Desideràtums, morralles, panegírics i altres galindàines sobre el món màgic (i tràgic) de la literatura, l'erotisme i l'actualitat més prosaica i lúdica amb una visió(cons)tructiva, irreverent i desimbolta.
Tot comença amb una màquina d’escriure obturada. Un operari arriba a la casa de Fermí Cros, escriptor d'ofici, a arranjar-li. És dóna una hora de feina per posar-la a punt. El relat deu seu una metàfora del que vindrà després: contes breus que van confeccionant una novel·la peculiar, coral, estranya en si mateixa: el tarannà vital de Fabià Cots feta a força de capítols esparsos de la seva vida que mostren la singularitat tragèdia de la naturalesa humana. Anem llegint –i lligant– històries aïllades que des de la infantesa a la maduresa, de forma calidoscòpica, amb personatges que anem lligant en relació a Fabià i als seus oficis més diversos, ens mostren els estranys avatars d'u home que no ha estat afortunat en les relacions humanes. Perquè aquestes ja són complexes de per si. "En realitat, si no saps qui ets i no recordes el camí de casa, pots anar tirant: no és pas tan greu. Però si penses que t'has de morir, les coses canvien." (p. 26).
Coneixerem nens superdotats odiats pels seus companys d'escola; vigilants de museus avorrides d’observar la mateixa natura morta, bibliotecaris comprensius, clubs de maniàtics selectes («si no traiem el nostre destí, el destí no ens trairà», p. 78), presoners obcecats que acaben sucumbint davant una doble personalitat, lladres compulsius de llibres («Jo m'avorreixo, saben, i robant llibres el temps passa més de pressa» (p. 54), inspectors de la Guia Michelin que mengen ketchup d’amagatotis, germans siamesos enganxats per l'orella; fans de Bing Crosby, gurus salvadors de la humanitat...; una amalgama d'històries banyades per un fi sentit de la ironia, a vegades, francament original. Com la d'un jove i enamoradís Fabià que s’escriu a la samarreta el número de telèfon i passeja alegrement pel carrer esperant la trucada d'alguna admiradora, que mai arribarà; o l'home que tardà trenta anys en retornar un llibre a la biblioteca que retenia a casa, com un més de la família, perquè li cura el mal de panxa: «...poso el llibre sobre l'estufa, i el llibre s'escalfa i després cap al ventre, perquè deu ser, suposo, que el llibre conserva l'escalfor, és clar, i així m'estalvio el Primperan, que és molt car...», p. 72)
Hi ha una certa fatalitat intrínseca en els fets més banals. Com si Fonolleras volgués fer una literatura dels esdeveniments més intranscendents. Els personatges giren i giren sobre si mateixos, com si els costés prendre decisions per ells sols. Però en aquesta manera de presentar els fets, que certament destaca per la seva originalitat, jo hi veig cert deixondiment que va fent-se cansí: alguns contes apunten alt, però no rematen la jugada. És com si voluntàriament no hagués de passar res de transcendent en els relats (capítols?) del llibre. I és clar, això acaba per avorrir. El llibre es tanca com acaba: amb el punt de vist de l’operari que arranja la màquina: « The quick brown-fox jumps over the lay dog (la ràpida guineu salta sobre el gos mandrós)» –sabíeu que és una frase anglesa que permet picar totes les lletres d’una màquina d’escriure?–; amb un tractat de filosofia casolana al qual ens pot sorprendre qualsevol operari que vingui qualsevol dia a casa nostra. «.. no entenia com la naturalesa, que ha fet tantes coses perfectes, que ha creat els bous i les arades pels segles dels segles, com és que havia creat tot aquest muntatge del matrimoni» (p. 117)
Ja ho deia. Humor fi...; però molt prim. Per cert, el Fonalleras és el que escrivia a El Periodico una columna setmanal sobre un manual de supervivència de l’escriptor divorciat. Li hauria d'haver demanat si és autobiogràfic.
Ja deia jo que el nou veí que s'ha instal.lat al replà de sota té una aire grotesc. Si resulta que és un caça-vampirs! Mireu la maleta que li van veure que duia sota el braç: un kit complert anti-vampirs ! Se la va deixar a l'ascensor i el Té la Mà Maria me l'ha dut pel nostre Museu. Si és que hi ha de tot! Bales de plata, creus, estaca,...s'ha deixat la cabeça d'alls!
Com no se m'havia acudit abans! Fer merchandaising (serà "mercendatge", en català?) de les Històries veïnals! Sort que tenim veïnes que estan por la labor i se les empesquen totes. Xapes de les HV i de Blogville per tot el veïnat! Rateta, ets un sol de primavera!
Evidentement, al costat hauré de posar-me la de Blogville, el terme "encunyat" (això, sona fatal!) per una altra veïna de pes, la Violette!
Una xapa de les HV que lluiré amb orgull quan passegi per les nits barcelonines. No, no faig de "chapero", tranquils...
Fliparé el dia que tregui alguna veïna a ballar (primer n'hauré d'aprendre), o demani una cigarreta a algun veí pel carrer (abans hauré de tornar a fumar) i descobreixi que també la duu posada! Aquell dia, haurem tancat el cercle.
Per cert, no m'oblido de la festa promesa... Què tal una revetlla de Sant Joan al terrat del veí? Potser ens reservem el dret d'admissió només a aquells/es que llueixin el distintiu al seu blog? No.., tampoc cal ser tan restrictiu ni llepafils... Hi està convidat tothom qui vulgui venir, què caram. Que lo sepais. Fins i tot, ell. (Al millor, el Roberthinos lliga i tot!)
Això sí: caldrà que dugueu alguna cosa per la festa... Ja pensaré què. D'aquí uns dies ho dic. Ara per ara, aneu continuant escrivint o gravant en vídeo les 6HV, que ja hem entrat en la segona quinzena i em sembla que no tots/es heu fet la feina.
I el cadàver veïnal? Em sembla quetambé s'ha tornat a aturar en un esglaó que no em respon... Mira que si baixo!
Aquest abril passat arrencava el cinquè cicle de Poesia als parcs, sota el títol 'Les veus de la natura', que comptarà amb 15 recitals, entre abril i novembre d'enguany, per diferents parcs naturals de la província de Barcelona i per parcs d'Itàlia i França. El cicle està coordinat per Ester Xargay i Carles Hac Mor. L'organitza l'Àrea d'Espais Naturals de la Diputació de Barcelona amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes i de l'Institut Ramon Llull.
Ja he parlat altres cops d'aquest cicle. I sapigueu que podeu veure els vídeos dels recitals anteriors, poema a poema, en la Galeria de vídeos de la web de la Xarxa de Parcs Naturals.
El primer recital va tenir lloc a l'ermita de Sant Pere de Reixac (Montcada i Reixac, Parc de la Serralada de Marina) el dissabte 18 d'abril a les set de la tarda. Hi van pendre part Xavier Caballero i Elisa Riera. Es veu que van fer "el lleno".
El següent recital serà el dissabte 16 de maig a les set de la tarda al Jaciment de Can Tacó, al turó d'en Roina (Montornès del Vallès, Parc de la Serralada Litoral), amb Joan Carles González Pujalte i Rafael Vallbona. L'indret em sembla que té la peculiaretat de fer-se al csota d'un jaciment de restes romanes.
Lambert Botey, Lara Ullod i Joaquim Sala-Sanahuja protagonitzaran el recital del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que tindrà lloc al Marquet de les Roques (Sant Llorenç del Munt) el diumenge24 de maig a les dotze del migdia. Només anar a veure el Marquet de les Roques paga la pena el viatge. Creieu-me...
La Rectoria del Brull (Parc Natural del Montseny) acollirà el dissabte 4 de juliol a les set de la tarda el recital de Lluís Calvo i Jordi Valls. Què dir del Montseny, la muntanya literària per excel·lència!
El recital al Parc del Castell de Montesquiu, amb Pau Vadell i Amadeu Vidal Bonafont, tindrà lloc en el marc de 'VersosBisaura 2009', el diumenge 30 d'agost a les sis de la tarda. El castell aquest també paga la pena de visitar.
La Font del Pradelló (Olzinelles, Sant Celoni) acollirà el recital del Parc del Montnegre i el Corredor el diumenge 27 de setembre a les dotze del migdia amb Pau Gener i Jordi Julià. VAig anar un any i la remor de l'aigua de la font , el vent sacsejant el brncam de roure i alzines i les veus dels poetes, donaven una sensació de màgia contiguda a l'espectacle.
A l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona, l'ermita de Sant Feliuet de Savassona (Tavèrnoles) serà el marc dels versos que recitaran Enric Casasses i Blanca Llum Vidal, amb Ivette Nadal a la guitarra. Serà el diumenge 11 d'octubre a les 12 del migdia. Des d'aquest turó s'albiren els Pirineus, el Montseny i la plana de Vic i tota la serralada Transversal.
El Conjunt Monumental d'Olèrdola (Parc d'Olèrdola) acollirà a Montserrat Abelló i Ricard Garcia el diumenge 18 d'octubre a les dotze del migdia mentre que el Parc del Foix tindrà a Andreu Galan i Jaume Pons Alorda a la plaça del castell de Castellet el diumenge 15 de novembre a les dotze del migdia.
El cicle es tancarà amb un recital a Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf) el diumenge 22 de novembre a les dotze del migdia amb els poetes Marc Romera i Benet Rossell. El Garraf també és un espai curiós de conèixer i la gent del Centre aquest orgaitza sovint exposicions d'art que són mereixedores de fer-hi una visita quan us vingui bé.
Mariano Bermúdez va néixer a l'estepa manxega, fa prop de quaranta anys. Era el petit de deu germans. Va emigrar jovenet a Catalunya, on després d'exercir inversemblants oficis -corredor d'assegurances, camell de cap de setmana, venedor d'enciclopèdies a domicili, sauri fracassat, mamporrero de l'exèrcit, i temporrer il.legal- va anar a petar, finalment, a la plana de Vic, com a manobre especialista.
Exemple modèlic d'immersió lingüística (repèteix assíduament "plegu" i "enxegu"), és un fervorós seguidor de Maleruveïnes FC, devorador de bocates Revilla, bevedor compulsiu de xibeques, admirdor de Juanita Reina i col.leccionista de calendaris de noies en pilota picada i pits siliconats. Tot i que ja va mostrar les seves habilitats escèniques (extra en un spaghetti western on moria a la primera escena) i les seves veleitats barítones (fent gàrgares cada matí front el mirall), continua perserverant en el seu somni de tota la vida: ser fitxat per Almodóvar en una pel.li de culte que el dugui a la fama.
Solter per la força i mormó incnfés -"Mi religión me impide darme a una sola mujer", em diu sovint quan el trobo a l'ascensor-, exerceix el seu incomprès apostolat entre les noies púbers que s'apropen a la seva bastida mentre feineja, sense menjar-se, és clar, ni un donut.
S'ha fet un sobrenom en els puticlubs de la ciutat, on és conegut entre el gremi com El Cangrejo de Vich, atesa la seva peculiar manera de culejar enrere en el moment àlgid de l'explosió seminal. Tot i que ja ha perdut el compte dels polvos estroncats -"Yo, veí, he nasió pá follar", em diu sovint quan fem una cervesa al garito de la plaça Reial; el seu desig per aquest any és arribar a realitzar un cunnilingus complert dalt d'una bastida a 20 metres d'alçada.
Mentre espera el seu moment de fama, continua enviant currículums a Antena 3 i Telecinco per ser fitxat en programes tan edificants com "Directo a la Cama" y "Caravana de solteros". "Se lo dije a mi santa madre, en el cielo descanse: Mamá, un dia tu Mariano será famoso". Mentre espera la trucada, es passa les hores mortes (cal dir que està a l'atur?) al bar de la cantonada, llegint el seu còmic preferit: Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio, que sempre duu a la butxaca del pantaló.
No cal dir que el tenim com al manetes de l'escala: serveix tan per a un cosió com per a un fregaó". El que fa a casa les veïnes quan us ve a adobabr alguna canonada, això ja ho explicaran elles,... si volen...
Si no ho sabíeu encara, viu al sobreàtic de l'escala del costat.
Veïnes: aquest ram de roses és perque totes les que passeu avui pel replà us emporteu una; dedicada especialment pel veidedalt per a totes vosaltres. A canvi, tan sols us demano que deixeu una recomanació literària en el seu lloc. Que penseu que em pugui agradar... A mesura que pugui. baixaré a fer-vos la ressenya, a casa vostra (si ho voleu...)
I per una veïna a qui li agrada que, de tant en tant, tregui la pols a la Carpeta; un poema dedicat.
ORATGE
T'he mudat amb gest disciplent i altiu i compto d'ençà el pas fungible dels temps.
Erròniament ens llevàrem els mots i vestírem amb foc els fulls dels calendari.
Si avui de nou et dic el nom, amiga és per a no veure't més al mirall dels subterfugis.
Sóc de nou navili en cendres, surant de nit
en aquest mar d'ombres inacabades.
Els veïns, amb que em digueu bon dia i sigueu bons minyons, en tinc prou...
FELIÇ SANT JORDI A TOT/ES! i especialment als que presenteu llibres avui.
42 veïns amb poca (o molta) feina i molts ganes de liar-la. Si divideixo 42 entre 4 (els membres que ha de tenir cada grup) em surt -un momentu que vaig a buscar la calculadora-…, 10,5! O sigui que hem de fer 10,5 grups de 4 veïns/es… I com es fa això? Ah! És clar, tallo pel mig el Nadador i el reparteixo en dos grups! Pobre, em sap greu… També podria fer 10 grups de 4 (=40) i 1 de 2 (El Nadador i jo mateix; així podríem tenir aquell dol de pistolers de pa sucat amb oli pendent…). Pobre, em sap greu…; li hauria d’escriure jo al final.I si fem vuitgrups de 4 (8 x 4=32) i dos de 5 (2 x 5 =10). Amb locualo 32 + 10 = 42! Valens! Ser de lletres ajuda a liar-la més; per això mai sé en quin dia visc...
Agafo els 42 números que teniu per ordre d’inscripció; els poso en una bossa, remeno (la bossa; no el cul) i vaig traient numerets. A mesura que surtin i en l’ordre que surtin, faig els grups. Tot davant de Notari, és clar. Us deixo el reportatge fotogràfic del procés perquè veieu que no hi ha trampa ni cartón.
1. Els números del sorteig
2. Una mà innocent (la J.) les posa dins el sobre
3. I els remena ben remenats
4. Els va traient un a un i els alinea en grups de quatre
5. El llistat final!
I els grups han estat els següents:
escala 1) 6, 35, 26 i 7
escala 2) 32, 12, 3 i 39
escala 3) 28, 24, 17 i 34
escala 4) 29, 19, 33 i 10
escala 5) 5, 42, 2 i 31
escala 6) 4, 8, 14 i 37
escala 7) 38, 40, 15 i 36
escala 8) 23, 16, 18 i 27
escala 9) 22, 21, 11, 41 i 13
escala 10) 25, 30, 9, 1 i 20
Recordeu quin num ero teniu? No? Mireu a sota. Si l'oblideu, eempre estaran en la barra lateral del blog de les HV.
01. El veí de dalt (Malerudeveure't); elveidedalt@hotmail.com
I ara, el calendari....a veure si sou una mica formals i abans d’anarde vacances d’estiu hem acabat el serial de les 6 HV (=Històries veïnals) i del CV (=Cadàver veïnal; exquisit, com sempre)
Del 20 d’abril fins al 3 de maig: el primer mmbre del grup té temps de passar-li al segon
Del 4 de maig fins al 17 de maig: el segon membre té temps per passar-li al tercer
Del 18 de maig fins al 31 de maig: el tercer membre té temps per passar-li al quart
De l’1 de juny al 14 de juny: el quart membre té temps per passar-me'l a mi
Del 15 juny al 28 de juny (només el grups 9 i 10; que tenen cinc membres). el cinquè membre té temps per passar-me'l a mi.
A mesura que rebi els relats, els aniré penjant al blog homònim.
I pel que fa al CV, ja ho sabeu. Jo començo amb un vers. La darrera paraula d’aquest vers li passo a la Violette, que és la número 2 de la llista. Ella fa un vers inspirat en la meva paraula (Atenció: NO HA DE CONTENIR AQUESTA PARAULA, que molts la torneu a utilitzar, i no cal!). El vers que faci la Violette, me l’envia a mi sencer per email mailto:elveidedalt@gmail.com (i només a mi). I la darrera paraula d’aquest vers (i només la darrera paraula) li passarà al número 3, la Rateta Miquey. I ella haurà de fer el mateix procés que la Violette i així successivament fins el 42, el Sergi Rovira; que m’enviarà el seu vers perquè jo publiqui TOT el poema sencer. Tá claro?
El que hauríeu de mirar és que el mateix dia o l’endemà de rebre la paraula del veí precedent, m’envieu a mi el vers i al següent, la vostra darrera paraula. A vegades algú es penja i s’allargà tot moooooooooooooooltíssim!
Doncs ja està! A pencar!
Com...? Que falta alguna cosa encara? Ah, sí! M’oblidava! El vídeo!
LaRateta Miquey, inspirada pel moviment videoblogger que ens ataca per tots cantons, va proposar de fer unes HV a força de posts, fets en video o mòbil. Aquesta noia ha arribat fa poc al replà però ja se la sent enraonar amb tots els veïns! Feu-li una visita de cortesia que sempre té un cafè a punt.
Ja serà molt si en cada escala algun veí/ïna s’hi atreveix a fer la seva aprt de relat amb un vídeo; però com a mínim, el seu servirà com a desencadenant dels diferents relats. No és gaire complicat. Ella no és cap experta i és el primer cop que ho fa. Cal temps i ganes, tan sols. Jo crec que la història que ens deixa obre moltes portes (valgui la redundància; i ja veureu perquè ho dic!). Ja he pensat en obrir un canal al Youtube amb les HV!
Aquí el vídeo
Què va pensant aquesta noia? D’on ve abans de sortir del metro? Sabia el carrer on anava abans d’arribar? La música ens dona una pista de l'estat de la noia? (que per cert, quins cabells!) L’esperava algú o apareix per sorpresa? Fuma habitualment? Viu ella en aquest bloc? Ha oblidat les claus? Va a fer un ídem? Perquè la miren per l’espiell? És qui la obre o el veí del costat? Va potser a veure el veí de dalt? Deixa la porta oberta per oblit? Sortirà de seguida? No sortirà mai més?... En fi, que d’aquest fil podeu acabar escrivint el proper Poulitzer. Ànims!
PS
Rateta, no cal dir com m’agrada quan escombres l’escala del replà. Vigila no trobar-te cap Gatot (tot i que aquest, no et menjaria, que és gat mansuet)
Seguim posant relats de Calents i contents, mentre esperem el resultat del sorteig de les HV 6. Així l'espera se us fa més... eixorca? ;-)
Com que no m'envieu relats vostres, jo vaig tirant de beta... Aquest cop la història gira sobre els efectes d'una ressaca després d'una festa d'alçada. Parlant de festes..., Algun dia n'hauríem de fer una al terrat de casa, oi Robertinhos? Què tal per Sant Joan? Fem una revetlla a cal veí de dalt? Com la de l'any passat... És clar que qui s'apunti ha de dur alguna cosa; que aquí no hi ha res de gratis. Una revetlla d'aquelles com les d'abans: amb focs, petards, música salsera, cremats (de rom i d'ànsia de sexe) i a esperar que surti el sol. Sol o acompanyat. Qui s'apunta? Ja faré la convocatòria formal algun dia d'aquests...
Mentrestant...
Aqui l'audio:
Aquí el text:
La ressaca
El timbre del telèfon no parava de repicar amb força dins els seus timpans. Amb posat incert i a càmera lenta, va palpar a tentines la tauleta de nit creient que d’allí provenia aquell daltabaix.
—Mmmm…. sssi, digui?
Ningú va respondre. Ostres! No era el telèfon! El soroll seguia, immisericordiós. Era un cony de mòbil! D’on venia aquell bip-bip que es ficava al moll de l’os? En obrir els ulls, un raig de sol que es filtrava per les escletxes de la persiana mig abaixada li va ferir les ninetes, que va notar ploroses. Vaposar-se un palmell estès sobre les celles a manera de visera. Va fer memòria durant uns instants mentre intentava tornar, a poc a poc, al món dels vius.
«Sóc a casa. El cap m’explota. I tinc un mal de cul horrorós...»
Va regirar-se al llit. Per sortir, va haver de passar pel damunt d’un parell de cames i d’una esquena. En Jofre va mig caure per terra i, a peu coix, es va entortolligar amb uns camals de pantalons que jeien rebregats per terra. Abans de caure, va donar una puntada a una sabata vermella amb un taló impossible. «Merda». El so venia de sota la butaca. Va estirar el braç, a quatre potes, i va notar amb la punta dels dits un objecte fred que vibrava. Un mòbil.
—Si! Qui hi ha?
—Fill ja era hora! Ets a casa? —va dir una veu aguda d’una dona gran
—Si sóc a casa… Suposo… Qui és vostè?
—Fill. Sóc ta mare! No em coneixes?
Realment aquella nit hauria estat d’escàndol. O encara somiava o estava al·lucinant fruit de la barreja de pastilles que es deuria haver fotut entre pit i esquena.
—Mare? Què diu? Ma mare fa tres anys que va morir? Qui cony és vostè?
—Com? Què passa res fill? —i una veu riallera. Ah! Estàs de broma?
S’adonà que el mòbil pel qual parlava no era el seu. Per tant, vés a saber qui cony era aquella vella xarona amb veu de xiulet. Va fer una ullada ràpida a l’habitació. Coneixia la Miriam, amiga i amant ocasional, que estava cap per avall al llit, amb el cobrellit entortolligat entre les cuixes i mostrava la seva pell blanca nua retallada pels raigs de sol que incidien directament sobre el seu cos. El negre amb un pentinat rasta que jeia amb slip i bocaterrossa al sofà del racó juraria que no l’havia vist mai. I aquell altre paio amb aire nòrdic, amb els braços tatuats, que estava al seu costat i roncava sorollosament, recordava haver-hi parlat, amb un got a la mà, en un d’aquells antres de la Plaça Reial la nit abans. Creia recordar que era un estibador del port. Desitjava que no fos el culpable de l’encetament que notava en el seu esfínter anal, a tenor del cigaló que l’home sostenia, com desmaiat, entre les mans. De la mulata que jeia estirada a terra només podia dir que tenia un cul cel.lulític insultant que el seu tanga blanc remarcava.
Allí hauria d’haver passat una de grossa aquella nit, perquè el terra era ple de roba barrejada, cendrers curulls de burilles, gots mig plens i mitja dotzena d’ampolles de whisky i ginebra buides i tombades per la tauleta i cadires. Es veia algun preservatiu ja usat i un pot obert de vaselina. Varies paperines i un parell de xeringues reposaven sobre la tauleta del nit.Es va rascar inconscientment el canell esquerra. Va sentir un soroll de cisterna de wàter. Algú més es movia per la casa, ja despert. I no recordava res de res.
—Si. Encara és aquí? —va tornar a agafar el mòbil.
—Però fill, si fa cinc minuts que et parlo! Vols dir-me si vindràs o no a dinar avui?
—No. No vindré. Ni avui, ni demàni mai. I que et doni molt pel sac mon pare; si és que abans no ho faig jo—i va penjar.
Tenia mal d’ossos i unes ganes de pixar tremendes (que era el que realment l’havia despertat). Va anar cap el lavabo. Sense empènyer, la porta se li obri davant seu.
—Hola. Bon dia, gandul. Ara et despertes?
Ja veia que casa seva s’havia convertit en asil d’ànimes perdudes. La dona que li sortia del lavabo anava nua de pèl a pèl.Va clavar una mirada ràpida a aquell cos de nimfa de bany. Però abans de respondre-li res intel·ligible va tenir temps de fer tres brevíssimes aturades a la seva anatomia, i per aquest ordre: 1) uns pits siliconats, amb uns mugrons petits, rosats i tibats, 2) una tatuatge sobre el melic d’una figura al·legòrica que li va recordar una paraula àrab i 3) un piercing sobre els llavis majors, totalment rasurats, que refulgia amb la claror del sol. La trempada va ser ostensible.
—Mmmm…. Bé. Sí, un mòbil m’ha despertat…—i es duia la mà al cap.
—I els altres? Encara dormen?
—Mmmm… Sí. Crec que sí—i amb el polze assenyalava rera seu per sobre l’espatlla.
—Havia sentit el mòbil, per això sortia. Qui era?
—No sé...la mare d’un d’aquests paios, suposo.
—Ah, val. Crec que deuen estar esgotats. Mai abans ho havia fet amb tres paios a la vegada...
—Fer què?
—Passar el rosari, si et sembla. Encara estàs mig adormit, tu? Doncs ahir estaves ben eufòric mentre et menjava la fava.. El que no sabia és que t’agradessin els negres, també.
Hosti! Ara sabia qui era el que hauria profanat la seva reraguarda. Es va jurar que mai més beuria tant fins perdre l’enteniment d’aquella manera.
—M’anava a dutxar ara. On deses les tovalloles netes?
Creia recordar que eren en un armariet sota la pica. No ho juraria. Però sí. Hi eren.
—Té la tovallola. El sabó és al prestatge de la paret.
—He vist que tens llibres fins i tot al bany! I quin armari!
—Llibres, sí. M’agraden els llibres. Mon pare era llibreter de vell.
—Ja. I el raspall per l’esquena, no hi ha?
—Mmmm. Què? No. No… (va fer un esforç de memòria que li va fer mal fins i tot a les arrugues del front). Crec que en no tinc, d’això.
—Doncs a mi m’agrada que em rasquin l’esquena quan em dutxo…
—….
—Vull dir, la meva esquena.
—Ah! Sí (al Jofre li costava encavalcar dues idees seguides). Ja. Si vols, jo…
—Ahir no et costava tant decidir-te. Potser encara estàs adormit.
—Jo? No, no, …què va! —i va afegir— Passa, passa.
En Jofre no estava molt segur de rascar-li l’esquena o bavejar-li directament el parrús.
Entraren dins el rectangle que dibuixava el plat de dutxa, tancat per una parament d’alumini i vidre translúcid. En Jofre obrí l’aigua calenta i s’aixecà sobre els dits dels peus per posar el telèfon de la dutxa al supletori de la paret. Quan alçava la mà per veure si era prou calenta, la mossa ja estava eixarrancada sota seu tocant-li la fava. Ell se la notava encetada, però el contacte amb de l’aigua i la delicadesa amb què la noia començava a llepar-li la punta de l’escrot va fer que las sensibilitat li tornés de cop. Va gemegar una breu queixa i s’obrí de cames perquè ella pogués treballar-li millor els baixos. Quan després d’un massatge bucal començava a tornar a la vida (ell i la seva circumstància) va fer aixecar la noia agafant-la per les espatlles i recolzant-la a la paret. Es van besar furiosament mentre l’aigua repicava amb força el front de tots dos i els mig ennuegaven amb el raig de mil filets que els regalimava per les galtes, i des d’aquí, cos avall. Van ensabonar-se mútuament, delectant-se en els plecs més íntims. La rossa tenia una llengua golosa que jugava a cuita-i-amagar d’una boca a l’altre. Li dibuixava la comissura dels llavis, la carena de les seves dents i el vel del paladar. Un cop a fora, entrava de cop en barrina i, de dins estant, giravoltava a dreta i esquerra.Les mans d’ell tampoc es quedaven manques.Van agafar aquells dos càntirs, dos béns de déu que emergien com dues torres bessones i va amollar-los a gust , amb els palmells ben estesos. Jugava a fer passar al llarg de l’obertura dels seus dits les dues els mugrons endurits, que com antenes rosades, els pinçava amb l’índex i el polze i els feia giravoltar entre tots dos dits com si d’una boleta de ruleta americana es tractés. Ella es deixava fer mentre gemegava de gust. Després de llepar i succionar a pleret aquells dos pits que haurien guanyat el concurs anual de la fira del càntir d’Argentona, la va agafar per la cintura i li va fer girar sobre seu.
—He de rascar-te l’esquena, no?
Ella va entendre el gest i va mig inclinar-se al davant. En Jofre va prémer el pot del sabó sobre l’esquena d’ella i va començar a fer girar els palmells de la mà sobre seu: en un lleu massatge en girs concèntrics. De les espatlles a la cintura i d’aquí cap amunt. No oblidava de sospesar els pits de la noia que queien, ostentosos, cap avall. Eren dos fars salvadors enmig de la tempesta. L’home va fer entrar suaument el membre ensabonat dins el forat humit d’aquella deessa que l’acollia dolçament.Però li agradava manar a la mossa. Li va agafar una mà pel canell i li va conduir directament a l’entrecuix amb el dit mig estès.
—A què no em fas el mateix que em vas ensenyar en aquell llibre, literat meu?
No recordava ben bé a què es referia; però imaginava que era algun dels incunables amb dibuixos obscens que guardava al seu despatx. Li hauria mostrat aquells gravats il·luminats del segle XVI que guardava sota clau com una relíquia, i que el seu pare havia heretat de l’avi, llibreter com ell. Quan volia dur alguna mossa al llit; els li ensenyava abans. Mai li havien fallat. Sempre trobava alguna postura que mai havien practicat abans.
I mentre empenyia fort, endins, en Jofre feia girar els seus dits sobre el botó místic de la noia. Notava com ella s’arrapava amb les natges contra el seu baix ventre, i li incitava a empènyer més endins. El raig d’aigua que queia sobre els seus cossos, enlloc d’apagar el seu foc; l’encenia encara més. Sense poder aguantar-se dempeus, un i altre van anar relliscant fins tocar de genolls a terra.
I en el mateix moment que es corrien alhora, es va córrer la cortina del bany i va aparèixer la Miriam, l’amiga que una estona abans dormia al seu costat, amb un mòbil a la mà.
—Escolta, tu. Aquí hi ha una dona que no para de trucar dient que és ta mare. La vols contestar i que pari de donar pel sac!
Per resposta, en Jofre va agafar el mòbil, el va estampar contra la paret del davant i va agafar pel canell la Miriam, per fer-la entrar sota el raig de la dutxa amb ells dos.
—Deixa la dona aquesta i vine; que ara em rascaràs l’esquena tu a mi...
I si voleu saber quines eren els anteriors relats del Calents i Contents (ONA FM, 103.5), aquí estan:
Peculiar.
Poesia als parcs. Les veus de la natura [pdf]
Entrades
.JPG)
.JPG)
.png)
.jpg)
.jpg)
