos al régimen”. Gent que havia perdut la guerra dos cops: la de debò i la dels anys de postguerra. «Al meu barri tothom era roig, tothom havia perdut la guerra.» (p. 287)

La seva mare era fornera al barri, i per tant, un negoci concorregut. Per allí hi passava tothom. En certa manera, l’obra és un homenatge a la seva figura. «La mare semblava que menyspreava el pecat i no el pecador.» (p. 247). Una d’aquelles dones de caràcter que marquen el tarannà d’una família.

Cada capítol està dedicat a un dels temes recurrents de l’època i, en cada un, treu a lluir un personatge del barri que s’hi relaciona, com un exemple. Així, van apareixent les cases de barrets i les putes de renom, els espectacles teatrals amb to sicaliptic, la persecució de la llengua catalana i els falangistes del barri –«Dios habla en español, y por lo tanto, quien habla en dialeto catalán, ofende a Dios.»–, l’espiritisme i alguna mèdium entabanadora, les escoles del barri i els seus mestres –«érem seixanta criatures a classe» (¡!), l’estraperlo i els mafiosos del port, els cinemes i les “pajilleres”, la violència al carrer i algun pinxo sense gaire miraments, el masclisme i alguna víctima mortal, els transvestits i els seus caus, la mal entesa caritat cristiana i algun capellà de trist record, la policia i algun sindicalista que va “volar” a comissaria,,... «La gent gran afirma que avui hi ha més violència que mi, hauria de recordar que en aquells temps a Espanya, prevalia la cultura de la pallissa.» (p 211)

Sorribas ataca contra els dos grans col·lectius que van amargar la vida als nostres pares i avis: els capellans i les autoritats político-socials: falangistes i policies. Davant el poder establert, l’única defensa que tenien era la de practicar el “boicot”

De la lectura de les seves pàgines, el Viatger podria tenir un seguits de posts dedicats als antics cinemes del Raval. Aquest era el gran (i únic) entreteniment de l’època per les classes populars. És clar que molts ni heu viscut les sessions dobles, oi? I n’havia dies que en feien quatre, de pelis! Doncs això és el que podíeu fer al cinema Pedró (que després seria la Filmoteca), al Cèntric (en aquest també hi anava jo els setanta!), a l’Amèrica, el Diorama, l’Alarcón, el Walkiria, el Capítol, el Diana, el Monumental, al Colón, l’Arnau, l’Espanyol, l’America, el Manila, l’Unión, el Latino, el Principal Palace (on es va fer cine per primer cop a la ciutat, l’any 1886), el Ramblas o el Cinemar. Collons! I això només en un barri! Jo encara recordo “les pajilleres” que s’estaven al carrer esperant que entrés la clientela al cine. Les veia, eh? No intimava...

La gràcia d’aquesta crònica viscuda és que ho fa des de l’òptica d’un nen de deu anys. Fa un exercici de marxa enrera. Se’n fa creus de com, tot i “viure perillosament”, com ell mateix diu, en aquells primers anys de la dècada dels 40, no els va deixar tarats del tot perquè segurament eren més forts del que es pensaven i volien. Ells van viure a l’ordre del dia episodis de fam autèntica, de violacions infantils, de repressió sexual, de malalties endèmiques (tifus, piojo verde, la tinya, polls, xinxes, puces, escarabats,...), de repressió policial, de bevedors compulsius –«Los camellos son los animales que aguantan más la sed. ¡Eh, usted!No sea camellos y entre a beber.»,

El Raval era un escenari més de la ciutat. Ni millor ni pitjor. Potser la peculiaritat era que s’hi concentraven més “rojos”, més putes i més misèria que en altres indrets de la ciutat. Però al cap i a la fi, era un barri més de la ciutat. Amb una consciència de barri com deurien tenir a la Barceloneta, al Poble Sec o a Sants, on els marginats eren acceptats per osmosi. «Alguna vegada ,algun amic gai m’ha preguntat sobre el grau de marginació que vivien els homosexuals, al meu barri. El cas és que , encara que sembli mentida, al barri hi havia pocs marginats. Els pocs que hi havia s’incloïen en la categoria des rodamons, dels borratxos crònics o de gent forastera.» (p. 235).

Entenc que llegir aquestes planes per joves que heu viscut ja en democràcia us pot sorprendre. Pot semblar que certs episodis siguin increïbles, però són en versemblants. Sorribas explica en veu planera les vicissituds d’aquells que l’historiador Jaume Fabre ha estudiat, amb ull crític, en un llibre que també us recomano: “Els que es varen quedar”.

El llibre es de molt fàcil lectura. Amè, sincer, planer, directe. Si voleu saber un capítol més de la història de la ciutat, us el recomano. Té el rigor d’algú que ho va viure en primer pla, que és la millor manera d’escriure la història.

Les interpretacions, que se’n puguin fer, ja és un altra cosa.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

11 de setembre del 2008

Ei, veí! Maleru de veure't: segon aniversari

Ja ho vaig dir un cop. Ara ho faig per segona vegada.

Un onze de setembre, de 1714, va caure Barcelona davant les tropes borbòniques dirigides pel duc de Berwick. Un onze de setembre, de 1973, va caure Salvador Allende al Palau de la Moneda, sota les bales de soldats comandats pel general colpista Augusto Pinochet. Un onze de setembre, de 2002 (ai, no! del 2001!; sort del Paseante que m'ho ha esmenat), van caure dues torres bessones al ciutat de Nova York sota la follia l'integrisme islàmic.

Tot això ja ho sabíeu. Però el que potser no sabíeu és que davant de tanta caiguda, un onze de setembre, de 2006, el veí de dalt es va despertar, es va aixecar i va sortir al replà.

I des d’aleshores, sense parar. Dos anys doncs, mandrejant per l’edifici catosfèric amb la vostra companyia.


Dos anys que han donat per força.

Per deixar escrits uns 315 posts de collita pròpia.

Per rebre unes 60.000 visites, que m'heu deixat uns 2.500 comentaris.

Per escriure prop de cinquanta ressenyes de llibres.

Per fer alguna festeta veïnal d’alta volada.

Per fer-me buidar de tant en tant la Carpeta del veí, que tinc desada al calaix de l'escriptori.

Per promoure unes Històries veïnals del cagar—ja en duem més de quaranta!– i a les que us heu apuntat una cinquantena de veïns/es. I els que seguiran!

Per muntar un Museu blocaire del disseny friki, que espero que segueixi creixent.

Per dirigir un equip de fubol –les Maleruveïnes FC– que va llençat cap a la Champions del barri.

Per incitar algun post calentó, fet a duo. Buf! (Algú més s'apunta?)

Per demanar la vostra col.laboració al Calents i contents.

Per escriure alguna Memededicatòria a algun veí o veïna que m’ha complagut.

Per rebre i donar algun premi a un Blocaire invisible. (el meu logo és el regal d'un blocaire!)

Per participar en iniciatives d’altres blocs com els Jocs literaris (amb algun premi inclòs), en Personatgesitinerants , Transformacions o (menys del que voldria) en algun Relat conjunt.

Per ser un nominat als Premis Cat’s. Mil gràcies!

Per ser escollit en el llibre de La catosfera literària.


I per fer una mica d’autobombo, caram!


I sobretot, per deixar molts comentaris als vostres blogs. Sempre amb respecte i sentit de l’humor. Excuseu-me si algun cop he estat irreverent, pesat o us he incomodat.


I en definitiva, guanyar moltes hores de son aprenent de vosaltres: viatjant, sorprenent-me, gaudint, rient, responent, coneixent i solidaritzat-me amb els vostres escrits.


A tots i totes que visiteu el replà i que feu que encara vulgui tenir corda per estona... mil gràcies!


Passeu per casa, que hi ha cava i pastís per tothom, a discreció!


Ara això sí: segueixo sense rentaplats i sense poder desgravar a Hisenda.

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

9 de setembre del 2008

El veí de col.loqui

El bo de Juan Pablo Fuentes , Palimp, un lector compulsiu c on hi hagin i autor del blog Cuchitril literario i de Liblit munta, de tant en tant, trobades literàries i actes perversos sobre el món tràgic i còmic de la lletra escrita i el món digital.


Read this document on Scribd: escriure en temps digitals díptic


En aquesta ocasió m'ha convidat a assistir-hi i participar-hi activament. I un que no sap mai dir que no a re (o a quasi re), ha acceptat. Així, doncs, ja em tens que el veí de dalt, el proper 10 de setembre agafarà el metro cap a L'Hospitalet per ser a dos quarts de deu a la Biblioteca Tecla Sala i fer un petit bolo en un tertúlia literària sobre "Escriure en temps digitals". Més informació, aquí. Es veu que també és la Nit en blanc a les biblioteques de l'Hospitalet, amb diverses activitats per mantenir l'audiència desperta. No expliciten si hi haurà sexe en directe, o què...

Cal dir que hi esteu convidats/des?


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

8 de setembre del 2008

De post veïnals recomanats (2): posts que m'han agradat

No és que m'agradi donar premis (però sí que me'n donin, eh? Digueu-me tonto...). Però sí que m'agrada recomanar allò que m'atrau: llibres, pelis, indrets, records, situacions... i és clar, blogs i posts. Ja ho he fet un cop i seguiré fent-ho de tant en tant. En poden ser molts; però vaig a poc a poc. Aquest cop uns assenyalo tres. Un de guarrindongo, un d'espetarrant i un de captivador.

1. "Tios amb parella, no gràcies!" De la Lucrecia de Borja. Una xiqueteta que ha arribat amb empenta; des del País Valencià, dient les coses clares, anant al fons de l"assumpte" i sense pèls a la llengua (Bé, potser algun li'n queda de tant en tant després de tanta fruïció). Aquí tracta el tema sempitern de l'"altra". Però m 'agrada el tarannà que s'hi veu.

2. El cuentu del Patufot, de l'inclit Zincpiritione del blog La iaia té caspa. Un paio que no deixa mai de sorprendre'm. Ni a mi ni avosaltres, segur. I mira que miro blogs, jo. En podria escollir molts de posts seus. La seva sèrie s "Què es Catalunya?" no té desperdici (hi ha algun polític intel.ligent que li sapigués treure putna la llapis? No). Una sèries de posts per conèixer el nostre país des dels vessants més inversemblants. Una combinació única de sentit de l'humor, intel.ligència cínica i una certa dosi de mala llet. Del milloret que corre per la catosfera.Escullo aquest post per que s'hi sintetitza el que és el Zinc: una mirada desimbolta a la tradició del país, un amor desmesurat a la Marina Rossell i un donar la volta a la realitat pel cantó més imprevisible. Poseu una mica de caspa a la vostra vida, caram!

3. "Grietas", de Antígona, un nom que ja promet, autora de La cólera de Aquiles. Una filosofa de la vida quotidiana que pot fer dogma de la seves apreciacions. Segur que li emprenya que li digui això... Escriu en castellà. Quan la llegiu, aneu amb temps. A voltes, els comentaris superen el mateix post! Cada post seu és un cop directe a la hipòfisi, que et trasbalsa i et commou. Pot costar de seguir a cops; però mai surt amb les mans buides del seu cau. Aquí, els escarabats són quelcom més que les pors que ens sotgen arreu. A mi em té enamorat.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

7 de setembre del 2008

Del Museu del Disseny Friki (13): El casori de cucudrulus

Val. Molts dels veïns heu passat (o passareu) per la vicaria, pel jutjats o per unes noces a l’estil maorí, jurant-vos o prometent-vos amor etern. Però cap haurà tingut el mal gust (o si?) de convidar a la penya amb una tarjetó d’aquest estil.



No. Tranquils. No és la meva tarja d’invitació. Me l’ha fet arribar la Joana, que remenant calaixos la va trobar i va pensar en seguida en el nostre Museu col.lectiu del disseny friky. Hi havia també el sobre a joc. Una autèntica cocodrilada. El que em pregunto és si el dibuix era una al·legoria a les llàgrimes d’ídem que la parella deuria deixar anar el dia de la boda o bé que, un cop consumat l’acte, un dels dos pensaven llançar el cos calent del parent a aquests simpàtics (?) animalons.

En fi. Hem tapat els noms dels contraents per no ofendre la memòria de ningú.

Segueixo esperant més aportacions...


Altres objectes del Museu Blocaire del Disseny Friki:

7. La tomata ensucrada (del Gatot)
8. Les mans dorades (de l'Arare)
9. Les teles-filmines (de Viatger)
10. El teclat Chiquiliquatre (de Kpi)
11. La tele-aixella (de Roy Marphille)
12. La bicicleta florida (del Veí de Dalt)
13. El casori de cucudrulus (de la Llum de dona)


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

4 de setembre del 2008

Maleruveïnes FC: a arrassar!


Vam convenir de trobar-nos totes (i empro el genèric femení, ja que elles són majoria) en algun lloc de la Costa Brava. Res de masos aïllats als Monegros on avorrir-se majestuosament com sembla que havia decidit l’entrenador de l’equip contrari. Pobretes! Crec que els recessos espirituals de la Damas Negras de los Sagrados Clavos del Santo Jesús deuen ser més emocionants que les convocatòries de les integrants de l’Harem FC. Ja saben elles que la temporada de fitxatges és oberta..., si volen canviar...


Les de l’equip Maleruveïnes Team, FC, en canvi, no necessiten assajar cap tàctica prèvia ni rebre lliçons de posicionament en el camp.


Ja recordeu el primer entrenament que vam fer, oi?


Dueu a la sang l’esperit rebel i transgressor i un felí instint natural per saber llegir, amb rapidesa i demostrada eficàcia i eficiència –que no és el mateix-, quines són les millors tàctiques a emprar en el camp en cada moment i circumstància. En el camp de futbol, en el camp de la vida i en el de l’honor a l’ensems sabeu dur la pilota i el que tingueu entre mans. Perquè perdre el temps en xarlotades, doncs?


Amb tot, l’entrenador, o sia, jo mateix, el veí de dalt, ha cregut convenient mantenir una trobada (in)formal –ple d’informalimes– per mantenir en alça l’esperit de l’equip i el clima de companyonia.


Per tant, quedeu totes convocades en el dia i hora assenyalat (adjunto plànol en SMS particularitzat) per gaudir d’un cap de setmana post-vacacional, reparador i transgressor, amb tot seguit de luxes i comoditats a totes les integrants del Maleruveïnes Team, FC. Evidentment, tot a costa de la comunitat de veïns, només faltaria! Per això pagueu una quota de colló de mico.


Evidentment, no indicaré les tàctiques que emprarem aquests dies, no sigui que l’equip contrari, pobret!, en un atac de sentit comú i gelosia, vulgui copiar-les. Però potser sí que en faré un post a posteriori explicant com ha anat el cap de setmana de concentració.


PS
L’equip de massatgistes, fisioterapeutes, tècnics reparadors acupuntureros i voltors diversos del sexe masculí que vulgueu apuntar-vos també a la sortida, feu-m’ho saber en comentari adjunt. Anireu en autocar a part i estareu allotjats en la fonda del poble veí. Evidentment. No sigui que em distragueu excessivament el personal...


Programa d’actes


Divendres tarda

17 h Recollida en autocar al lloc convingut

19 h Arribada a l’hotelet rural de concentració (tot és per nosaltres)

Repartiment d’habitacions (totes individuals, amb jacuzzi, TV, internet, bar)

20 h Petita sessió d’estiraments amb xerrameca col.lectiva

21 h Sopar de germanor

22 h Sortida en vaixell nocturn (veler de tres pals) resseguint la costa. Música en directe: salsa, rumba, bolero,... (mulatos a bord). Sopar fred. Ambient calent. Alcohol a discreció. Bany discrecional.

02 h Tornada

03 h Allitament (qui ho vulgui)


Dissabte

10 h Sessió de massatge col·lectiu

Lifitng
s personalitzats

12 h Sortida de shooping

14 h Vermut-aperitiu a la piscina

Bany discrecional

15 h Dinar (cuina catalana)

16 h Migdiada col.lectiva

18 h Sessió de massatges i estiraments

Petita sessió de gimnàstica. Jacuzzi i spa.

Sessió teòrica: “Mil maneres d’aixafar l’Harem FC ”

21 h Sopar de barbacoa

Alcohol a discreció

23 h Focs d’artifici

24 h Sardinada i foc de camp a la platja

(bany sota la lluna plena)

Jocs de cucanya

Alcohol a discreció


Diumenge

12 h Esmorzar i passeig matinal

13 h Sessió de massatges, jacuzzi i spa

14 h Dinar (cuina francesa)

Copa i puro

16 h Migdiada

17 h Sessió teòrica: “Mil maneres més d’aixafar l’Harem FC”

19 h Retorn a la ciutat



Jugadores convocades


Porteria: l'Aupí i l'Abogada,

Defensa central: la Joana T. i la Sol Solet.

Al cantó dret: la Txell i la Cruella

Al cantó esquerra: la Zel , la Su i Caterina
De defenses lliures: la Déjà Vie, la Palito, i l'Elur:

A l'eix central: l'Anna Tarambana i la Meta , i l'Anna,

Central drets: la Silver i l'Euria.

Centrals esquerres: Dusghel , la Rosa V. i la Metis


Davanters centre: la Boira i l'Alepsi,

Mig volant esquerra, la Marinetix,

Mig volant dret, la Platxèria,

Davantera, dret Carme Fortià

Davantera l'esquerra, la Jo Mateixa.

De segona entrenadora, la Júlia,

Delegada de camp, la Carme Rosanas


Si alguna jugadora sense fitxa ni equip encara hores d'ara, després de tancar el mercat d'estiu, desitja afegir-se a l'equip, haurà de passar les proves de rigor. Cal sol.licitar-ho per escrit.


Igualment, si alguna vol fer com el Ronaldinho i canviar d'aires, cap problema!, té carta de llibertat. Ja sabeu que aquí no hi ha fitxes, ni primes, ni sous, ni bufandes. Tan sols el plaer de suar la samarreta del veïnat!


D’aquesta sortida en sortirà (rodolí) l’equip titular. Avanço.


(No sentiu un tremolor i repicar de dents? Deu ser el Paseante des del seu Turó Park, en llegir aquest post...)



Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

3 de setembre del 2008

De cinema (deu): Mamma Mia!

Mai m'han agradat els muscials. (Potser salvaria el West Side Story i prou). Això que a mitja pel.lícula l'actor o actriu es posi a ballar i/o cantar com qui no vol la cosa; amb somriure profidèn als llavis o posat melangiós, m'ha semblat, sempre, fora de lloc. Serà que jo només canto en la dutxa i en la intimitat del moment. O bé canto "les quaranta" de tant en tant a algun veí/ïna poc diligent. (Que coi passa amb el cadàver exquisit, einh?)


Per això anava amb certa aprensió a veure Mamma Mia. I mira per on, que encara em vaig emocionar i tot... (M'estaré tornant un "carrossa"? "Si ja ho ets, pare!", em deia la filla a qui vaig acompanyar, en sortir de la sala). En fi, cria corbs...

La peli -basada en el musical homònim- té una trama insubstancial: una xicota joveneta i molt bufona que es casarà (als vint anys!) amb una altre xicot jovenet i molt bufó (però qui coi es casa tan jove avui en dia? Ni déu!), decideix convidar el seu pare a la boda. El curiós del cas és que no sap qui és, i la seva mare -que duu un hotelet a una illa grega- mai li ho ha volgut dir. La noia un dia descobreix una dietari de joventut de la mare on descriu tres sengles polvos (a la peli es diuen "punts suspensius", que quecos....!) que va tenir just vint-i-un anys enrera en cosa d'un mes, amb tres sengles xicots del més hipppiós que et podies tirar a la cara (eren els anys seixanta, és clar!) Penseu, però, que el lloc on viu la mare permetria fotre un polvo cada tres dies; collons!: quina illa més paradisíaca!

La noia convida als tres possibles pares d'amagat de la mare . I quan els tres paios es presenten a l'illa sense saber el motiu de fons, ja la tenim liada. Qui serà el papà? El que ara és arquitecte? El que ara és un broker de les finances? El que és un aventurer rodamón? Us estalvio els tripijocs i els malentesos de vodevil que es succeeixen partir d'aleshores. Previsibles, però divertits. El final, evident, és un happy end.

El que em duu a escriure el post és que em coneixia totes els cançons dels ABBA (us ho he dit que tota la peli està basada en el text de les seves cançons?) i, és clar, jo, el rei de la pista de ball de la disco a l'època que es ballava musica-disco, me les sabia totes! Però fins avui no he entès la lletra al cent per cent -la peli és subtitulada quan canten-. I caram tu!, si tenien missatge i doble lectura i tot algunes! Quines coses!

En fi, només recomanable pels nostàlgics dels setanta, pels amants del Pierce Brosnan (nenes, no sé què coi li veieu al paio aquest) i avorrits un dijous a la tarda en general. L'actuació de la Meryl Streep no està del tot malament, tot i que és evident que sobreactua i a vegades, de manera histriònica. Ara bé, l'escena musical amb les dues amigues la nit del comiat de soltera, representant "Whos' that girl?"no té desperdici. Jo, ja m'hi veia disfressat així i fent el paripé... Un musical que, com toca avui dia, té a voltes més aire de videoclip.

En fi, quedeu avisats/des, Mammosos meus!


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!

2 de setembre del 2008

De lectura (46): L’home dibuixat, de Manuel Baxauli

(Els dedico la ressenya a les dues meitats del "Llegeixes o què !?", que fan una unitat de destí en l'universal dels blocs literaris.)

«Temia que l’oblit fos el silenci. L’oblit no és cap lloc». (p. 199)

«Els anys m’han revelat, però, que cap escriptor, ni cap editor, ni cap crític, ni (santa innocència!), cap polític inverteix temps, ni energia, ni diners en projectes que no apunten, directament, a l’engreix de la seua pròpia vanitat o de la seua pròpia butaca.» (p.84)

Hipnòtic.

«Ignore que serà de mi després d’aquesta cita». (No heu escollit mai una novel·la per la seva primera frase?). És una d’aquelles frases captivadores amb les que comencen certs llibres, com aquest. Ja no dic “aquesta novel·la”, perquè no sé si el que he llegit se li pot titllar així. Suposo que sí; perquè bé hi ha uns personatges, una trama i un desenllaç; però és ben bé que estem davant una obra peculiar, original; parsimoniosa, críptica, difícil. Implicant. Hipnòtica. Ideal per a guanyar el Premi Salambó 2008; un premi que no guanyaria mai el Zafón, segur.

El protagonista de L’home manuscrit (una autobiografia?) creix amb la lectura; va forjant-se a mesura que passem planes. Cronològicament i literàriament. «Tot el que un escriu és suc autobiogràfic, legitima defensa, crit metoditzat» (p. 12). El protagonista va trobant, com per atzar, des de la seva adolescència en els llocs més inversemblants, un textos que sembla que el cridin directament a ell. Fets per a ell. Però qui els escriu? Qui i què fa que els trobi? Què volen dir-li?

Estem davant un llibre que literaturitza la literatura. Podríem dir que és un experiment literari sobre la literatura? En podríem dir, metaliteratura, doncs? Com aquell que diu metafísica? En podríem dir, sí. I potser ens quedaríem igual. Perquè jo no sóc filòsof ni crític literari.

La novel·la s’inicia amb el 40è aniversari del narrador. Fent memòria d’Ell; d'ell mateix. Així s’anomena, prenent distància amb el narrador: “Ell”, i no “Jo”.

Al llarg de la seva vida ha tingut quatre revelacions. Orfe als 15 anys, manté una relació especial amb els morts. Hi dialoga. El que ell anomena Intervencions. Com quatre revelacions. La primera narració al troba al seu poble natal, als 12 anys, en els plecs d’una Bíblia, que agafa de la biblioteca pública del poble. Tot una premonició: el llibre i l’indret. El text es titula, com no, “Orígens”. Tres anys més, ja orfe de pares, trobarà uns textos escrits en les parets d’una far abandonat, a Galícia. Un altre lloc amb reminiscències literàries per antonomàsia (heu llegit, El faro del fin del mundo, de Verne; La pell freda de Sánchez Piñol, o L’illa dels cinc fars de Ferran Ramon-Cortés). Es titula “Saviesa”. Allí ens parla dels morts i retroba morts properes, com el seu germà gran, morts als pocs mesos de néixer. La Tercera, un relat que escolta a la ràdio, “Passió”. I la Quarta, a Viena (un ciutat nostàlgica per definició), a la consulta d’un dentista. Es diu “Èxode”. «Passem mitja vida anhelant i maquinant el futur, i altra mitja recordant el passat.» (p. 109) És evident que en cada un dels quatre relats es va inserint la l’acció, hi transcriu més que una història: hi transcriu la seva mateixa història. «Tota creença: una claudicació.» (p. 86. El desigs sexuals, les pors, la fugacitat del goig, els viatges, els diàlegs familiars, les amistats, les referències amb la mort,...

Són relats críptics; que semblen parlar d’ell i de la seva trajectòria vital; passada i futura. Textos torbadors; que l’obliguen a interrogar-se. A saber estranyament elegit? Ell dialoga amb Escriptor, a qui cerca en diferents indrets sense mai trobar-lo. «Els infeliços imanten la dissort» (p. 35). Potser és a Ell mateix que es busca. Per això cal que s’inventi una entrevista. Potser és el que fan tots els escriptors. Escriure sobre si mateixos i inventar-se un personatge, a qui retornen indefectiblement i de forma reiterada. Hom, en el fons no por parlar si no és d’un mateix. Això li vaig sentir dir al poeta Martí i Pol una vegada.

Tot és un viatge que el retorna als seus escenaris de joventut, Sueca; la platja. El seu Santuari. Allí hi rescriurà el seu Dietari. És com un retorn a l’inici. «Som cadascú de nosaltres, la suma de persones que hem sigut» (p.179). Allí és on fa els 40 anys. Una edat idònia per fer parada i fonda, oi? Com es veu algú que es mira al mirall, en aquesta edat? Com es pot veure en un mirall que reflecteix allò que es veu en el mirall? En un cantó, l’Hoste. En l‘altre, l’Escollit; Ell. Una realitat somiada, que esdevé realitat perquè és Ell qui la somia. Perquè allò que Ell ha anat trobant al llarg dels anys és el que Ell mateix ha escrit. I tanquem el cercle. Llegim, doncs, com l’autor té una diàleg de tu a tu davant nostre. Nuesa literària en estat pur. «Ets una de les possibilitats que tenia de ser distint de com he sigut.» [...] Ets d’alguna manera el que hauria volgut ser» (p. 157). L’Hoste i l’Escollit es retroben. Un ja sap el seu passat. Ara l’altre serà el seu futur. Joc de miralls, doncs. «Però tu i jo som, a partir d’ara, incompatibles, perquè tu i j som, ja un sol individu Protagonitzaré, sol, el meu futur» (p. 158)

Més curiositats? La utilització de fotos, volgudament fosques, indefinides, salpebrant el text. I l’ús del text en negatiu (blanc sobre pàgina negra!) en els diàlegs entre els espectres, els esperits que habiten a casa de la platja, Villa Carmen. Genial el recurs! Això dels llibres cada vegada s’assembla més als blogs. O els blogs, a un llibre!

Tots aquests fragments son els que transcriu en el seu Dietari, Un diari que algú haurà de salvar de l’oblit. Però això ja forma part del desenllaç; i no es tracta d’aixafar la guitarra. Podríem dir que la novel·la és com una autojustificació cap el lector de l’ofici d’escriure. És una baixada als inferns del propis fantasmes. «Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou no hi ha literatura.» (p. 92)

Llegeixo a la contraportada que L’home manuscrit és una obra sobre algú insatisfet del seu passat que, des d’un present lúcid, el refà i en recrea el futur. Potser sí. Jo no ho he sabut veure del tot. Potser sóc mal llegidor (que no lector). És cert que el llibre de Baxauli és ambiciós i complex, en la posada en escena. I t’hi perds, a voltes.

És una reflexió imaginativa, original, corprenent; seductora, sobre el fet d’escriure; aquest cuc que ens remeou a alguns per dins. No et pots quedar indiferent: l’acabes o el deixes a mig llegir. Busques arribar a entendre el perquè de tot plegat. I no saps si ho has assolit, al final. Segurament a molts ens agradaria retrobar una Villa Carmen, una llar pròpia on entaforar tots els nostres malsons.

El llibre acaba com comença. És un cicle indefectible, doncs. La literatura ens redimeix dels nostres pecats. Els que en tingueu, és clar.

A mi, pecador conspicu, em redimeixen els blogs. Els vostres.


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Votam al TOP CATALÀ!