De lectura (47): Barri xino. Una crònica de postguerra, de Sebastià Sorribas
Post dedicat a la Júlia Costa, que ara que diu que ja és una mestra que no cal que vagi més a escola, tindrà prou temps de llegir encara més llibres com aquest.
«Llàstima que segurament no hi hagi cap infern, perquè si aquell Déu que es van inventar fos una mica just, aquelles calderes estarien plenes de capellans del que vaig conèixer quan era petit, i de militarots, d’aquella que envien a la mort nois de divuit anys!» (p.179)
Recordava en Sorribas del seu celebèrrim El Zoo d’en Pitus, el primer llibre en català que vaig llegir de petit. Suposo que com molts de vosaltres. Ho fèiem a l’escola, a l’hora de Lectura, entre tots els companys de l’aula, un tros cadascú. Tenia vuit anys aleshores. Abans d’ahir, vaja,...
Aquest és un llibre ben diferent. És un diari costumista d’una època gris, trista, fosca. De la gent, dels indrets i de les situacions que Sorribas va viure al seu estimat Barri Xino quan tenia deu i onze anys, just després d’acabada la guerra. Una època dura, dura; fos on fos. Al Xino i arreu. « El meu barri, als anys quaranta, era brut, fosc i feia pudor: tothom hi pixava al carrer, gran i petits, homes, nens, fins i tot algunes nenes..» (p. 32) Als veïns més nostrats us han de sonar per força. Eren els anys de les putes a peu de carrer, de les transmissions radiofòniques de “la señora Francis” (que no era tal senyora), del Cara al sol a les aules, de les misses obligades, de les botigues de “Gomas y lavajes”, els balls de patacada, la compra de burilles de tabac, de la cartilla de racionament...
Sorribas vol “humanitzar” els personatges que pul·lulaven pels carrers del seu barri. Sense excessiu paternalisme. Tot i que explica escenes ben dramàtiques. Hi ha un barri de tipisme i un barri de promiscuïtat: nens que la pelen a pederastes, nenes violades per pares o germans, capellans que toquen genitals, exhibicionistes, patrons que s’alliten amb joves treballadores per garantir-los o mantenir-los la feina, policies que roben descaradament en botigues, estraperlistes mantinguts per les autoritats,... Però aquesta era l’escòria del barri. La immensa majoria era gent ben normal. Humil, però honrada. Està orgullós de ser-ne fill. I de l’ambient de barri que s’hi vivia. Un barri de derrotats, de vençuts, de treballadora; lumpens i els anomenats “desafectos al régimen”. Gent que havia perdut la guerra dos cops: la de debò i la dels anys de postguerra. «Al meu barri tothom era roig, tothom havia perdut la guerra.» (p. 287)
La seva mare era fornera al barri, i per tant, un negoci concorregut. Per allí hi passava tothom. En certa manera, l’obra és un homenatge a la seva figura. «La mare semblava que menyspreava el pecat i no el pecador.» (p. 247). Una d’aquelles dones de caràcter que marquen el tarannà d’una família.
Cada capítol està dedicat a un dels temes recurrents de l’època i, en cada un, treu a lluir un personatge del barri que s’hi relaciona, com un exemple. Així, van apareixent les cases de barrets i les putes de renom, els espectacles teatrals amb to sicaliptic, la persecució de la llengua catalana i els falangistes del barri –«Dios habla en español, y por lo tanto, quien habla en dialeto catalán, ofende a Dios.»–, l’espiritisme i alguna mèdium entabanadora, les escoles del barri i els seus mestres –«érem seixanta criatures a classe» (¡!), l’estraperlo i els mafiosos del port, els cinemes i les “pajilleres”, la violència al carrer i algun pinxo sense gaire miraments, el masclisme i alguna víctima mortal, els transvestits i els seus caus, la mal entesa caritat cristiana i algun capellà de trist record, la policia i algun sindicalista que va “volar” a comissaria,,... «La gent gran afirma que avui hi ha més violència que mi, hauria de recordar que en aquells temps a Espanya, prevalia la cultura de la pallissa.» (p 211)
Sorribas ataca contra els dos grans col·lectius que van amargar la vida als nostres pares i avis: els capellans i les autoritats político-socials: falangistes i policies. Davant el poder establert, l’única defensa que tenien era la de practicar el “boicot”
De la lectura de les seves pàgines, el Viatger podria tenir un seguits de posts dedicats als antics cinemes del Raval. Aquest era el gran (i únic) entreteniment de l’època per les classes populars. És clar que molts ni heu viscut les sessions dobles, oi? I n’havia dies que en feien quatre, de pelis! Doncs això és el que podíeu fer al cinema Pedró (que després seria la Filmoteca), al Cèntric (en aquest també hi anava jo els setanta!), a l’Amèrica, el Diorama, l’Alarcón, el Walkiria, el Capítol, el Diana, el Monumental, al Colón, l’Arnau, l’Espanyol, l’America, el Manila, l’Unión, el Latino, el Principal Palace (on es va fer cine per primer cop a la ciutat, l’any 1886), el Ramblas o el Cinemar. Collons! I això només en un barri! Jo encara recordo “les pajilleres” que s’estaven al carrer esperant que entrés la clientela al cine. Les veia, eh? No intimava...
La gràcia d’aquesta crònica viscuda és que ho fa des de l’òptica d’un nen de deu anys. Fa un exercici de marxa enrera. Se’n fa creus de com, tot i “viure perillosament”, com ell mateix diu, en aquells primers anys de la dècada dels 40, no els va deixar tarats del tot perquè segurament eren més forts del que es pensaven i volien. Ells van viure a l’ordre del dia episodis de fam autèntica, de violacions infantils, de repressió sexual, de malalties endèmiques (tifus, piojo verde, la tinya, polls, xinxes, puces, escarabats,...), de repressió policial, de bevedors compulsius –«Los camellos son los animales que aguantan más la sed. ¡Eh, usted!No sea camellos y entre a beber.»,
El Raval era un escenari més de la ciutat. Ni millor ni pitjor. Potser la peculiaritat era que s’hi concentraven més “rojos”, més putes i més misèria que en altres indrets de la ciutat. Però al cap i a la fi, era un barri més de la ciutat. Amb una consciència de barri com deurien tenir a la Barceloneta, al Poble Sec o a Sants, on els marginats eren acceptats per osmosi. «Alguna vegada ,algun amic gai m’ha preguntat sobre el grau de marginació que vivien els homosexuals, al meu barri. El cas és que , encara que sembli mentida, al barri hi havia pocs marginats. Els pocs que hi havia s’incloïen en la categoria des rodamons, dels borratxos crònics o de gent forastera.» (p. 235).
Entenc que llegir aquestes planes per joves que heu viscut ja en democràcia us pot sorprendre. Pot semblar que certs episodis siguin increïbles, però són en versemblants. Sorribas explica en veu planera les vicissituds d’aquells que l’historiador Jaume Fabre ha estudiat, amb ull crític, en un llibre que també us recomano: “Els que es varen quedar”.
El llibre es de molt fàcil lectura. Amè, sincer, planer, directe. Si voleu saber un capítol més de la història de la ciutat, us el recomano. Té el rigor d’algú que ho va viure en primer pla, que és la millor manera d’escriure la història.
Les interpretacions, que se’n puguin fer, ja és un altra cosa.
Entrades
.JPG)
%20ci%C3%B3%20munt%C3%A9%20(2).jpeg)
.JPEG)
.png)
.jpg)
.jpg)
