De suport a un veí que vol editar...

Un veí del replà, en Monyofiné, àlias David, natural de Carcaixent, País Valenià, autor del blog Fantasia i erotisme, està de gira. Està de gira per Verkami. Ja sabeu, el portal aquell que permet dur a terme el somni de qualsevol a força de petites aportacions voluntàries. Com el que vam tenir en editar les Històries veïnals, recordeu?

Doncs es veu que el noi, per cert, un assidu de les HV des que les va descobrir, s'ha llençat a autoeditar-se una novel.leta eròtica. Es diu, provisionalment, Maduresa II. Dic provisionalment perquè una idea del Monyofiné és trobar-li títol entre els mecenes que l'ajudin. 

Jo ja ho he fet.

I com que es tracta de ser bon veïns i ajudar la parròquia, i especialment si és per una finalitat voluptuosa, doncs aquí queda dit.


Jo em vaig llegir el Maduresa I, i la veritats que està molt bé.  El llibre era la història de la relació entre l' Alicia, supervisora en la Caixa del Mar, entitat en crisi per l’assumpte immobiliari, i en Marc, director de sucursal que es troba, sense saber com, al mig de dos focs: la crisi econòmica-financera i el furor de la seua nova cap.

A la novel•la hi ha tot un joc de seducció de Marc i Alicia, i relata com l’erotisme (d'alt voltatge) d’aquesta relació esquitxa les relacions amb companys i companyes de treball, amb les parelles i amb la clientela. Un joc on el Marc aviat es troba en les mans d’Alicia, que el bandeja emocionalment sense cap escrúpol.Vaja, que el relat té fusta i , a més, et posa calent, que d'això tracta la literatura eròtica, no?

Si voleu anar al seva pàgina de Verkami, deixar una aportació i fer-ne difusió, aneu  AQUí . Queden 20 dies, només!

I si voleu tastar la Maduresa, aquí.

Donem suport a la vaga de docents de la Illes

Poz no...

Poz no... No em busqueu en aquesta  imatge on s'apleguen els diferents guanyadors de les 12 modalitats de premis del Premis Blogs Catalunya 2013. La categoria"Literatura" a la qual era un dels cinc finalistes el blog "Històries veïnals" se l'ha endut El lloc del crim,  un punt de trobada per als seguidors del gènere negre i de misteri en totes les seves formes: literatura, cinema, televisió… 

Doncs felicitem-los perquè el blog és molt bo.

Al certamen, a la sala  del teatre Auditori de Granollers,  he coincidit amb una gran veïna granolletenca, la Mar i Cel, que s'ha  afegit als nervis del moment. Un plaer de companyia. I també he coincidit  amb un vell blocoaire  de llarg recorregut, ,en Vilapou (el de les escales, recordeu?), que també optava a un premi en al modalitat de Blogs compartits. Tampoc ha tingut sort el noi.

El que m'ha agradat és que el premi especial se l'ha endut l'Amical de la Wikimedia, una colla de militants anònims  i independents, sense ànim de lucre, que promouen la Viquipèdia catalana. Un aplaudiment per ells i pel discurs del seu jove president, l'Arnau Duran. No ho sabia i el tenia al costat. 

Aquí, tots els guanyadors.

En fi, ara ja se que si et nomenen a un premi i no et truquen abans per anar-lo a recollir, pot ser és que no t'ha tocat. Els que sortien a recollir-los feia tot la pinta de saber-ho ja abans. Ja us deia jo,...

En fi, un altre any serà.

I per què no decaigui la festa, vés per on que aviat muntaré una altra tongada de les Històries veïnals, què collons!

Algú s'apuntarà?

Vetllada veïnal

Ahir va ser un vespre agradable. Una retrobada puntual amb alguns veïns de l'escala. El motiu, veure algunes fotos del Barbollaire en una pizzaria de Badalona. Quotidianitat absents. Dono fe que les fotos no eren fotocòpies tretes de l'Hola ni plagis del Català-Roca. Exposició i sopar alhora. Tot en un. 

Cal dir que les fotos del Barbollaire, la majoria en blanc i negre, tenen un to de melangia i pau. Persones anònimes, en posat tranquil, introspectives, captades a l'atzar. Indrets solitaris que evoquen el pas del temps. Si mireu els seus blogs o Instagram . ja ho sabreu. La de la noia escrivint a peu d'unes escales, la que més em va agradar. Totes pagaven la pena!

I en el sopar, retrobament amb el FraMiquel, la Mar, l'Abogadaenbcn (com trobo a faltar els post dels seus pleits!), el seu marit, i l'Helena Batlle. Un passeig noctàmbul per la Badalona marítima va tancar la nit.

Ah! I es veu que la Batlle també farà una exposició aviat de fotografies seves a Barcelona. I el Frare, s'ho està pensant. Ja he dit sempre que al veïnat està ple d'artistes en majúscules!

I aquest vespre, a veure el lliurament de Premis Bloc Cataluna 2013, del SITC, en el marc de les Jornades de la Catosfera, a Granollers. A veure si sona la flauta i les  Històries veïnals tenen premi!

A veure si cau res...

Seguim a l'aparatu

Les Històries veïnals als Premis Bloc Catalunya 2013

Veïns i veïnes (i altres passavolants del replà),

vés per on que els del SITC.CAT  han tingut a bé nomimar el blog de les Històries veïnals com un dels finalistes als Premis Bloc Catalunya 2013 que es lliuren el 28 de setembre a Granollers. L'han nominat perquè entenc que també l'heu votat. No cal dir que el veí hi serà en nom de tots vosaltres, polit, cofoi i amb "pajarita" d'smòking. Si hi voleu ser i ens saludem, us heu d'inscriure al seu web.

En fi, no cal dir que si el blog surt escollit (no valen suborns al jurat?), la festassa al replà serà de les històriques. Que ja fa temps que estem reclosos i mandrosos...

Per cert, el 5 finalistes a la modalitat Literatura (Personal) són:

• Mots Muts Nats
• 2012+1 Esquitxos d’una vida…
• El lloc del crim
• Històries veïnals
• Cantireta

Sigui com sigui, això m'animarà a muntar una altra tanda d'Històries i cadàvers veïnals. Estigueu a l'aparatu.

El 28, el resultat.

Cadena blocaire, i anar fent.

Dimecres  es farà el miracle de la ubiqüitat: físicament seré en una cadena humana, la de la Via Catalana pels volts del Maresme, i virtualment, en una altra, aquí,  a la Catosfera.

L’11 de setembre el país viurà una jornada històrica. La cadena per la Via Catalana per la independència serà, segur un èxit. Ho ha estat abans de fer-se i tot. Ja ho és el mateix fet logístic d’organitzar-la i dur-la a terme; malgrat la tossuderia derrotista i cagadubtes de molts. Prop de mig milió de persones enllaçades del Pertús a Alcanar al llarg de 400 km, per força ha de tenir un ressò mediàtic i ha de fer commoure consciències; més enllà del teu credo polític o social. Vaja, que dona per pensar.

En fi, que engrescats per aquesta voràgines d’alçar la veu i que ens deixin dir i saber què en pensa realment la gent de Catalunya, una colla de blocaires, 291 exactament (que es diu aviat!), ens hem llençat a fer una cadena virtual. Crec que tot va sortir de la Carme Rosanes i el Xexu i el Srgatana. Però en fi, fos de qui fos, endavant! El nostre Pertús és el Joan  i l’Alcanar, el Josep

A mi m’ha tocat el número 131 (i mira que havia demanat el 69!) i em toca enllaçar pel davant amb el Jaume, que es veu que és un bsuca-raons;  i a mi m’enllaça pel darrera (sempre és millor que sigui una noia), la  Pilar-Àfrica (caram aquest nom si que no l’havia sentit mai!), que es veu que li agrada l’allioli.  Cap problema ;-)

En fi, salutacions als companys de baula.

Salutacions a tots els companys i companys de cadena blocaire.

I a tots els que per aquí us passeui la vulgueu fer petar (la xerrada, no la cadena)

El veí també està pel dret a decidir, què collons!

I des de Buscant raons, passant per Malerudeveure't, passo la cadena a All-i-oli.

I fent Via!

De la carpeta del veí (25): Manifest

Manifest

Per a una rosa valenciana, en un data especial

Saps què, amiga? Fa temps que albiro la cadència de les ones, que bateguen impertèrrites; mil·lenàries, ran la platja dels oblits. Per sostre, hi ha un cel canyís, rogent, que es beu a dolces glopades. Hi ha un vent de cendres i un polsim al bosc; que remou velles temprances. Arreu hi ha encenalls de tardor, clots a ciutat, llums encesos als marges. Se’ns dibuixen nous paisatges, amiga, mar endins; allà on l'hortizó encalça els revolts de la memòria.

Fa temps que hi ha tot això, però hi ha molt més encara. Hi ha el teu esguard, on s’aboca un mar de ponts compartits, a l’horabaixa. Hi ha els teus llavis, talment la mesura del foc. El somrís límpid, la blana salabror dels teus pits. Les genives esmolades, els dit fibrats, les mans vidriades. El teu cos convuls, melós, apamant el sòl, i aquest gest inequívoc de nina/bruixa que et delata.

I si hi ha tota  això, amiga, és perquè és hora de retrobar-se; d’omplir-nos la butxaques d’engrunes i de mots alatrencats; d’amidar el pas i de beure plegats de l’ampolla de murtra; d’esbossar una sola ombra en el cel frondós del teus ulls. És hora d’encerclar el temps i desfullar-lo d’una manera lenta, sense ànsia, amb paciència infinita. És moment de besar-se a deshora, els dits encreuats, els cossos drancs amb l’esguard silent, premut, en un llaç rogenc de doble nus.

Però hi ha també la por del foc, el neguit atàvic, la destemprança del temps. Hi ha una remor vella: la pell tendra i fibrada; l’avidesa dels mots a la recerca dels secrets ombrívols. I a fora vila hi ha un vol d’abellerols distrets, servents del fruit tendre, saborós, prohibit, del desig.

Hi ha, finalment, el teu nom, amiga, d’un ormeig prou ample per mudar el vers i vestir de somnis tots els estels de la nit.

@elveidedalt, agost 2013

Cadena blocaire pel davant i pel darrera

Mira per on, que com que feia dies que no sortia pel replà (la ressaca?, la quarantena?, l'ostracisme?...; no!, la puta feina!) no m'havia adonat que corria una cadena pel veïnat. Resulta que t'has d'encadenar, enllaçar, encavalcar, amb un/a blocaire pel davant i un altre/a pel darrere. Com ? Que no és ben bé així? Què només és de forma virtual? Coi! Ja m'havia fet il·lusions...

En fi, que com que ja he dit que sí m'han encolomat un número cap-i-cua, el 131 (quasi, quasi, la meva edat). Si vols ser el 132, doncs ja saps: clica AQUÍ i apuntat. I veí fora! Glups, vull dir..., i Via fora!

Situació límit al replà?

Ep, família, que quedi clar que aquest de dalt, no sóc jo!

De veïns d'escala (22): Galdric Col·livert de Sió, assessor en discursos presidencials

Fa temps que no us parlava dels veïns. Fa temps que no us parlava de res, vaja. Però ara que ha vingut aquest nou “pajaru” al replà, us el presento. Es diu Galdric Col·livert. Galdric va néixer en el si d’una família de noble nissaga ripollenca, hereva directa del comte Bordell VI, assot de verges donzelles. La seva vocació lexil·logràfica li sobrevingué al bressol el dia que el seu pare, un home amant dels encreuats de l’Avui, en un atac etílic i veient que el noi no parava de pronunciar malament la ce trencda, li llençà pel  cap els vint-i-cinc volums de l’Enciclopèdia Catalana, un a un, annexos inclosos. Més endavant, el noi assajaria altres pràctiques lingüístiques sota les  faldilles de les seves mestres de primària; on s’excel·lia per demostrar les seves vel·leïtats bífides. No cal dir que va treure matrícula d’honor a totes les assignatures, inclosa Història sagrada que professava sor Angoixes.

Va fer sort a la vida el dia que va topa a la Facultat de Fonemes Assonants amb qui seria, anys més tard, secretària particular del Molt Honorable Mestre en Foll Saber; Onofre de Benestant, president honorífic de l’Onimasticon Catalanae. Amb tot dos (secretària i Honorable) van compartir per igual, lectures d’incunables, llençols d’hotels, condons usats, dièresis perdudes i sopes de galets.

Home de partit, de ferma convicció patriòtica i convençut defensor de les tradicions etnològiques, exerceix el seu apostolat entre les classes més humils, cofat sempre amb al seva catalana barretina (que duu posada del dels 16 anys i no es treu ni sota la dutxa). Ha viatjat pels cinc continents, sempre a càrrec  del contribuent i sota l’empara del Departament de Viàtics Infumables. La seva màxima obra ha estat l’edició del Diccioanri Català-Quetxua-Swahili, Premi Desperta Ferro 2012 i del qual s’han venut dos únics exemplars (subvencionats).

“La faixa em sustenta les idees”, em diu mentre prenem una orxata al  bar del xamfrà de sota casa. “La ceba, m’enalteix l’alè; les espardenyes. m’enforteixen el pas”; afegeix mentre s’estira la beta i eructa  al mateix temps. Amb aquesta filosofia de la vida, Galdric ha après com és important llepar natges i parrussos del poder i saber posar sempre el punt volat en el forat escaient.

__________________________

La resta de veïns d'escala:

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresòl primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè quarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona
12. Boris Bigoff, assassí en sèrie, entresòl quarta
13. Joan Scot McFarmont, director general, àtic segon

14. August Solidari Arreu, funcionari internacional, quart segona

15. Serafí Expòsit, nunci episcopal, principal segona

16. Barrabàs Bonfill. ambaixador, setè segona 

17. Marcel.lí No i No, mediador social, primer primera

18. Galdric Col·livert de Sió, assessor lingüístic, sisè segona 

19. Adjutori Castell de Matamoros, defensor de l'embotit, àtic primer 

20. Ramon de  las Heras, catador d'opiacis, quart quarta

21. Adolfo Chapero, agregat militar, sisè segona