De calents i contents (22): Des de les altures, del Té la Mà Maria & El veí de dalt
No cal que us digui que aquests amics de Reus tenen un dels bloc més "plàstics" i creatius de la catosfera. Veure la seva sel.lecció de pintors, fotògrafs o artistes diversos que treuen a la llum, enlluerna. Per no dir dels seus posts reivindicatius amb certa dosi de mala gaita...especilament quan es fiquen amb els meus herois: l'església retrògrada i la dreta carpetovetònica.
Aquí, però, s'han deixat anar per un to més líric i vaporós.
No us constipeu, que corre un aire frecot, que diria el Molina, per allí dalt... O si no, els ho pregunteu al Max i a la Carlota.
Aquí l'àudio
Aquí, el text
Des de les altures
En Max recollia la corda que havien fet servir en el darrer llarg. El dia era esplèndid. La panoràmica damunt la serralada, impressionant. Un vent suau, lleugerament fred, els mantenia amb la tensió a flor de pell. La Greta acabava de reunir-se amb ell al sortint de la roca. El tenia agafat per l’espatlla, en el poc espai que oferia aquella escletxa. Feia ben bé sis hores que havien iniciat l’ascens i ja eren a tocar del cim.
—Que voldràs que et faci quan arribem amunt? El pla A o el pla B?
Per què sempre hem de plantejar les qüestions més transcendents de la vida en forma de disjuntiva? Aquesta vegada la resposta del Max la va agafar desprevinguda.
—Ni una cosa ni l'altra, tirem amunt! Ara ve el llarg més bonic i impressionant de tot el recorregut. La xemeneia s'estreny i se n'ha de sortir a través d'un tram molt aeri i espectacular —i en aquell moment, va pensar en fer servir un d’aquells símils eròtics que tan li agradaven–. La reunió es fa a la punta del gland d'aquest immens membre de roca per on estem pujant. Les dificultats reals de la via acaben allí i hi ha un confortable replà on podrem reposar una mica.
—Tu li dius “reposar”, d'això? Des de quan?
El Max va considerar oportú fer aquest llarg en segon lloc i la Greta no s'hi va oposar. De fet, ja havia quedat clar davant la noia que, tot i no ser tan fi en tècnica com ella, no li mancava gosadia. I això és precisament el que va pensar la Greta en el moment de sortir de la xemeneia i fer el famós tram aeri. No era difícil perquè hi havia força preses on agafar-se, però s'havien de tenir ben posats per la sensació de buit que provocava. Ella va sortir primer, i a en Max l’excitava veure-la des de sota estant com obria les cames en angles impossibles buscant amb els peus de gat les escletxes més inverossímils. El vestit se li arrapava al cos i li marcava una silueta que el marejava. Especialment les natges, dures i sòlides com el mateix rocam, que ell ja havia tastat manta vegades. La Greta, des de dalt, li va llençar una mirada còmplice.
—Ja estic a tocar. Vens?
Sabia que era el senyal. En Max va començar la darrera ascensió per coronar l’objectiu més ràpidament del que era recomanable. No havia de tirar-se enrera ara que havia enfilat l’objectiu. En arribar al darrer punt de reunió, tots dos van agrair els raigs de sol de migdia damunt la seva pell. Era l’hora de l’aperitiu. En aquesta última tirada la Greta havia passat una mica de fred i ho comentava en veu alta. El Max va voler fer patent la seva galanteria.
—Vine, que t'abraço.
No s'ho va fer repetir dos cops.
—Si estàs gelada!
I amb les mans va procedir a fer-li un joc de fregues pels braços, pel tòrax i per les cames que es va convertir en innocents i breus intents de massatge i que, finalment, va derivar en interessades i llargues carícies.
—Ho veus...? Que voldrà el senyor: se la pelo o se la mamo?
—Posa'm una ració de cada.
Ella li va baixar el pantalons d’escalada i calçotets fins a mig camal. L’ariet ja estava a punt, des que van començar el darrer llarg. La pell del prepuci, esporuguida, es va fer enrere immediatament davant la gola que se li acostava i el gland es va quedar tot sol a aguantar el xàfec. La cosa, de moment, no anava ni d'immersió bucal ni de llepades. Amb la mà dreta li va empunyar fermament la verga, com havia fet tantes vegades en tants cims que havien escalat plegats. I ja n’eren un munt! En Max podia vanagloriar-se que la Greta, la més hàbil de les escaladores del club, l’havia escollit a ell com company de cordada. I de follades. Amb la d’avui ja duia més de cinquanta fel.lacions encimellats a les canals més feréstegues de les serralades del país i de part de l’estranger.
La Greta va imprimir un rítmic vaivé a l'epidermis que el Max trobava gairebé dolorós. Sofert com era, no se'n va queixar. Aquella mà de morter no cessava de fer la picada i la Greta va decidir incorporar-hi un nou ingredient. Va deixar caure de la boca una glopada de saliva damunt del cap de la fava per fer més melosa la recepta i, obrint la boca, va posar al descobert la blanca dentadura que encerclaven uns llavis molsuts i tendres. Decididament, la Greta feia les millors mamades de tot el món excursionista.
Què pretenia ara fer-li aquell àngel, vingut de les tenebres?
Fer el bé. Res més.
La saliva va caure al bell mig del capoll. Ella s’hi va abocar amb deler i va fer una neteja a consciència dels baixos; sense retirar en cap moment els llavis de l’agulla enlairada. Ell li acaronava els cabells, que sense la presó del casc, s’escampaven tan negres com eren, per la seva espatlla. No calien grampons, ni nusos ni llaçades. Es deixava anar i no li hagués importat caure muntanya avall presoner d’aquell bes que volia infinit.
Ni en el moment del clímax final, quan en Max es va deixar anar amb un gemec tremolós, ulls clucs; aquella ànima celestial no va gosar enretirar els llavis del seu rocam. Tot allò que Max va treure cap enfora, va passar a engrossir directament els budells de la Greta. Un àngel aquesta noia, ja ho deia...
I en Max, home descregut com pocs, en una acte reflex, va alçar un braç enlaire per notar com, just en aquell indret, mig nu, damunt un roca vertical de dos-mil vuit cents trenta sis metres de caiguda lliure, tenia el cel era a tocar dels dits. I si realment existia un déu, aquest tenia nom de dona. El de Greta. Que ara se’l mirava amb ulls lascius i corroborava que tot el que pujava, finalment, també baixava.
—Noi, crec que ara em mereixo que t’ajupis i exploris... la cova simanya...
Ella sabia que l’espeleologia era la gran especialitat del Max.
Fins i tot a dos-mil vuit cents trenta sis metres d’alçaria.
@Té la Mà Maria @ El veí de dalt
Els anteriors relats del "Calents i contents" (ONA FM, 103.5):
1. "Mitja taronja", de El veí de dalt
2. "Papers cubans", de la Joana Torres
3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope
6. "Mandra", de Llum de dona
7. "Cita a cegues", de Trina Milan
8. "Ments-turbacions, de El Gatot
9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic
12. Tan diferent, de Lady Griselda
13. La taquillera. de El veí de dalt
14. Menjarte'm, de l'Arare
15. Orgasme compartit, de la Iruna
17. La febre americana, del Gatot
18. Emdeixes fer-ho a mi? de l'Albanta
19. Vols una catània?, de Violeta
20. Si véns, de El Veí de Dalt
21. Boeing 707, Guspira
Si t'ha agrada't, pots votar-me a:
7 comentaris:
Veí:
La Greta anava "vestida" com? Perque un vestidet tipus "Penelope Cruz para Mango" deu ser d'allò més poc pràctic per enfilar-se muntanya amunt, tot i que reconec que, per a d'altres tasques, de pràctic ho és.
Amb lectures així dona gust començar les vacances. Una abraçada!
Mira que havia escalat, jo, i mai no em vaig trobar amb cap Greta. Aish!!!.
Valeeee ara entenc perque volen alguns que torni al rocodrom i vagi a fer pràctiques a Montserrat: Hem volen fer combregar!!!! jajajajaja
M'ha encantat!!! Ple de detalls.. que ... buffffff.....
Au, que ja es hora d'anar a dormir!
Bona nit i felicitats a tots dos, que aquest relat esta molt be!
Un duet fantàstic i una bona descoberta espeleològica!
Això és promoure l'esport i la natura :)
Caram!!! Quina mescla més explosiva, esport, natura, i sexe... Tots ells vicis saludables!!
On està aquest espeleoleg, el Max?? No teniu l'adreça? A veure si encara m'anime a pujar algun cim aquestes vacances!!
Felicitats als dos, una parella literària fantàstica!!
Publica un comentari a l'entrada