De lectura (57): El Palau de la Lluna, de Paul Auster
«L’interior i l’exterior no es poden malmetre sense malmetre la realitat» (p. 42)
«Les nostres vides estan determinades per un munt de contingències (...)
i cada dia lluitem contra aquetes eventualitats per mantenir
el nostre equilibri» (p. 117 )
Trist.
Marco Stanley Fogg és orfe. La seva mare mor quan ell té 11 anys. Del seu pare no en sap res. De jove viurà amb el seu oncle Víctor, que també morirà quan ell faci 20 anys. Li deixa en herència un clarinet i més d’un miler de llibres guardats en caixes que anirà revenent per poder subsistir. La seva és una vida de llop solitari, d’anarquista urbà. «Buscava els avantatges ocults que comportava cada privació, i un cop aprenia a viure sense una determinada cosa, me la treia del cap per sempre». (p. 45) Viu en caiguda lliure en un pis des d’on veu el rètol d’un bar “El Palau de la Lluna”. Una lluna que l’acompanyarà al llarg dels anys. Quan està a punt de sucumbir, un fet casual el fa renéixer puntualment. Coneix la Kitty («només calia que ens miréssim per excitar-nos», p. 137), que acabarà perdent per esdevenir un ermità, un ludita. «Jo era la prova palpable que el sistema era un fracàs, que la vanitosa i sobredimensionada terra de l’abundància finalment s’esquerdava pertot arreu.» (p. 92). A punt de morir, és rescatat per la Kitty i un amic. És la seva segona oportunitat.
Voldrà recomençar de bell nou i ho fa fent d’acompanyant d’un vell cec, el Tomas Effing, un minusvàlid de 86 anys, malcarat i egocèntric; antic pintor que es va voler exiliar del món ja de jove. És la força del destí el que els farà coincidir? És la casualitat el que portarà a confessar-se mútuament? I en els fils que s’obren amb la relació amb Effing, Marco trobarà les respostes que buscava, l’enigma que sempre l’ha corprès: qui és?; d’on ve? on va?: «Es pot viure sense una teulada al cap, però no es pot viure sense trobar un equilibri entre l’interior i l’exterior» (p.87)
Un noi sense passat, ni futur; s’enfronta a un present que, ai làs!, li acabarà donant tot allò que no tenia, a un preu molt alt. «Un cop entres en contacte amb el futur, no hi ha marxa enrera» (p. 208). Coneixerà en Barber, el fill oblidat d’Effing. Un revelació el posarà davant un gran descobriment. I davant una nova i darrera fatalitat. «Sempre van ser al lloc oportú quan no tocava, i al lloc on no tocava al moment oportú» (p. 338)
En totes les obres que he llegit d’Auster, res és casual. Totes les accions tenen un perquè que els protagonistes –ni el lector– no controlen i que els acaba duent a un camí imprevisible; però plenament plausible. Auster té un mèrit encomiable: treu partit d’una escriptura feta en cercles concèntrics; va sobreposant capes sobre una història que es van unint per fins vasos comunicants que després anirà desvestint per fer avançar la història. La sort o la dissort són camins paral·lels que es creuen sense solució de continuïtat. Tota novel·la d’Auster és un viatge en lluita permanent contra la soledat. La desesperació de la soledat urbana. «Si no estàs preparat per tot, no estàs preparat per res» (p. 286)
El Palau e la Lluna és una història plena de lirisme, on tres homes desarrrelats, de tres generacions distants –des de finals del XIX a mitjans del XX– confluiran en una mateix escenari i en una mateixa tragèdia compartida.
Llegiu-la i guadiu-ne.
Entrades
.JPG)
.jpg)
.jpeg)
.JPEG)
.png)
.jpg)
.jpg)
