De calents i contents (01/2008): Mitja taronja
"...i els seus 120 centímetres de pit treien el singlot a un mort." A mesura que s'emetin els relats per antena els aniré penjant al blog. I espero que gaudiu d'una bona calentura amb o sense companyia..., però sempre amb bon humor.
Cliqueu per aquí per escoltar va l'audio
Mitja taronja
Els nervis el menjaven per dins. Havia hagut de recórrer a aquella estratagema per poder-la tenir al costat i no se’n penedia. Només l’esperança d’un sí definitiu li donava forces per seguir allí, assegut rera bambolines, esperant que el cridessin per entrar al plató. Quan va sentir que deien el seu nom, David Guerra, va notar com el cervell li bombejava sang directament a l’entrecuix, que ja apuntava una tímida erecció. I és que la Vanessa, la veïna del pis de sota, era la dona dels seus somnis, de les seves palles més solitàries i de les seves purgacions més oníriques. I ara, després de tres anys d’indecisions, d’anònims a la bústia, de mirades furtives a l’ascensor, estava a punt de declarar-li el seu amor etern davant milions de telespectados que seguien cada tarda, amb morbosa atenció, el programa del cor d’Anna Rousso, “Tu media naranja”. Era el darrer programa de la temporada i tothom esperava les llàgrimes de comiat de la Rousso.
La Vanessa, que feia posat de toia, esperava que la presentadora li expliqués perquè era allí. Però ho sabia sobradament què hi feia allí i què havia de fer. El que no sabien els telespectadors, ni la Rousso, és el que succeiria en aquell plató d’aquí pocs minuts. Si ho haguessin sabut, haurien posat els DVD a gravar a tota màquina i ni tot el topmanta de la ciutat hauria donat a l’abast l’endemà.
La Vanessa seria un pèl curta de gambals; però no era un monja, i els seus 120 centímetres de pit treien el singlot a un mort. A més, sabia explotar la seva anatomia amb vestits que remarcaven unes corbes més pronunciades que les dues esses del seu nom. Duia una minifaldilla de cuir que acabava just on començaven unes cames quilomètriques, amb unes natges prominents i una samarreta de tirants que deixava el pircing del melic al descobert. Ho arrodonia un escot prominent on s’hauria perdut qualsevol objecte que algú hi hagués deixat caure, com un pou sense fons.
Feia dues hores, quan el realitzador del programa, en Sergi Natilles, un escalador sense escrúpols, la va veure entrar a maquillatge, aquest ja s’havia fet una composició de lloc i mesures. El seu malèfic cervell havia ordit un pla maquiavèlic, que acabaria amb la mala puta de la Rousso i alhora, li garantiria a ell feina a la competència, ara que tot l’equip del programa s’anava indefectiblement a l’atur. «Tu, nena, vols triomfar en això de la tele?» li va dir a cau d’orella, mentre deixava caure una mà sobre la seva cintura. «Vine al despatx i en parlem», va afegir.
Quan en Natilles va acabar d’explicar-li el seu pla, la Vanessa ja havia estat profanada per tots els forats del seus cos i estava disposada a tot. La noia, que era un pèl curta de gambals però no monja, va pensar que si seguia les ordres d’aquell paio tenia l’operació de lifting assegurada i un armari de vestits de luxe per tota la vida.
Ara, doncs, asseguda davant la Rousso, amb el forat del cul adolorit, esperava que entrés aquell carcamal del David, el seu veí plasta, al plató. En Natilles li ho havia xivat tot.
La presentadora, davant l’opulència de pit de la xicota tenia un sentit de post de planxa total. Amb els seus millors somriure va començar l’entrevista:
–Com et dius?
–Vanessa. Però els amics em diuen Vani.
–Quin nom més bonic, oi?
–Sí, me’l va posar la mare, en record d’un gelat que li agradava molt.
–Saps perquè ets aquí, oi?
–Hi ha un premi, suposo...
–Hi ha algú que et vol dir una cosa..., una cosa que et pot fer canviar la vida. Que passi el nostre cupido!
En David mentre sortia de darrera una porta que s’obria amb un joc de llums i fumera, notava com l’erecció li pujava deu centímetres més.
La Vanessa, alliçonada pel realitzador, va creuar les cames que van deixar entreveure a les iaies del plató i a tots els telespectadors a casa seva, que no duia res a sota. El càmera va deixar aquell plànol fix que arribava a les hores de les postres a milers de llars del país, en horari prime time. Els índex d’audiència van tenir una alçada comparable a l’erecció de milers de televidents. Tots homes, és clar.
La Vanessa va fer veure que es quedava de pedra en veure en David.
–Tu?
–Us coneixíeu?–va fer sorpresa, la presentadora.
–És el meu veí. El veí de dalt!
–Així que veïnets! –va fer, picant de mans, nerviosa, la Rousso –I mai havies imaginat que...
Ell ja s’asseia al seu costat. Li prenia les mans entre les seves, agenollant-se als seus peus.
–Vani! No puc més. Em fa mal el cor, el cap i tot el cos –zoom del camera als genitals–. Fa anys que et miro pel celobert, i ja no puc més. T’estimo i no t’ho havia dit fins ara. Vine a viure amb mi. Compartirem sabatilles, raspall de dents i hipoteca.
L’erecció del David era indissimulable i la Vanessa, que ja hem dit que era una mica curta de gambals però no monja, va entrellucar-lo àvidament. Potser va entreveure un futur glamourós lligat a un seguit de programes televisius que la farien famosa saltant de plató en plató i de programa escombraria a programa del cor com aquell i no va desperdiciar l’ocasió, tal com li havia suggerit en Natilles.
–I no us beseu? –incitava l’Anna Rousso. Les iaies clamaven, com posseïdes: «Que se besen, que se besen...»
No va caldre més. En David, ja sense el fre de mà posat, va abrandar-s’hi i, amb la mà a la cintura d’ella va deixar anar-li anar la llengua fins l’esòfag. Era tanta la seva excitació que no es va estar de tocar-li el pitram. Ella, en caure enrere, es va a agafar al melindro, que ja lluitava per treure el caparró per damunt el cinturó. La silicona de la Vanessa va empènyer fort i un pit li va saltar de l’escot. El pobre David, ofuscat, va amorrar-se al piló bevent a pleret. La xicota va ser ràpìda en apujar-se la faldilla mentre amb la mà treia el canari del David a la llum dels focos. El dos càmeres van trempar al moment. Milers de telespectadors deurien fer el mateix. L’audiència saltava pels núvols. La Vanessa dedicava un solo de flauta a un pobre David que no entenia res però es deixava fer, i feia caure per terra el dos anells de prometatge que duia a les mans. La Rousso, histèrica, i gelosa del membrillo que la Vanessa es duia a la boca, va intervenir reclamant al seu càmera un primer pla amb els pits ben premuts amb les dues mans. «Jo les tinc més grans!», xisclava com una posessa. En Sergi Natilles reia des de la sala de realització.
Les iaies del públic, aixecades de les cadires, picaven de peus i mans, demanant que volien mirar des de més a prop. Els càmeres, seguint ordres del Natilles, no deixaven de fer zooms a l’escrot del David engolit, ara i adés, pels llavis sil.liconats de la Vanessa. I en tots els bars del país, saltaven per l’aire fitxes de dominó, cartes de mus i pilotes de futbolin. Mig país telefonava a l’altre meitat: «Poseu la tele ara mateix!»
En Natilles ja s’imaginava els titulars de l’endemà als diaris i, assaboria, amb maligna convicció, el comiat de la Rousso. Ja pensava en el nou programa que pensava vendre a la competència amb la Vanessa de presentadora:«Mortadel.la endins». No va atènyer la veu de la becària que li suggeria, tímidament: «Passem a publicitat?».
El que li va passar a la pobra xicota; això no, no ho van poder veure els telespectadors.
@El veí de dalt
Entrades
.JPG)
.jpeg)
.JPEG)
.png)
.jpg)
.jpg)
