19 d’abril de 2009

De calents i contents (23): La ressaca, del veí de dalt

Seguim posant relats de Calents i contents, mentre esperem el resultat del sorteig de les HV 6. Així l'espera se us fa més... eixorca? ;-)


Com que no m'envieu relats vostres, jo vaig tirant de beta... Aquest cop la història gira sobre els efectes d'una ressaca després d'una festa d'alçada. Parlant de festes..., Algun dia n'hauríem de fer una al terrat de casa, oi Robertinhos? Què tal per Sant Joan? Fem una revetlla a cal veí de dalt? Com la de l'any passat... És clar que qui s'apunti ha de dur alguna cosa; que aquí no hi ha res de gratis. Una revetlla d'aquelles com les d'abans: amb focs, petards, música salsera, cremats (de rom i d'ànsia de sexe) i a esperar que surti el sol. Sol o acompanyat. Qui s'apunta? Ja faré la convocatòria formal algun dia d'aquests...

Mentrestant...

Aqui l'audio:



Aquí el text:

La ressaca



El timbre del telèfon no parava de repicar amb força dins els seus timpans. Amb posat incert i a càmera lenta, va palpar a tentines la tauleta de nit creient que d’allí provenia aquell daltabaix.

—Mmmm…. sssi, digui?


Ningú va respondre. Ostres! No era el telèfon! El soroll seguia, immisericordiós. Era un cony de mòbil! D’on venia aquell bip-bip que es ficava al moll de l’os? En obrir els ulls, un raig de sol que es filtrava per les escletxes de la persiana mig abaixada li va ferir les ninetes, que va notar ploroses. Va posar-se un palmell estès sobre les celles a manera de visera. Va fer memòria durant uns instants mentre intentava tornar, a poc a poc, al món dels vius.


«Sóc a casa. El cap m’explota. I tinc un mal de cul horrorós...»


Va regirar-se al llit. Per sortir, va haver de passar pel damunt d’un parell de cames i d’una esquena. En Jofre va mig caure per terra i, a peu coix, es va entortolligar amb uns camals de pantalons que jeien rebregats per terra. Abans de caure, va donar una puntada a una sabata vermella amb un taló impossible. «Merda». El so venia de sota la butaca. Va estirar el braç, a quatre potes, i va notar amb la punta dels dits un objecte fred que vibrava. Un mòbil.


—Si! Qui hi ha?

—Fill ja era hora! Ets a casa? —va dir una veu aguda d’una dona gran

—Si sóc a casa… Suposo… Qui és vostè?

—Fill. Sóc ta mare! No em coneixes?


Realment aquella nit hauria estat d’escàndol. O encara somiava o estava al·lucinant fruit de la barreja de pastilles que es deuria haver fotut entre pit i esquena.


—Mare? Què diu? Ma mare fa tres anys que va morir? Qui cony és vostè?

—Com? Què passa res fill? —i una veu riallera. Ah! Estàs de broma?


S’adonà que el mòbil pel qual parlava no era el seu. Per tant, vés a saber qui cony era aquella vella xarona amb veu de xiulet. Va fer una ullada ràpida a l’habitació. Coneixia la Miriam, amiga i amant ocasional, que estava cap per avall al llit, amb el cobrellit entortolligat entre les cuixes i mostrava la seva pell blanca nua retallada pels raigs de sol que incidien directament sobre el seu cos. El negre amb un pentinat rasta que jeia amb slip i bocaterrossa al sofà del racó juraria que no l’havia vist mai. I aquell altre paio amb aire nòrdic, amb els braços tatuats, que estava al seu costat i roncava sorollosament, recordava haver-hi parlat, amb un got a la mà, en un d’aquells antres de la Plaça Reial la nit abans. Creia recordar que era un estibador del port. Desitjava que no fos el culpable de l’encetament que notava en el seu esfínter anal, a tenor del cigaló que l’home sostenia, com desmaiat, entre les mans. De la mulata que jeia estirada a terra només podia dir que tenia un cul cel.lulític insultant que el seu tanga blanc remarcava.


Allí hauria d’haver passat una de grossa aquella nit, perquè el terra era ple de roba barrejada, cendrers curulls de burilles, gots mig plens i mitja dotzena d’ampolles de whisky i ginebra buides i tombades per la tauleta i cadires. Es veia algun preservatiu ja usat i un pot obert de vaselina. Varies paperines i un parell de xeringues reposaven sobre la tauleta del nit. Es va rascar inconscientment el canell esquerra. Va sentir un soroll de cisterna de wàter. Algú més es movia per la casa, ja despert. I no recordava res de res.


—Si. Encara és aquí? —va tornar a agafar el mòbil.

—Però fill, si fa cinc minuts que et parlo! Vols dir-me si vindràs o no a dinar avui?

—No. No vindré. Ni avui, ni demà ni mai. I que et doni molt pel sac mon pare; si és que abans no ho faig jo—i va penjar.

Tenia mal d’ossos i unes ganes de pixar tremendes (que era el que realment l’havia despertat). Va anar cap el lavabo. Sense empènyer, la porta se li obri davant seu.

—Hola. Bon dia, gandul. Ara et despertes?


Ja veia que casa seva s’havia convertit en asil d’ànimes perdudes. La dona que li sortia del lavabo anava nua de pèl a pèl. Va clavar una mirada ràpida a aquell cos de nimfa de bany. Però abans de respondre-li res intel·ligible va tenir temps de fer tres brevíssimes aturades a la seva anatomia, i per aquest ordre: 1) uns pits siliconats, amb uns mugrons petits, rosats i tibats, 2) una tatuatge sobre el melic d’una figura al·legòrica que li va recordar una paraula àrab i 3) un piercing sobre els llavis majors, totalment rasurats, que refulgia amb la claror del sol. La trempada va ser ostensible.


—Mmmm…. Bé. Sí, un mòbil m’ha despertat…—i es duia la mà al cap.

—I els altres? Encara dormen?

—Mmmm… Sí. Crec que sí—i amb el polze assenyalava rera seu per sobre l’espatlla.

—Havia sentit el mòbil, per això sortia. Qui era?

—No sé...la mare d’un d’aquests paios, suposo.

—Ah, val. Crec que deuen estar esgotats. Mai abans ho havia fet amb tres paios a la vegada...

—Fer què?

—Passar el rosari, si et sembla. Encara estàs mig adormit, tu? Doncs ahir estaves ben eufòric mentre et menjava la fava.. El que no sabia és que t’agradessin els negres, també.

Hosti! Ara sabia qui era el que hauria profanat la seva reraguarda. Es va jurar que mai més beuria tant fins perdre l’enteniment d’aquella manera.

—M’anava a dutxar ara. On deses les tovalloles netes?

Creia recordar que eren en un armariet sota la pica. No ho juraria. Però sí. Hi eren.

—Té la tovallola. El sabó és al prestatge de la paret.

—He vist que tens llibres fins i tot al bany! I quin armari!

—Llibres, sí. M’agraden els llibres. Mon pare era llibreter de vell.

—Ja. I el raspall per l’esquena, no hi ha?

—Mmmm. Què? No. No… (va fer un esforç de memòria que li va fer mal fins i tot a les arrugues del front). Crec que en no tinc, d’això.

—Doncs a mi m’agrada que em rasquin l’esquena quan em dutxo…

—….

—Vull dir, la meva esquena.

—Ah! Sí (al Jofre li costava encavalcar dues idees seguides). Ja. Si vols, jo…

—Ahir no et costava tant decidir-te. Potser encara estàs adormit.

—Jo? No, no, …què va! —i va afegir— Passa, passa.


En Jofre no estava molt segur de rascar-li l’esquena o bavejar-li directament el parrús.


Entraren dins el rectangle que dibuixava el plat de dutxa, tancat per una parament d’alumini i vidre translúcid. En Jofre obrí l’aigua calenta i s’aixecà sobre els dits dels peus per posar el telèfon de la dutxa al supletori de la paret. Quan alçava la mà per veure si era prou calenta, la mossa ja estava eixarrancada sota seu tocant-li la fava. Ell se la notava encetada, però el contacte amb de l’aigua i la delicadesa amb què la noia començava a llepar-li la punta de l’escrot va fer que las sensibilitat li tornés de cop. Va gemegar una breu queixa i s’obrí de cames perquè ella pogués treballar-li millor els baixos. Quan després d’un massatge bucal començava a tornar a la vida (ell i la seva circumstància) va fer aixecar la noia agafant-la per les espatlles i recolzant-la a la paret. Es van besar furiosament mentre l’aigua repicava amb força el front de tots dos i els mig ennuegaven amb el raig de mil filets que els regalimava per les galtes, i des d’aquí, cos avall. Van ensabonar-se mútuament, delectant-se en els plecs més íntims. La rossa tenia una llengua golosa que jugava a cuita-i-amagar d’una boca a l’altre. Li dibuixava la comissura dels llavis, la carena de les seves dents i el vel del paladar. Un cop a fora, entrava de cop en barrina i, de dins estant, giravoltava a dreta i esquerra. Les mans d’ell tampoc es quedaven manques. Van agafar aquells dos càntirs, dos béns de déu que emergien com dues torres bessones i va amollar-los a gust , amb els palmells ben estesos. Jugava a fer passar al llarg de l’obertura dels seus dits les dues els mugrons endurits, que com antenes rosades, els pinçava amb l’índex i el polze i els feia giravoltar entre tots dos dits com si d’una boleta de ruleta americana es tractés. Ella es deixava fer mentre gemegava de gust. Després de llepar i succionar a pleret aquells dos pits que haurien guanyat el concurs anual de la fira del càntir d’Argentona, la va agafar per la cintura i li va fer girar sobre seu.


—He de rascar-te l’esquena, no?


Ella va entendre el gest i va mig inclinar-se al davant. En Jofre va prémer el pot del sabó sobre l’esquena d’ella i va començar a fer girar els palmells de la mà sobre seu: en un lleu massatge en girs concèntrics. De les espatlles a la cintura i d’aquí cap amunt. No oblidava de sospesar els pits de la noia que queien, ostentosos, cap avall. Eren dos fars salvadors enmig de la tempesta. L’home va fer entrar suaument el membre ensabonat dins el forat humit d’aquella deessa que l’acollia dolçament. Però li agradava manar a la mossa. Li va agafar una mà pel canell i li va conduir directament a l’entrecuix amb el dit mig estès.

—A què no em fas el mateix que em vas ensenyar en aquell llibre, literat meu?

No recordava ben bé a què es referia; però imaginava que era algun dels incunables amb dibuixos obscens que guardava al seu despatx. Li hauria mostrat aquells gravats il·luminats del segle XVI que guardava sota clau com una relíquia, i que el seu pare havia heretat de l’avi, llibreter com ell. Quan volia dur alguna mossa al llit; els li ensenyava abans. Mai li havien fallat. Sempre trobava alguna postura que mai havien practicat abans.


I mentre empenyia fort, endins, en Jofre feia girar els seus dits sobre el botó místic de la noia. Notava com ella s’arrapava amb les natges contra el seu baix ventre, i li incitava a empènyer més endins. El raig d’aigua que queia sobre els seus cossos, enlloc d’apagar el seu foc; l’encenia encara més. Sense poder aguantar-se dempeus, un i altre van anar relliscant fins tocar de genolls a terra.


I en el mateix moment que es corrien alhora, es va córrer la cortina del bany i va aparèixer la Miriam, l’amiga que una estona abans dormia al seu costat, amb un mòbil a la mà.


—Escolta, tu. Aquí hi ha una dona que no para de trucar dient que és ta mare. La vols contestar i que pari de donar pel sac!


Per resposta, en Jofre va agafar el mòbil, el va estampar contra la paret del davant i va agafar pel canell la Miriam, per fer-la entrar sota el raig de la dutxa amb ells dos.


—Deixa la dona aquesta i vine; que ara em rascaràs l’esquena tu a mi...


I si voleu saber quines eren els anteriors relats del Calents i Contents
(ONA FM, 103.5), aquí estan:

:


1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milan

8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

14. Menjarte'm, de l'Arare

15. Orgasme compartit, de la Iruna

16. El mòbil, de la Mar

17. La febre americana, del Gatot

18. Emdeixes fer-ho a mi? de l'Albanta

19. Vols una catània?, de Violeta

20. Si véns, de El Veí de Dalt

21. Boeing 707, de Guspira

22. Des de les altures, de Té la Mà Maria i el Veí de dalt


Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
Votam al TOP CATALÀ!

7 comentaris:

Robertinhos ha dit...

Bé, si no ve cap negre per la reraguarda i em deixes dues mosses per a llegir els llibres del teu wc...doncs, ens veiem a la festa del replà!

Albanta ha dit...

Quan deies que s'havia obert la cortina he pensat que era el negre!

Li hauries rascat també l'esquena? :)

Bé, Veí... si muntes una altra festa així podries avisar al veïnat... m'encanta llegir quan vaig al lavabo!!
Un petó guapo

Anònim ha dit...

Molt bo el relat! Per cert, quan intento llegir Ments-turbacions de El Gatot, sempre s'obre l'Entrevista de feina de Skorbuto eròtic.

Arrevoire!

El veí de dalt ha dit...

Robert,
et deixaré la nina inflable que tinc..

Albanta,
tu em vols mal, oi?

Anònim (cal?)
ja està esmenat. Merci per la info.

Anònim ha dit...

Com que si cal? Jo encara no l'he pogut llegir mai! sempre se'm obre l'altre!
Tot i així gràcies per contestar-me.

El veí de dalt ha dit...

Anònim!
deia si "cal" ser anònim en aquest repla! No si calia fer el canvi, que ja l'he fet!

Anònim ha dit...

Ja! Aquest matí ho he entés! sóc lenteta!
L'anonimat m'agrada! ;)