Del disseny del Museu Friki ( 41 ): la capsa atòmica

Sou uns Einsteins en potència? Voleu emular al Dr. i els seus V-2? Necessiteu donar un cop de mà als dirigents de la central nuclear d’Ascó o Vandellós II, que sempre estan en "parada tècnica"? Segur que ho faríeu millor. Però si heu de treure aquest embalum a passejar i heu de fer algun experiment de pitagorin, feu-ho fora del replà; no fos cas que sortíssim tots volant pel terrat...

Una altra adquisició pel Museu provinent de Té la Mà Maria. Espero els vostres objectes!

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De lectura ( 67 ): L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery

“Perquè l’Art és l’emoció sense el desig” (p. 178)

“Potser estar viu és això: copsar instants que moren” (p. 240)

Amatent.

Si en un bon rostbif, cal anar llevant les capes per trobar l’essència del rostit, en aquesta obra cal anar entrant a poc a poc per deixar-se enganxar per la tendresa de la història, pel bon gust de les reflexions dels personatges; per l’essència dels diàlegs. Estar amatent, doncs; com en tot en la vida.

Renée Michel és una dona de cinquanta-quatres anys, vídua des de fa dotze i que oficia de portera des de fa més de vint al número 7 de la rue de Grenelle, un edifici solemne d’un barri elegant de París. Els seus conveïns són famílies de l’alta burgesia francesa: ministres, diplomàtics, agents de finances, crítics d’arts, mestresses de casa riques i ocioses, jovent desarrelat de qualsevol inquietud cultural... Renée té un secret clandestí. És una erudita. Una filosofa de la vida. Viu reclosa en el plaer de la lectura, la música i els DVD; la neteja de l’escala i les converses de la seva única amiga, la Manuela, la dona de la neteja dels veïns del tercer; una dona simple, bondadosa i senzilla, la seva antítesi cultural, però per això, encantadora. “I em llenço dins de l’aigua negra, profunda, glaçada, exquisida de fora del temps” (p. 154)

Al bloc de pisos hi viu Paloma Josse, una noia de dotze anys, superdotada però invisible a ulls dels pares i de la germana gran, que ha decidit suïcidar-se quan faci setze, incapaç de suportar la buidor, l‘egoisme i la hipocresia de la seva família, dels amics i del seu entorn social. “Per molt que no sàpiga que el món és lleig, no tinc ganes de veure’l” (p. 183). Paloma, seguidora del manga i que s’aïlla sovint en amagatalls introbables té un diari íntim on va fent “Pensaments profunds”. Com a bona adolescent, creu encara en l’amor pur. I el tindrà a tocar; però no en la seva carn. Ella busca un sentit a la seva vida. “Estimar no ha de ser un mitjà, ha de ser una meta.” (p. 169)

La novel·la està escrita a aquestes dues veus; la de la Renée i la de la Paloma; cada una amb tipografia diferent. La veu de Renée va dirigida directament al lector; com si els seus pensaments els fes en veu alta, segura que algú els escoltarà. La veu de la Paloma és interior; com si escrivís directament en el seu diari íntim—de fet, és el que són els capítols on ella parla—; sabedora que no han d’anar enlloc. Són dues ànimes, doncs, destinades a trobar-se. El títol del llibre està ben trobat: l’eriçó és un animal tímid, crepuscular, que es protegeix a si mateix de l’exterior per una armadura insalvable. Com la mateixa Renné; elegant en la seva abstracció del món. Ferma en el seu aïllament. “Quin trànsit més deliciós que és el de la literatura” (p. 105)

Però aquest món instal·lat en un felicitat quotidiana es veurà trasbalsat. Un fet atzarós en serà el desencadenant. La vinguda d’un nou inquilí, un ex diplomàtic japonès, el Sr. Kakuro Ozu, farà que el jardí tancat de la Renée esclati en una polifonia de colors. Com una autèntica Dama de les camèlies.

El llibre se’m feia avorridot al principi, ho reconec. No li veia res d’especial tret de la singularitat dels personatges i una àcida crítica a la hipocresia latent de les classes benestants. Renée sembla la veu crítica de les classes dirigents que semblen anquilosades en un modus vivendi gris i anodí “... que jo , la René sigui el testimoni de la mateixa transformació que agita les elits intel·lectuals —compostes per petits Pallières preuniversitaris que llegeixes Marx i se’n van en grup a veure Terminator o per petites Badiose que estu dien Dret a Assas i sangloten davant Nothing Hill“ (p.64); “..no hi ha res més menyspreable que el menyspreu dels rics ple desig dels pobres” (p. 212). O d’aquella gent que viu tan sols per aparentar i el lluïment personal. Però un cop irromp en Kakuro Ozu, el ritme i la tensió de l’obra canvien radicalment i tendeixen cap a un final tràgic suposat però en el fons, que cap lector, desitja. Tan sols dir que a voltes, cal que algú s’ofegui perquè algú altre se salvi. “Cal que una cosa acabi, cal que alguna cosa comenci.” (p. 264). Per molt dolorós que sigui. Els que ja l’heu llegit entendreu el que vull dir. I els que no, també.

El llibre està ple de referències literàries d’alta volada. Es nota que l’autora és professora de filosofia. Posa en boca dels personatges reflexions sobre epistemologia que a mi, sincerament, se m’escapen. El gat de la Renné es diu Lleó en homenatge a Tolstoi. Anna Karerina ens ve a visitar sovint. Es fan referències al cinema japonès, de Ridle Scott o Win Wenders, a la pintura flamenca de Weemer o Pieter Claesz, enfrontada a la renaixentista italiana; la música de Mozart o Purcell o la filosofia de Guillem d’Occam, “Quan no tens cultura ja no ets un animal civilitzat: ets una fera salvatge” (p. 226). Suposo que els llibreters francesos li van donar el seu premi anual el 2007 precisament per ser una al·legoria indirecta a la lectura, al pensament i al bon gust. “Jo crec que la gramàtica és una via d’accés a la bellesa. Quan parles, quan llegeixes, quan escrius, t’adones de seguida si has fet una bella frase. O si estàs llegint-ne una” (p. 134). El llibre en té algunes de belles frases. Si no, digueu-me si no son belles aquestes: “La vertadera novetat és allò que no envelleix malgrat el temps”, “La contemplació de l’eternitat en el moviment mateix de la vida” (p. 85). Per elles soles, ja mereixerien un post.

Penso qui de vosaltres podia exercir de portera del nostre edifici, a Blogville. Imagino que qualsevol. Però hauria de dormir amb un gat, gras, golafre i llépol; com ell. Encara que no es digui Lleó. I regar-nos sovint les camèlies del replà, és clar.

Mentrestant, obro el celobert i deixo que escolteu una música que també sempre m’ha agradat des que me la van regalar i amb la qual Kakuro encandila Renée. Com jo voldria encandilar les veïnes del replà. Com Dido encandila Eneas.

Si vols saber quines són i llegir les anteriors ressenyes literàries del veidedalt. Clica aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

"A la barana dels teus dits" ja és un llibre

Serà la primera vegada que acudirem a una presentació d'un llibre de forma virtual. Això serà el 10 d'agost a les 20.30 h en el blog de l'editorial Petropolis, que ha aplegat els poemes que va generar una de les diverses convocatòries del lletraferit bocaire Jesús M. Tibau. El que està allà a un racó de món. El veidedalt, com no!, també hi ha participat amb un poema que ja vaig publicar al blog. Ara els veureu tots aquí

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

Pau Pi Pi, jubilat

L'home va néixer a Gratallops i encara espera trencar la solteria als seus 93 anys. O almenys això em diu mentre em fa "cap i cua" al domino del bar de sota casa. Fill únic, de procedència pirinenca, encara té forces per deixar anar alguna floreta a les veïnes que passen per l'escala. Ja sabeu que és un bon jan, però; totalment inofensiu. Gaudeix amb les sortides que l'Inserso li organitza durant l'hivern on m'assegura que sempre deixa alguna guia sense calces. El seu nom te inri: fill de Pere Pi Peiró, que es va maridar en segones núpcies amb la seva cosina germana Pepa Pi Palla; a ell lli ha tocat arrossegar el seu Pau Pi Pi per aquest móns de déu; que li han suposat mofes de tota mena; especialment al cos de regulars de la Legió, on fa fer el servei militar, allà un llunyà 1942; on era conegur pel sobrenom del "miccionador".

El més estrany de Pau és que sempre vesteixi igual, faci fred o calor: xaqueta de rayadillo, mitjons per sobre els pantalons, ampolla de moscatell a la butxaca i el gaiato entre les mans. Almenys, mentre el sosté, evita tocar el cul de les infermeres que pugen a prendre-li la pressió cada setmana. Els renecs que sentiu pel celobert ja sabeu de qui són. Entre els més famosos, el seu més especial, que dedica al capellà del tercer quarta (que ja coneixereu). "Casuml'hostiareconsagradadelaputamarequevapariratotaaquestapatoleiademenjacirisitorracollons derosarisiesgarriacriesdeseminari.Apendrepelsactotspelgats!" (tot dit de carrerilla i sense pausa!).

Tot un caràcter, que diria aquella.

Els altres veïns de l'escala;

1. Manolo Carmona, alias Vanessa, travesti; porter
2. Vincent Machin, chafarrinador; entresol primera
3. Pròsper Cesid, espia; primer quarta
4. Benigno Galindo, matador, segon tercera
5. Thierry de la Melangière; restaurador, tercer tercera
6. Melquíades Carallop, econaturalista, cinquè cuarta
7. Jep Remull, mariner d'aigua dolça, quart primera
8. Cangrejo Mariano, mampostero del andamio; sobreàtic segona
9. Gustau Parra, boxejador-fajador, segon primera
10. Pere Serra i Tallafort, llenyataire, setè quarta
11. Pau Pi Pi, jubilat sempitern, tercer segona

Si t'ha agrada't, pots votar-me a:

De calents i contents ( 29 ): El vestit negre, de l'Emily

Els Calents i contents, amb la calor d'estiu, arriba la seva fi. Els companys d'ONA FM, el Mestre Vigó més concretament, em diuen que no tindrà continuïtat passades les vacances. Coses de la ràdio... Els mitjans de comunciació són així: avui et vull, demà et deixo. Com la meitat dels matrimonis d'aquest país. Evidentment no ho deixen per la qualitat dels relats que els heu enviat, ans al contrari! És que segurament un programa sobre erotisme deu ser difícil de subvencionar... No és de futbol, certament. I mira que hi havia relats d'alçada; com aquest de l'Emily, amb la qual acomiadem aquesta aventura veïnal del Racó del blocaire calent. Moltes gràcies als que heu enviat relats, tant si han estat emesos com si no (en nom meu sobretot i també dels coordianadors del programa) i espero que us hagi agradat a la resta de lectors-oïdors ocasionals. Però si acaba una aventura, ja ens empesacvrem una altra; no patiu.

I mira per on, si em permeteu, li dedico aquest relat (amb permís de l'autora), al nostre Gran Mestre Blocaire, el Gatot; el qual sembla que ens deixarà de fer llepades i miols durant una temporada. (Hosti! Això és una febre que s'escampa, l'abandonament dels blogs!) Però ja us dic jo que tornarà, segur. Ell és cm la bona música que no mor mai.

MOLTES GRÀCIES, i seguim...!

Tots els relats de Calents i contents:

1. "Mitja taronja", de El veí de dalt

2. "Papers cubans", de la Joana Torres

3. "Unes botes fetes a mida", de la Caliope

4. "Debilidad", de Guiller Pirata (no té blog)

5. "Un dissabte qualsevol" de l' Estripanits

6. "Mandra", de Llum de dona

7. "Cita a cegues", de Trina Milan

8. "Ments-turbacions, de El Gatot

9. Entrevista de feina de l' Skorbuto eròtic

10.Rashia , de Rebeca

11. Bassals, de Clint

12. Tan diferent, de Lady Griselda

13. La taquillera. de El veí de dalt

14. Menjarte'm, de l'Arare

15. Orgasme compartit, de la Iruna

16. El mòbil, de la Mar

17. La febre americana, del Gatot

18. Emdeixes fer-ho a mi? de l'Albanta

19. Vols una catània?, de Violeta

20. Si véns, de El Veí de Dalt

21. Boeing 707, de Guspira

22. Des de les altures, de Té la Mà Maria i el veí de dalt
23. La ressaca, del veí de dalt
24. Trobant Remei, de Lady Griselda
25. Reencontre (Ell) , pel vei de dalt
26. Reencontre (Ella), per Violeta
27. Conte d'estiu, pel Vei de dalt
28. Xocolata calenta, per Llum de dona
29. El vestit negre, de l'Emily

Aquí, l'audio

Aquí, el text

El vestit negre

Entra com si estigués a casa seva. S’asseu i es descorda les sabates, sense deixar de mirar-me. S’estira i es relaxa fumant una cigarreta. Mai m’ha demanat permís per encendre’n una. No li cal. Si jo li negués, ella l’encendria igualment, sense fer-me cas.

Fa dos anys que escolto les seves històries. Ja té l’alta, però ella continua venint tots els dijous i jo l’espero amb delit. Tinc una teoria sobre ella. Crec que durant dos anys s’ha inventat la seva vida amb mil fantasies.

—Avui ho he tornat a fer –espera una paraula meva.

—Dispara –responc.

Fa una calada profunda a la cigarreta i continua. Jo aprofito també per relaxar-me i li n’agafo una.

—Sempre em passa el mateix, quan comença el bon temps. Miro la roba que tinc de l’any passat i em torna a sortir el vestit negre. Me’l poso i decideixo sortir al carrer sense roba interior.

La miro i veig que encara el du posat.

—Continua –li dic.

—Espero un bus i trio el que hi ha més gent. Com que he d’anar dreta, m’agafo d’una anella per no caure i no passen ni dos segons que sento la respiració d’algú al clatell. Miro el reflex al vidre i si l’home que és al meu darrere m’agrada, li somric. Quan el conductor agafa un revolt amb massa velocitat, em deixo anar. L’home m’agafa dels malucs i aprofita per refregar-se al meu cul. Miro on puc baixar i premo el botó vermell de parada. Ell es posa al meu darrere per baixar amb mi. Em segueix a certa distància i noto com em mira. Vaig cap al Morryssom i m’assec a la barra, deixo la bossa al costat. Demano una cervesa ben freda i em quedo mirant les tapes. Tinc gana. Ell ja ha entrat i s’asseu en una de les taules que hi ha lliures. Continua mirant-me, potser esperant un senyal meu. Bec un glop de cervesa i m’encenc un cigarret. Ell fa el mateix a la seva taula i deixa anar el fum mirant el sostre.

—Com és que has triat el Morryssom? –li pregunto, encuriosit.

—Hmmm, perquè m’agrada, per res més –contesta ella, contrariada per la meva inoportuna interrupció.

—Doncs com et deia… Per on anava?

—Ell fuma.

—Ah, sí. Continuo, no?

Li contesto que sí amb el cap.

—Apago la cigarreta i bec un altre glop de cervesa. Agafo la bossa i me’n vaig cap al lavabo, esperant que ell em segueixi. El lavabo està ocupat i m’espero al passadís. Quan estic a punt d’entrar, m’empenyen cap dins amb violència i m’agafen les mans per darrera. Em posen un mocador al ulls i em giren. El meu cor ha començat a bategar, cada vegada més fort. No sé si cridar o deixar-me fer. Però unes mans que semblen de dona per la seva suavitat em pugen per les cuixes, alçant-me la faldilla. “Ho has fet mai amb una dona?” –em pregunta una veu femenina. Li contesto que no amb el cap i em deixo anar. “Mai”. “Acostumes a no dur roba interior?” Somric. “Només quan em poso aquest vestit”, li responc. “Jo, no en duc mai”, em diu ella “Quant he vist que no se’t marcaven les calces al vestit de punt he sabut què volies”.

Mentre ella em va contant què feien les dues li agafo un altre cigarret.

—Continuo?

—És clar, dona. Només volia fumar.

—La dona sap què ha de fer, sembla experta en l’art d’estimar les dones. Em besa i em frega un mugró per sobre el vestit. Em besa el coll i va baixant fins als pits. Ara les seves mans ja són a l’entrecuix i em separa les cames. “Obre’t”, m’ordena. Li faig cas i comprova amb un dit el meu estat. Estic realment excitada i se’m nota. M’entra suaument i mou la mà. Amb el palmell em refrega i no deixa de besar-me i de moure’s dins meu. Sento que d’un moment a l’altre arribaré on vull i al final ho aconsegueixo. Tinc una explosió dins meu com feia anys que no sentia. Piquen a la porta i ens continuem besant agafades de les mans. Li vull correspondre, però ella m’atura. “Tranquil·la, ens tornarem a veure”, em diu. Vull treure’m el mocador que em tapa els ulls i em diu: “Deixa-te’l fins que jo marxi. Te’l quedes com a record.”

Es queda callada uns minuts i encén una altra cigarreta. S’incorpora i busca alguna cosa dins la bossa. Treu el mocador. Em somriu. S’alça i ve cap a mi amb una expressió riallera als ulls.

—He decidit que avui és l’útima vegada que ens veiem. No voldràs decebre’m, oi? –em diu mentre em tapa els ulls amb el mocador de seda…

© Emily, juny 2009

Si t'ha agrada't, pots votar-me a: